I si no és Macron?…

Resultado de imagen de emmanuel macron

Especial Eleccions França

Emmanuel Macron porta mesos sent el favorit demoscòpic en una hipotètica segona volta de les eleccions presidencials en front de Marine Le Pen. En una segona volta enfrontant-los el resultat podria ser al voltant d’un 60-40% a favor de l’exministre d’Economia d’Hollande.

Podria rebre el suport de la família socialista (que ja el recolza en gran part) per la qual ja va ser ministre, i rebria el suport d’una gran part de la dreta, a la qual li agrada el seu perfil liberal i aquella certa essència de Giscard d’Estaing que transmet.

Ha fet una campanya boníssima. Ha sabut mantenir el seu fenomen polític i comunicatiu. Ha nedat i ha guardat la roba. Ha rebut moltíssims i destacats suports polítics de tot el ventall polític francès.

Però els sondejos són els sondejos, i a Macron no l’ha votat mai ningú.

Sí coneixem, en canvi, un històric de vot del Front Nacional, i en les darreres eleccions regionals van demostrar la seva potència amb escreix.

Emmanuel Macron pot ser el millor dels candidats. Macron pot ser el candidat ideal en una hipotètica segona volta contra Le Pen. No fan falta els sondejos per això. Però el que cal és que Macron hi arribi. La clau és superar la complicada primera volta d’aquest Sant Jordi. La gent anirà a votar en clau de vot estratègic?…

Però i si el qui passa és el conservador François Fillon? Quan va ser escollit per sorpresa candidat dels Republicans, semblava que tots els vents bufaven a la seva vela, però els escàndols de corrupció l’han tocat en els sondejos.

Tanmateix, de fa temps que es parla d’una certa dretanització de la política francesa i Fillon és un candidat idoni per robar vots al Front Nacional entre els seus votants conservadors, garantir el nucli dur de vot gaullista i conservar els vots liberals que no creguin en aventures. Fillon, a demés, podria comptar amb un percentatge de vot ocult en els sondejos. Seria, però, un desastre de candidat per a la segona volta davant Marine Le Pen. A qui votarien els socialistes? Hamon no pot sortir i demanar el vot per Fillon sense dimitir tot seguit… I Mélenchon molt menys… I sense el cordó sanitari anti-Le Pen pot passar qualsevol cosa a la segona volta…

El mateix passaria per l’altra banda. Passa amb el candidat dreta-dreta, però també passa amb el candidat esquerra-esquerra, Jean-Luc Mélenchon. Aquest ha pujat moltíssim en les enquestes les dues darreres setmanes de campanya. Mélenchon sí podria rebre la voluntat de vot dels socialistes esfondrats, però mai la del bloc conservador; i ¿qui et garanteix aleshores que una gran part de la dreta se’n vagi a votar el Front Nacional de la seguretat dura, dels valors francesos ferms i de Joana d’Arc?… Que ningú menystingui les opcions de Marine Le Pen.

 

Anuncis

La premier del Brexit

Imagen relacionada

La primera ministra del Regne Unit, Theresa May, ha convocat eleccions legislatives pel proper 8 de juny. No després de l’estiu ni a la tardor: a 52 dies de l’anunci. 52 dies que agafen al primer partit de l’oposició, el Labour, en hores molt baixes, amb una posició incerta sobre el Brexit, amb un lideratge posat en dubte internament i escorat a l’esquerra de l’esquerra.

Els sondejos van molt a favor de May; una primera ministra que va arribar al càrrec per successió, una successió treballada, democràtica de partit, però successió al cap i a la fi de David Cameron. Theresa May vol ser elegida, vol ser ungida per les urnes, ungida per molts i molts vots: els vots d’un UKIP sense espai polític, els vots dels conservadors contents d’haver-se conegut i orgullosos de la seva líder.

May vol liderar el Brexit fins al seu final, vol passar a la història per ser-ne la comandant. Vol tenir cinc anys per endavant garantits amb una majoria tory molt àmplia a Westminster. Vol dominar el parlament i governar amb comoditat i fer el Brexit com ella vulgui. Vol un aval democràtic. Va conviure, com a ministra, amb les inquietuds i incerteses polítiques i parlamentàries de Cameron, i té molt present la solidesa de Thatcher.

Li jugaran a favor el mal moment dels laboristes (amb un possible tall de dalla de Jeremy Corbyn post-eleccions) i de l’UKIP sense Nigel Farage; però veurem què passarà amb els liberal-demòcrates, ascendents demoscòpicament, gràcies a la seva postura clara pro-europea (amb un líder no prou fort, però), i amb els nacionalistes escocesos que poden aprofitar l’ocasió, un altre cop, per demostrar que són diferents i que no volen el Brexit de May.

La fórmula verda

Resultado de imagen de jesse klaver

A Holanda el fenomen Jesse Klaver (a la foto), el jove i carismàtic líder de GroenLinks (esquerra verda), va marcar les darreres eleccions. De quatre escons a catorze, en un parlament tant fragmentat com l’holandès, és una important victòria. Alhora que era el candidat més votat a Amsterdam.

Eren les primeres eleccions d’aquest any farcit d’importants comicis i que posaven a prova Europa en relació a l’ascens del populisme radical. Eren les eleccions que van donar la victòria al primer ministre Mark Rutte, vencent a Geert Wilders. Però també van acabar sent les eleccions on el “Jesse, we can!” va ser aclamat.

El fenomen Jesse Klaver, però, és un cas aïllat?

A Bèlgica els “verds” també pugen en els sondejos, ja sigui a Valònia i a Brussel·les amb el partit Ecolo, o a Flandes amb el partit Groen. I cal dir que el jove líder parlamentari de l’entesa Ecolo-Groen al parlament belga, Kristof Calvo, és una de les veus més dissonants i que més oposició fan a l’executiu de centre-dreta encapçalat pel liberal Charles Michel.

A Àustria, l’any passat, el president de la República, l’històric “verd” Alexander van der Bellen, va ser l’alternativa a l’ultra-dreta en la tensa i repetida segona volta a la presidència.

A Alemanya l’esquerra verda governa com a sòcia a gairebé la meitat de lands/regions (entre elles: Turíngia, Hamburg, Berlín o Bremen), i també tenen la presidència de Baden-Wurtemberg (Winfried Kretschman). Alhora que ja se’ls contempla com a socis de govern d’un hipotètic bon resultat de Martin Schulz a les eleccions federals.

A França els verds es divideixen entre les candidatures presidencials de Macron, Hamon i Mélenchon, quedant totalment difuminats.

I als països del sud d’Europa (Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia), certament, la fórmula verda no ha acabat mai de trobar el seu lloc.

L’oasi portuguès

Resultado de imagen de antónio costa

No és un bon moment pel PD italià, ni pel PSOE espanyol, i, ja ho veurem, les properes eleccions franceses seran una tragèdia pel PS francès. El PASOK grec és una força minoritària. Fa pocs dies els resultats de les eleccions holandeses van enfonsar els socialdemòcrates, víctimes de ser socis de govern dels liberals-conservadors.

Hi ha bones notícies demoscòpiques pel SPD alemany encapçalat per Martin Schulz, però la bona notícia per la socialdemocràcia europea ve de Portugal, amb la consolidació actual del seu Partit Socialista.

El prestigi de l’actual executiu, liderat pel carismàtic António Costa és clau.

Costa, sempre amb un somriure, governa sol amb els suports externs dels comunistes i de l’esquerra alternativa, en un govern enfocat a tirar enrere suaument les polítiques tecnocràtiques i retalladores de l’anterior govern conservador.

I avui els sondejos posen gairebé deu punts percentuals més amunt al PS que el resultat de les darreres eleccions.

Mentre que el partit liberal-conservador PSD perd precisament el mateix, uns deu punts. Un PSD mancat d’un lideratge clar, amb un exprimer ministre Passos Coelho que segueix de màxim dirigent, però que molts donen per cremat de cara a unes pròximes eleccions.

El president de la República, el conservador Marcelo Rebelo de Sousa, tot i la seva intensitat i contundència d’opinió, manté una bona relació amb el govern de Costa.

I els comunistes i l’esquerra alternativa mantenen xifres similars, però el partit que també puja, sobretot bevent del PSD, és el CDS-PP, els democristians portuguesos. Després de la retirada de Paulo Portas, líder durant anys del partit, ara lidera la formació la jove exministra Assunçao Cristas, i sembla que té capacitat d’atracció política.

Una Itàlia “alla Trump”

Resultado de imagen de salvini meloni

La setmana passada transcendien les aproximacions polítiques de Vladimir Putin a dos partís polítics italians importants: per una banda la històrica però renovada i ara molt lepenista Lliga Nord, i per l’altra al Moviment 5 Estrelles, dirigit pel còmic Beppe Grillo.

Ni l’un ni l’altre són avui partits menors de la política de la Bota. La Lliga Nord governa un reguitzell de municipis (alguns importants amb pactes amb la Forza Italia de Silvio Berlusconi), té importants representacions polítiques en tots els parlaments i governa les regions de la Llombardia i el Vènet. Mentre que els penta-estrellats governen els ajuntaments de Roma i Torí i també disposen de molts representants polítics a diferents nivells.

I els sondejos no mostren una tendència contrària: en alguns els de Grillo surten com a primera força, mentre que la Lliga Nord podria ja tenir més potència que les restes de la mítica Forza Italia de l’ex-Cavaliere.

Tan la Lliga com la corrent que mana els grillini són simpatitzants de molt del que diu Donald Trump, s’entenen a Brussel·les amb partits radicals o aplaudeixen amb les orelles la major part de posicionaments de Marine Le Pen. Matteo Salvini, líder de la Lliga Nord, hi somia.

Salvini vol ser el Marine Le Pen italià, i per això ha transformat molt la comunicació i el màrqueting del seu partit. Vol un gran partit catch-all, i sumar forces amb l’ultra-dreta liderada per Giorgia Meloni (exministra de Berlusconi) i fer la major OPA possible a la moribunda Forza Italia; mentre Berlusconi, minvat de forces físiques i polítiques, segueix esperant resolucions de la justícia.

Salvini i Meloni, que ja han fet diversos actes junts, conformen el corrent “sobiranista”, en un sentit regressiu: sortir de la Unió Europea i de l’euro…

La principal preocupació és que el sistema parlamentari italià pugui portar en un futur no tan llunyà a sumar forces post-eleccions a un bloc ultra-nacionalista amb els 5 Estrelles: una suma prou potent com per arribar a governar, amb un PD tocat i desorientat… I potser Berlusconi i tot pujaria al carro: ja hi ha dirigents del seu partit que se n’han mostrat partidaris…

President Macron?

Resultado de imagen de emmanuel macron

Emmanuel Macron, per primera vegada, fa el sorpasso en la probable primera volta a Marine Le Pen com a candidat a la presidència de França en un sondeig (dels que es consideren fiables). Ja fa setmanes que ha aconseguit arribar (en els sondejos) a la segona volta, i amb moltes probabilitats de ser president davant la candidata del Front Nacional.

Al gener de l’any passat en aquest blog ja escrivia un post titulat Qui tem a Emmanuel Macron?, on parlava de la seva popularitat tocant sostre, al costat de la que disposava (disposa) Alain Juppé; auto-descartat a substituir a l’enrocat François Fillon al front de la candidatura dels Republicans. Avui allò que era una mirada visionària és una possible revolució política a França, i ja hi ha qui veu al socioliberal Macron ocupant l’Elisi després d’una segona volta que l’enfrontaria a Marine Le Pen i que, en teoria optimista, podria portar als francesos a votar-lo majoritàriament.

Macron, com Le Pen, lideren formacions polítiques purament personalistes, d’un fort macro-lideratge, alhora que tenen una gran capacitat catch-all: ambdós són capaços de captar votants de la dreta i de l’esquerra, i més especialment amb el molt fluix i a l’esquerra candidat socialista actual (Hamon) i del candidat conservador tacat per la corrupció (Fillon).

Però no es pot donar res per fet. Una segona volta així no l’ha vist ningú. Marine Le Pen no hi ha arribat mai i a Emmanuel Macron no l’ha votat mai ningú en unes eleccions. I darrerament, ho sabem, els sondejos els carrega el diable. Marine Le Pen és una amenaça real per a la política europea.

 

La batalla dels obstinats

Resultado de imagen de hamon fillon

Especial Eleccions França

Per primera vegada en la història de la Va República Francesa els dos principals partits polítics de la dreta i l’esquerra pot ben ser que no siguin a la segona volta de les properes eleccions presidencials. Ni el candidat del Partit Socialista de l’actual president Hollande, l’exministre d’Educació a l’esquerra de l’esquerra del PS, Benoît Hamon; ni el candidat dels Republicans, el partit fundat pel defenestrat expresident Nicolas Sarkozy, el conservador i liberal exprimer ministre François Fillon.

Hamon i Fillon passaran a la història de França com els pitjors candidats possibles en el pitjor moment possible. Ambdós són candidats escollits en un procés de primàries, i ambdós són candidats de posicions molt severes: Hamon és un corbynista del PS francès, i la seva línia és la de fer esmena a la totalitat de tota la legislatura d’Hollande; mentre que Fillon era un conservador clàssic al costat del Sarkozy flirtejant amb l’ultradreta i del moderat Alain Juppé, però tots els escàndols de corrupció política que l’esquitxen i el seu enrocament l’han deixat en una posició molt galdosa.

Fillon va millor en totes les enquestes, malgrat tot (i tot és molt), que Hamon. Després del quinquenni Hollande, no és un bon moment per la marca PS a França…

Hamon sols podria aspirar a arribar tercer, o potser fins i tot rascar la segona volta, en una hipòtesi molt improbable, si el post-comunista Jean-Luc Mélenchon acceptés fer ticket electoral amb ell. Els dos són molt obstinats i no accepten concessions, i no miren més enllà de la seva posició.

I què dir de la cursa folla de Fillon, sabent que porta el seu vaixell contra les roques… Una part del seu partit ja l’ha abandonat. Uns quants ja donen suport al candidat socio-liberal independent Emmanuel Macron, d’altres simplement li han retirat el suport o no es mullaran per ell. El mateix que li ha passat a Hamon amb una part important del PS, que ja ha decidit posar-se a la casella de Macron: alguns ministres i exministres socialistes, diputats, alcaldes, dirigents…

La major preocupació rau, però, en tots els vots dels extrems (dreta i esquerra) que Marine Le Pen pot rebre en una probable segona volta…