L’oasi portuguès

Resultado de imagen de antónio costa

No és un bon moment pel PD italià, ni pel PSOE espanyol, i, ja ho veurem, les properes eleccions franceses seran una tragèdia pel PS francès. El PASOK grec és una força minoritària. Fa pocs dies els resultats de les eleccions holandeses van enfonsar els socialdemòcrates, víctimes de ser socis de govern dels liberals-conservadors.

Hi ha bones notícies demoscòpiques pel SPD alemany encapçalat per Martin Schulz, però la bona notícia per la socialdemocràcia europea ve de Portugal, amb la consolidació actual del seu Partit Socialista.

El prestigi de l’actual executiu, liderat pel carismàtic António Costa és clau.

Costa, sempre amb un somriure, governa sol amb els suports externs dels comunistes i de l’esquerra alternativa, en un govern enfocat a tirar enrere suaument les polítiques tecnocràtiques i retalladores de l’anterior govern conservador.

I avui els sondejos posen gairebé deu punts percentuals més amunt al PS que el resultat de les darreres eleccions.

Mentre que el partit liberal-conservador PSD perd precisament el mateix, uns deu punts. Un PSD mancat d’un lideratge clar, amb un exprimer ministre Passos Coelho que segueix de màxim dirigent, però que molts donen per cremat de cara a unes pròximes eleccions.

El president de la República, el conservador Marcelo Rebelo de Sousa, tot i la seva intensitat i contundència d’opinió, manté una bona relació amb el govern de Costa.

I els comunistes i l’esquerra alternativa mantenen xifres similars, però el partit que també puja, sobretot bevent del PSD, és el CDS-PP, els democristians portuguesos. Després de la retirada de Paulo Portas, líder durant anys del partit, ara lidera la formació la jove exministra Assunçao Cristas, i sembla que té capacitat d’atracció política.

Una Itàlia “alla Trump”

Resultado de imagen de salvini meloni

La setmana passada transcendien les aproximacions polítiques de Vladimir Putin a dos partís polítics italians importants: per una banda la històrica però renovada i ara molt lepenista Lliga Nord, i per l’altra al Moviment 5 Estrelles, dirigit pel còmic Beppe Grillo.

Ni l’un ni l’altre són avui partits menors de la política de la Bota. La Lliga Nord governa un reguitzell de municipis (alguns importants amb pactes amb la Forza Italia de Silvio Berlusconi), té importants representacions polítiques en tots els parlaments i governa les regions de la Llombardia i el Vènet. Mentre que els penta-estrellats governen els ajuntaments de Roma i Torí i també disposen de molts representants polítics a diferents nivells.

I els sondejos no mostren una tendència contrària: en alguns els de Grillo surten com a primera força, mentre que la Lliga Nord podria ja tenir més potència que les restes de la mítica Forza Italia de l’ex-Cavaliere.

Tan la Lliga com la corrent que mana els grillini són simpatitzants de molt del que diu Donald Trump, s’entenen a Brussel·les amb partits radicals o aplaudeixen amb les orelles la major part de posicionaments de Marine Le Pen. Matteo Salvini, líder de la Lliga Nord, hi somia.

Salvini vol ser el Marine Le Pen italià, i per això ha transformat molt la comunicació i el màrqueting del seu partit. Vol un gran partit catch-all, i sumar forces amb l’ultra-dreta liderada per Giorgia Meloni (exministra de Berlusconi) i fer la major OPA possible a la moribunda Forza Italia; mentre Berlusconi, minvat de forces físiques i polítiques, segueix esperant resolucions de la justícia.

Salvini i Meloni, que ja han fet diversos actes junts, conformen el corrent “sobiranista”, en un sentit regressiu: sortir de la Unió Europea i de l’euro…

La principal preocupació és que el sistema parlamentari italià pugui portar en un futur no tan llunyà a sumar forces post-eleccions a un bloc ultra-nacionalista amb els 5 Estrelles: una suma prou potent com per arribar a governar, amb un PD tocat i desorientat… I potser Berlusconi i tot pujaria al carro: ja hi ha dirigents del seu partit que se n’han mostrat partidaris…

President Macron?

Resultado de imagen de emmanuel macron

Emmanuel Macron, per primera vegada, fa el sorpasso en la probable primera volta a Marine Le Pen com a candidat a la presidència de França en un sondeig (dels que es consideren fiables). Ja fa setmanes que ha aconseguit arribar (en els sondejos) a la segona volta, i amb moltes probabilitats de ser president davant la candidata del Front Nacional.

Al gener de l’any passat en aquest blog ja escrivia un post titulat Qui tem a Emmanuel Macron?, on parlava de la seva popularitat tocant sostre, al costat de la que disposava (disposa) Alain Juppé; auto-descartat a substituir a l’enrocat François Fillon al front de la candidatura dels Republicans. Avui allò que era una mirada visionària és una possible revolució política a França, i ja hi ha qui veu al socioliberal Macron ocupant l’Elisi després d’una segona volta que l’enfrontaria a Marine Le Pen i que, en teoria optimista, podria portar als francesos a votar-lo majoritàriament.

Macron, com Le Pen, lideren formacions polítiques purament personalistes, d’un fort macro-lideratge, alhora que tenen una gran capacitat catch-all: ambdós són capaços de captar votants de la dreta i de l’esquerra, i més especialment amb el molt fluix i a l’esquerra candidat socialista actual (Hamon) i del candidat conservador tacat per la corrupció (Fillon).

Però no es pot donar res per fet. Una segona volta així no l’ha vist ningú. Marine Le Pen no hi ha arribat mai i a Emmanuel Macron no l’ha votat mai ningú en unes eleccions. I darrerament, ho sabem, els sondejos els carrega el diable. Marine Le Pen és una amenaça real per a la política europea.

 

La batalla dels obstinats

Resultado de imagen de hamon fillon

Especial Eleccions França

Per primera vegada en la història de la Va República Francesa els dos principals partits polítics de la dreta i l’esquerra pot ben ser que no siguin a la segona volta de les properes eleccions presidencials. Ni el candidat del Partit Socialista de l’actual president Hollande, l’exministre d’Educació a l’esquerra de l’esquerra del PS, Benoît Hamon; ni el candidat dels Republicans, el partit fundat pel defenestrat expresident Nicolas Sarkozy, el conservador i liberal exprimer ministre François Fillon.

Hamon i Fillon passaran a la història de França com els pitjors candidats possibles en el pitjor moment possible. Ambdós són candidats escollits en un procés de primàries, i ambdós són candidats de posicions molt severes: Hamon és un corbynista del PS francès, i la seva línia és la de fer esmena a la totalitat de tota la legislatura d’Hollande; mentre que Fillon era un conservador clàssic al costat del Sarkozy flirtejant amb l’ultradreta i del moderat Alain Juppé, però tots els escàndols de corrupció política que l’esquitxen i el seu enrocament l’han deixat en una posició molt galdosa.

Fillon va millor en totes les enquestes, malgrat tot (i tot és molt), que Hamon. Després del quinquenni Hollande, no és un bon moment per la marca PS a França…

Hamon sols podria aspirar a arribar tercer, o potser fins i tot rascar la segona volta, en una hipòtesi molt improbable, si el post-comunista Jean-Luc Mélenchon acceptés fer ticket electoral amb ell. Els dos són molt obstinats i no accepten concessions, i no miren més enllà de la seva posició.

I què dir de la cursa folla de Fillon, sabent que porta el seu vaixell contra les roques… Una part del seu partit ja l’ha abandonat. Uns quants ja donen suport al candidat socio-liberal independent Emmanuel Macron, d’altres simplement li han retirat el suport o no es mullaran per ell. El mateix que li ha passat a Hamon amb una part important del PS, que ja ha decidit posar-se a la casella de Macron: alguns ministres i exministres socialistes, diputats, alcaldes, dirigents…

La major preocupació rau, però, en tots els vots dels extrems (dreta i esquerra) que Marine Le Pen pot rebre en una probable segona volta…

Juncker no dimitirà

Resultado de imagen de jean claude juncker

Fa uns dies el diari italià La Repubblica treia que fonts de la Comissió Europea els deien que properament Jean-Claude Juncker anunciaria la seva renúncia com a president de la Comissió.

El rotatiu italià no sols anunciava això, també parlava de com es procediria tot plegat i que molt probablement el succeiria un dels seus vicepresidents, en principi l’exprimer ministre finlandès Jyrki Katainen.

La informació va córrer i van sortir de la presidència de la Comissió per desmentir-ho.

Òbviament. Juncker dimitir? Era innocent creure’s-ho.

Juncker que va ser primer ministre de Luxemburg durant 18 anys? Juncker que va presidir l’Eurogrup durant 8 anys? Juncker que es presentava a president de la Comissió quan ja feia molts anys que era la vella cara política d’Europa? Juncker que arribava a president i li esclatava el cas LuxLeaks d’irregularitats fiscals? Juncker el que encara esperem que digui quelcom de molt contundent en relació a la regeneració política europea (com ho ha de dir ell?)?

Òbviament, Juncker no dimitirà.

Però si ho fes seria potser una excel·lent notícia per a la Unió Europea que molts voldríem viva i activa.

Juncker podia haver estat el becari de Robert Schuman, Juncker ja era allò que periodísticament i políticament s’anomena “Brussel·les” com a capital europea abans que ho fos.

Una renovació i un nou impuls en la presidència de la Comissió en aquest temps líquids i convulsos seria més que convenient. Per respondre al Brexit de Theresa May i Boris Johnson, per respondre al vergonyós senyor que als Estats Units han triat de president, o per respondre als ultra-populismes que recorren Europa.

El candidat Schulz

Imagen relacionada

Finalment Sigmar Gabriel, important vicecanceller socialdemòcrata d’Angela Merkel, va entendre que no tenia opcions com a candidat a canceller alemany.

Gabriel deixa la cartera d’Economia i Energia per ocupar la d’Exteriors, que Frank-Walter Steinmeier abandona per passar a ser president de la República Alemanya.

Gabriel entregarà el lideratge del SPD i la candidatura a la cancelleria al fins fa poc president del Parlament Europeu, Martin Schulz.

Schulz ho té difícil, molt difícil.

Angela Merkel segueix sent molta Angela Merkel.

Segurament els seus resultats no seran tan bons com altres vegades. Segurament ja està una mica desgastada. Segurament el factor “alternança” començarà a comptar. Però Merkel segueix sent molt valorada i segueix veient-se com una aposta ferma en front del populisme xenòfob d’Alternativa per Alemanya.

Merkel quedarà primera en les properes eleccions federals. Això ho tenen assumit inclús en el SPD. El tema és quin resultat treu el SPD i si es podria contemplar la possibilitat d’un govern alternatiu de coalició amb els Verds i els Liberals i amb l’abstenció de L’Esquerra post-comunista. Podran sortir les sumes?… Òbviament Merkel ni plantejaria formar govern amb els ultres d’Alternativa per Alemanya.

D’altra banda, Merkel podria plantejar tornar a fer la tradicional Grosse Koalition amb Martin Schulz de vicecanceller i ministre d’Exteriors. Però un govern alternatiu amb Verds i Liberals, encara que fos ajustat, potser també li podria interessar, deixant a l’expresident de l’Europarlament com a cap de l’oposició…

 

Grillo i Trump

Resultado de imagen de Grillo Trump

El líder del Moviment 5 Estrelles, el còmic Beppe Grillo, s’ha mostrat partidari de les accions del nou president dels Estats Units, Donald Trump. Li agrada el seu proteccionisme i la seva oposició a les grans aliances internacionals preestablertes. Li agrada el seu teòric posicionament anti-establishment. (Li sembla igual de bé el tracte que dóna a les dones? O la manca de respecte al gairebé 20% de la població nord-americana hispano-parlant?…)

En el seu moment ja va pactar el seu grup al Parlament Europeu amb el grup de l’antieuropeu UKIP de Nigel Farage.

I ara Grillo també es mostra disposat a governar Itàlia amb acords amb la Lliga Nord i amb l’ultradreta escindida del Berlusconisme. (cosa que connecta amb la decisió d’Alexis Tsipras de pactar el seu govern d’ultra-canvi a Grècia amb l’ultra-dreta)

Hi pensa perquè molts sondejos col·loquen els grillini a dalt de tot en intenció de vot, per sobre de la potent Lliga Nord actual i del reducte de la Forza Italia de Berlusconi, i en lluita amb el PD de Renzi pel triomf.

Alguns membres destacats del partit han sortit ràpidament a dir que no contemplen aquesta opció. Altres callen, però òbviament tampoc voldrien aquesta opció. La gent d’”esquerres” predomina entre els penta-estrellats, i també hi ha molts pragmàtics que valoren la moderació per arribar a governar; després d’aconseguir les alcaldies de Roma i Torí.

A Renzi, guardant repòs polític a Florència, ja li va bé que Grillo opini així: sols queda ell com a garant del centrisme proeuropeu davant dels grillini, la Lliga Nord i del predecessor europeu de Trump, Silvio Berlusconi.