Category: Portugal
L’oasi portuguès
No és un bon moment pel PD italià, ni pel PSOE espanyol, i, ja ho veurem, les properes eleccions franceses seran una tragèdia pel PS francès. El PASOK grec és una força minoritària. Fa pocs dies els resultats de les eleccions holandeses van enfonsar els socialdemòcrates, víctimes de ser socis de govern dels liberals-conservadors.
Hi ha bones notícies demoscòpiques pel SPD alemany encapçalat per Martin Schulz, però la bona notícia per la socialdemocràcia europea ve de Portugal, amb la consolidació actual del seu Partit Socialista.
El prestigi de l’actual executiu, liderat pel carismàtic António Costa és clau.
Costa, sempre amb un somriure, governa sol amb els suports externs dels comunistes i de l’esquerra alternativa, en un govern enfocat a tirar enrere suaument les polítiques tecnocràtiques i retalladores de l’anterior govern conservador.
I avui els sondejos posen gairebé deu punts percentuals més amunt al PS que el resultat de les darreres eleccions.
Mentre que el partit liberal-conservador PSD perd precisament el mateix, uns deu punts. Un PSD mancat d’un lideratge clar, amb un exprimer ministre Passos Coelho que segueix de màxim dirigent, però que molts donen per cremat de cara a unes pròximes eleccions.
El president de la República, el conservador Marcelo Rebelo de Sousa, tot i la seva intensitat i contundència d’opinió, manté una bona relació amb el govern de Costa.
I els comunistes i l’esquerra alternativa mantenen xifres similars, però el partit que també puja, sobretot bevent del PSD, és el CDS-PP, els democristians portuguesos. Després de la retirada de Paulo Portas, líder durant anys del partit, ara lidera la formació la jove exministra Assunçao Cristas, i sembla que té capacitat d’atracció política.
El somriure portuguès
Especial Portugal
La petita reactivació econòmica es comença a notar a Portugal. Com a Barcelona, a Lisboa els taxistes ja parlen d’un increment del trànsit.
La gent està força contenta amb el seu govern de pacte. Els portuguesos posen molt en valor que els vells comunistes i els nous símils portuguesos de Podemos a l’esquerra hagin acceptat i donat suport a un govern en minoria socialista. El que tenien clar és que no volien més al govern de perfil tecnòcrata de Passos Coelho i la seva expressió exigent i severa. Cosa que a Podemos potser no tenien tan clar en relació a Rajoy…
El primer ministre António Costa és carismàtic, és capaç de generar bones sinèrgies i simpaties. Cau bé, mentre Passos generava anticossos cada cop que parlava. També l’actual president conservador de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, és carismàtic i proper. Del Portugal dels durs Cavaco Silva i Passos Coelho al dels simpàtics i comunicatius Rebelo de Sousa i Costa hi ha un canvi substancial.
El govern Costa ha presentat uns pressupostos socials, i ho ha fet amb un somriure. Brussel·les no els dirà res. La calma ha arribat a l’Europa del Sud. Costa fa sense esgarips, també Tsipras a Grècia, i Rajoy seguirà una temporada més a La Moncloa. Ja veurem què passa amb Itàlia…
L’executiu pot aguantar fins a acabar la legislatura, per sorpresa d’alguns socialistes anti-Costa que en un moment determinat li van voler fer “un Pedro Sánchez”; Costa, però, se’n va sortir amb el seu carisma, lideratge i experiència. Potser si Podemos li hagués donat suport a la investidura en el seu moment, Sánchez també se n’hagués sortit…
Un altre èxit per la nació ha estat aconseguir col·locar al socialista António Guterres al capdavant de la ONU, un triomf de la diplomàcia del país d’Enric el Navegant. La futura foto de Costa primer ministre i Guterres secretari general de la ONU, donarà energies per un temps als socialistes portuguesos.
Les opcions a l’esquerra
Portugal (III)
Tots els sondejos per les eleccions presidencials de Portugal d’avui, posen en primer lloc i amb molta diferència a Marcelo Rebelo de Sousa, el potent candidat de la dreta. En segona i tercera posició estan empatats Maria de Belém Roseira (foto), ministra en els governs d’António Guterres i antiga presidenta dels socialistes portuguesos, i l’antic rector de la Universitat de Lisboa, António Sampaio de Nóvoa. Un dels dos haurà d’abandonar, i pot ser que la segona volta sigui tard. Cap dels dos acaba de ser el candidat oficial/oficiós del partit; d’un PS que travessa una etapa rara, governant l’Estat però amb una part del partit incòmoda amb la situació i esperant a veure què passa en el futur per moure’s d’una forma o altra. Si sorgeixen problemes financers, conflictes en el si del pacte de govern… Un president de dretes podria convocar eleccions de nou… Potser alguns socialistes mouran fitxa en contra del mateix primer ministre António Costa; que es blinda tant com pot amb les polítiques de govern o posant una fidel de número dos del partit…
No és un bon moment per qualsevol candidat socialista a la presidència de Portugal.
Mentrestant el Bloc d’Esquerres, la força d’esquerra alternativa, presenta a l’eurodiputada Marisa Matias (la candidata més jove). I també es presenta per al palau de Belém un candidat catòlic amb el suport dels comunistes, l’excapellà Edgar Silva, diputat a Madeira. Fet que recorda als fonaments polítics de Nicaragua o als orígens democristians del PD italià.
Marcelo presidente!
Portugal (II)
Marcelo Rebelo de Sousa va callar quan el president de la República Portuguesa, Aníbal Cavaco Silva, va voler boicotejar les opcions de govern de l’aliança d’esquerres. Aleshores ja era candidat a ocupar el seient de Cavaco. Ara, espera el seu torn, i sap que li serà bastant més fàcil ocupar el palau de Belém governant una rara coalició de socialistes, Esquerra alternativa i comunistes. Tots els sondejos el posen a moltíssima distància dels altres candidats; la següent, l’exministra socialista Maria de Belém Roseira, sols es mou al voltant del 20% d’intenció de vot. Ell al 50%.
Rebelo de Sousa és exministre, catedràtic de Dret, ex-líder del PSD (centre-dreta), membre del Consell d’Estat i de les veus més destacades dels mitjans portuguesos com a comentarista polític. El seu pare, Baltasar, fou ministre de diferents carteres de l’Estado Novo amb el primer ministre Marcelo Caetano, darrer “dictador” del règim anterior a la Revolució dels Clavells. Caetano fou padrí de noces dels seus pares i padrí de baptisme d’ell mateix. Per ell duu el seu nom. De jove, Rebelo de Sousa tingué un altre padrí polític: el líder de la dreta Francisco Sá Carneiro.
La seva relació amb Pedro Passos Coelho no és bona. Passos Coelho és un polític del centre-dreta liberal a l’europea, mentre que Rebelo de Sousa és un polític torrencial.
Amb 66 anys, si Rebelo aconseguís la presidència aquest inici d’any potser només seria president d’una legislatura, ja que són de 5 anys i ja en tindria 71.
Relleus a Portugal
Portugal (I)
Paulo Portas (foto), el líder carismàtic de la CDS, la formació de dretes i democristiana portuguesa (amb tocs populistes), va anunciar la seva retirada del capdavant del partit. Després d’haver estat el viceprimer ministre de Passos Coelho i perdre l’executiu, va anunciar que era el moment de donar pas a un altre líder. Per a substituir-lo sona la fins fa poc jove ministra d’Agricultura, Assunçao Cristas, però el principal candidat serà Nuno Melo, cap de llista del CDS al Parlament Europeu des del 2009.
La renovació arribarà a la política portuguesa. El catedràtic de Dret, comentarista televisiu, exministre i exlíder del PSD, Marcelo Rebelo de Sousa, amb el suport del PSD i del CDS, podria guanyar les eleccions presidencials en la primera volta el proper dia 24. La campanya electoral just hi comença avui. A Portugal el coneix tothom, és el més popular dels candidats i el pacte d’esquerres de govern li ha insuflat aire. Estaria al voltant del 50% d’intenció de vot. Si no fa cap pífia greu, ho té a tocar de les mans. L’estratègia d’un únic candidat molt potent i amb tots els suports possibles davant dels diversos candidats de l’esquerra li suma. Els votants socialistes moderats potser també el votaran.
No seran els únics canvis. Després de l’elecció presidencial, també pot ser que arribi el torn al PSD, si Pedro Passos Coelho passa de fer oposició i opta per abandonar la bancada conservadora.
Canvi a Portugal
El nou primer ministre de Portugal, el socialista António Costa, va prometre acabar amb l’austeritat sense trencar amb Europa el dia que va presentar el seu programa de govern. Ja era sabut que el gurú econòmic dels actuals socialistes portuguesos aposta per pagar el deute. Ja era la veu econòmica del partit fent oposició i ara, Mário Centeno, és ministre de Finances.
El mateix dia la oposició conservadora va presentar una moció de censura, que es va tombar, però que demostra la intenció de crear mala maror al parlament, i aprofundint en la divisió dels dos blocs consolidats: dreta i esquerra.
En els objectius del govern socialista hi havia una llei d’acomiadament conciliat, l’alleujament de les retallades, una possible pujada del salari mínim interprofessional i una colla de mesures més… una bona sacsejada al país, després de tot el passat els darrers anys… Però tothom es pregunta: amb quins diners?…
Si més no, el nou executiu Costa demostra algunes (n’esperàvem més) noves maneres polítiques. Que la nova ministra de l’Interior sigui especialista en seguretat i emigració demostra que entenen els temps que corren. També que es trenqui un tabú, posant de ministra (en imitació directa del model Hollande) de Justícia a una originària de les excolònies negra, l’angolana Francisca van Dunem. I l’aposta per cert relleu generacional en el jove Pedro Nuno Santos, ocupant el càrrec de secretari d’Estat d’Assumptes parlamentaris.
Portugal a l’esquerra, finalment
Especial: nou govern de Portugal
Cavaco Silva es va fer de pregar i molt. Va dur el seu autoritarisme democràtic a màxims mai vistos, va deixar passar dies d’una suposada reflexió i de silenci del palau de Belém, seu de la presidència de la República. Els números eren els que eren. Què fer? No podia deixar el país en suspens moltes setmanes més. Hagués pogut acabar sent un llast final a la seva etapa presidencial. Després de resistir i plantejar-se deixar la cosa així fins acabar el seu mandat i que ja fos un altre president de la República qui decidís (després de les eleccions presidencials del gener), ha optat per la lògica i ha donat el braç a tòrcer. Diuen que la lògica interna de garantir la presidència de la República per als conservadors al gener també hi ha pesat.
Quan va tornar a rebre al socialista António Costa ja va ser per dir-li que seria primer ministre, i aquest es va presentar amb la proposta de gabinet executiu ja llesta.
En el govern no hi entra ningú dels comunistes ni de l’alternativa d’esquerres que formen aliança de govern; es mantenen fora donant suport al govern des del parlament. S’havia dit que hi hauria algunes figures dels marges dels altres dos partits, o properes, però no ha estat el cas. Passi el que passi, han pensat les ments de comunistes i del Bloc d’Esquerres, que ens cremem les mans, però lo just, i si els socialistes es desgasten més millor.
El sorprenent del cas és que el govern socialista Costa és poc trencador i modern. És a dir, ho és en els ministeris i en la voluntat, i serà molt progressista i d’esquerres per ganes (enfront d’aquests anys durs de retallades) i per necessitat de complaure als socis d’aliança, que si els socialistes no ho fan bé sempre els poden deixar caure; però serà un govern amb sols quatre dones ministres (Justícia, Presidència, Interior i Mar), d’entre disset… La mateixa xifra que l’anterior govern conservador.
És un govern de gent sòlida i madura, poc innovador en els perfils. Potser una mica degut a que formava part de l’oferta que se li feia a Cavaco Silva perquè cedís. Els ministres responsables de l’àrea econòmica (Mário Centeno a Finances i Manuel Caldeira Cabral a Economia), per exemple, no són precisament cap Varoufakis… Els ministres d’Exteriors, Defensa, Agricultura i Ocupació són antics ministres de governs Sócrates… I el ministre de Cultura serà João Soares, fill de Mário Soares… Podíem esperar una mica més d’António Costa.
Cavaco Silva: ‘L’État c’est moi’
L’État c’est lui: Aníbal Cavaco Silva, enfadat, entotsolat, crispat, el president es va comportar més com un sever líder dels conservadors que com un cap d’Estat quan va optar per no escoltar el bloc d’esquerres i cedir el govern directament a la coalició de dretes. Cavaco va recordar a períodes polítics del passat. Com aquells reis del segle XIX que escollien a primers ministres a voluntat. Sempre que ha pogut ha fet i desfet com si la política portuguesa fos ell. Aquesta ha estat segurament la seva última “cavacada”.
El primer ministre Pedro Passos Coelho, que no és un home proper a ell, en canvi, sí n’ha après una mica: com ara fer política sense mirar amb rigor la constitucionalitat de les lleis que tirava endavant. A Portugal algunes mesures d’estabilitat i austeritat econòmiques han estat tombades, a diferencia d’altres països…
El xoc frontal del president Cavaco Silva ha reafirmat l’entesa a l’esquerra, i tan bon punt puguin tombaran les opcions de governar de nou de l’executiu Passos Coelho. L’autoritarisme egocèntric de Cavaco ha resultat contraproduent. Potser es podien haver estirat els tempos, Passos podia haver ofert un govern més moderat, amb independents, disminuir el pes polític dels socis de dretes, reduir les retallades, oferir un programa de creixement i arribar a l’entesa i mantenir el govern uns mesos com a mínim, potser fins passat l’estiu vinent. L’absolut Cavaco ha dinamitat aquestes opcions, posant l’ou perquè el govern truita de patates del bloc d’esquerres es compacti. Tot el bloc de partits a l’esquerra sumaran per fer al socialista António Costa primer ministre. No serà gens fàcil, però és possible.
Un govern per quinze dies
Especial: Incertesa política a Portugal
Un nou govern que sols durarà fins a principis de novembre. Dies. Serà el govern més breu de la democràcia contemporània de la nació portuguesa. Aquesta és la situació política a Portugal. Un executiu presidit per Pedro Passos Coelho que sols durarà fins que es topi amb el bloc de l’oposició, que té intenció de tombar-lo, i així la voluntat del president de la República d’imposar la seva voluntat en front del que la geometria parlamentària permetia: l’alternativa que vindrà d’un govern d’esquerres.
L’executiu que ha confeccionat Passos Coelho està fet en aquest sentit. Mantenint, per exemple, al veterà Rui Machete a Exteriors (que es preveia que plegava). S’ha recuperat a tres vells coneguts de la política portuguesa, que ja foren ministres fa anys: entre ells Fernando Negrão, que havia de ser el president conservador del Parlament, però no va poder ser. En clau de novetat s’ha creat la cartera de Cultura, inexistent l’anterior legislatura, i s’ha escollit un expert independent com a ministre de la Modernització de l’Administració.
La coalició conservadora es va fent a l’idea que saltaran a l’oposició, i el bloc opositor d’esquerres posa ciment en aquest bloc per tal de fer-lo prou granític com per, en uns dies, presentar alternativa de govern. Si això acaba passant, els moviments en la formació conservadora seran equivalents al famós terratrèmol de Lisboa de 1755.
El líder dels socialistes, António Costa, que al final de la nit electoral es va veure un futur fosc, ja tindria bastant confeccionat un executiu de socialistes, independents i persones destacades dels comunistes i de l’esquerra alternativa.
Portugal: un govern i un cap de l’oposició
Especial post-eleccions a Portugal
Els mitjans ja parlen d’una remodelació important del gabinet de Pedro Passos Coelho. Fins a set ministres sortirien del govern, diuen. La sortida més destacada (però encertada) seria la del veterà Rui Machete, ministre d’Exteriors (que ja havia ocupat diferents ministeris als anys 80). La ministra de l’Interior i el d’Economia també sortirien. Una d’aquestes tres importants carteres seria per a Rui Rio, el popular exalcalde de Porto, que si es col·loca al govern sortirà de les travesses per a la presidència de la República (tot donant impuls a la candidatura de Marcelo Rebelo de Sousa). Una de les altres de més pes podria ser per a l’emergent Jorge Moreira da Silva, ministre de Territori i Sostenibilitat.
Sembla que la ministra de Finances, Maria Luís Alburquerque, continuaria; així com el ministre de Defensa, José Pedro Aguiar-Branco, molt proper al primer ministre.
També caldrà veure fins a quin punt l’executiu que Passos Coelho i Paulo Portas confeccionin hi haurà senyals d’amistat cap als socialistes, fitxant potser algun independent més centrista, o proper als socialistes fins i tot, potser per als ministeris de Sanitat o Educació.
Pel que fa a la oposició, tot i el drama de la nit electoral, cada cop es posa menys en dubte que António Costa exercirà de cap de l’oposició i responsable de possibles pactes amb el govern. Altra cosa és quan durarà al front del partit, quan ja té moltes crítiques, i més quan ja es fa bullir l’olla de possibles substituts; sobretot perquè ningú està del tot segur que el govern, sense una majoria suficient com és el cas, pugui durar molt. Entre els noms que ja sonen per a substituir Costa hi ha l’excomissari europeu António Vitorino, l’exministre Jorge Coelho, l’emergent Álvaro Beleza o el dirigent amb molta projecció Francisco Assis.
1400caràcters 