Category: Alemanya

La fórmula verda

Resultado de imagen de jesse klaver

A Holanda el fenomen Jesse Klaver (a la foto), el jove i carismàtic líder de GroenLinks (esquerra verda), va marcar les darreres eleccions. De quatre escons a catorze, en un parlament tant fragmentat com l’holandès, és una important victòria. Alhora que era el candidat més votat a Amsterdam.

Eren les primeres eleccions d’aquest any farcit d’importants comicis i que posaven a prova Europa en relació a l’ascens del populisme radical. Eren les eleccions que van donar la victòria al primer ministre Mark Rutte, vencent a Geert Wilders. Però també van acabar sent les eleccions on el “Jesse, we can!” va ser aclamat.

El fenomen Jesse Klaver, però, és un cas aïllat?

A Bèlgica els “verds” també pugen en els sondejos, ja sigui a Valònia i a Brussel·les amb el partit Ecolo, o a Flandes amb el partit Groen. I cal dir que el jove líder parlamentari de l’entesa Ecolo-Groen al parlament belga, Kristof Calvo, és una de les veus més dissonants i que més oposició fan a l’executiu de centre-dreta encapçalat pel liberal Charles Michel.

A Àustria, l’any passat, el president de la República, l’històric “verd” Alexander van der Bellen, va ser l’alternativa a l’ultra-dreta en la tensa i repetida segona volta a la presidència.

A Alemanya l’esquerra verda governa com a sòcia a gairebé la meitat de lands/regions (entre elles: Turíngia, Hamburg, Berlín o Bremen), i també tenen la presidència de Baden-Wurtemberg (Winfried Kretschman). Alhora que ja se’ls contempla com a socis de govern d’un hipotètic bon resultat de Martin Schulz a les eleccions federals.

A França els verds es divideixen entre les candidatures presidencials de Macron, Hamon i Mélenchon, quedant totalment difuminats.

I als països del sud d’Europa (Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia), certament, la fórmula verda no ha acabat mai de trobar el seu lloc.

El candidat Schulz

Imagen relacionada

Finalment Sigmar Gabriel, important vicecanceller socialdemòcrata d’Angela Merkel, va entendre que no tenia opcions com a candidat a canceller alemany.

Gabriel deixa la cartera d’Economia i Energia per ocupar la d’Exteriors, que Frank-Walter Steinmeier abandona per passar a ser president de la República Alemanya.

Gabriel entregarà el lideratge del SPD i la candidatura a la cancelleria al fins fa poc president del Parlament Europeu, Martin Schulz.

Schulz ho té difícil, molt difícil.

Angela Merkel segueix sent molta Angela Merkel.

Segurament els seus resultats no seran tan bons com altres vegades. Segurament ja està una mica desgastada. Segurament el factor “alternança” començarà a comptar. Però Merkel segueix sent molt valorada i segueix veient-se com una aposta ferma en front del populisme xenòfob d’Alternativa per Alemanya.

Merkel quedarà primera en les properes eleccions federals. Això ho tenen assumit inclús en el SPD. El tema és quin resultat treu el SPD i si es podria contemplar la possibilitat d’un govern alternatiu de coalició amb els Verds i els Liberals i amb l’abstenció de L’Esquerra post-comunista. Podran sortir les sumes?… Òbviament Merkel ni plantejaria formar govern amb els ultres d’Alternativa per Alemanya.

D’altra banda, Merkel podria plantejar tornar a fer la tradicional Grosse Koalition amb Martin Schulz de vicecanceller i ministre d’Exteriors. Però un govern alternatiu amb Verds i Liberals, encara que fos ajustat, potser també li podria interessar, deixant a l’expresident de l’Europarlament com a cap de l’oposició…

 

Sra. Merkel, reflexioni

Resultado de imagen de angela merkel

Els resultats a la regió de Mecklemburg-Pomerània Occidental, land originari de la cancellera Angela Merkel, i probablement els resultats de les eleccions a Berlín del proper dia 18, poden ser la barra de mesurar de la cancellera per no optar a la seva quarta reelecció. El sorpasso dels radicals anti-refugiats per sobre de la CDU el passat diumenge, quedant com a segona força a la regió de La Lideressa, ha estat un cop dur i un necessari motiu de reflexió.

Una reflexió que al congrés del partit al desembre potser hauria de liquar en anunci de no tornar-se a presentar l’any que ve. Tres legislatures al front del govern alemany són més que suficients (i més en els temps que vivim), i de ben segur que l’esperen a on ella vulgui un cop plegui.

Per què tornar-se a presentar? Amb una CSU bavaresa que potser ni la vol de candidata, enemistada amb la dreta de la pròpia CDU, amb una Unió Europea a la deriva, i amb el partit xenòfob Alternativa per Alemanya arribant a aquestes quotes de representació… Una retirada a temps…

La ministra de Defensa, Ursula von der Leyen, és la principal candidata a succeir-la. I de ben segur el valor propi de la successió li pot anar bé.

I més considerant que el SPD no té un candidat clar a canceller, un candidat prou potent com per aconseguir succeir a Merkel, encara que fos pactant amb els verds i els liberals (que a poc a poc van traient el cap després d’enèsimes patacades) o l’esquerra alternativa. L’actual president del SPD i vicecanceller, Sigmar Gabriel, està gairebé descartat; no està clar que sigui el moment d’un relleu generacional; a nivell regional no hi ha cap president que brilli prou; i és improbable que Martin Schulz deixi la presidència de l’Eurocambra sense certeses al davant…

Senyora Merkel, reflexioni…

I després de Merkel?…

Especial Alemanya

Passat l’estiu del 2017 Alemanya ha de tornar a eleccions federals i és altament probable que Angela Merkel no es presenti a una quarta reelecció. Encara no ha anunciat la decisió sobre si continuar o plegar. Sap que segurament tornaria a guanyar, però s’arriscarà a un quart mandat quan pot sortir per la porta gran? S’arriscarà a que surti la opció d’un govern alternatiu?…

La canceller de ferro no té ni un successor clar al seu gran partit (la CDU), ni té un líder de l’oposició: el cap del socialdemòcrata SPD és Sigmar Gabriel, el seu número dos del govern de Grosse Koalition. I aquest no serà el seu contrincant pel desgast en primer pla de govern, per salut i perquè seria un mal candidat…

Opcions? Poques. Una potent i que fa temps que era present, Hannelore Kraft, ministra-presidenta de Renània del Nord-Westfàlia, ha descartat presentar-se. El SPD governa altres lander, però cap des de fa tant de temps o amb algú carismàtic-candidable. S’ha parlat de l’alcalde d’Hamburg (ciutat-land)… també de les ministres Andrea Nahles (també secretària general del SPD) i Manuela Schwesig… i Heiko Maas, ministre de Justícia. Cap candidat clar. I un únic possible nom estel·lar i potent, però que ningú assegura que fos d’èxit: Martin Schulz, president del Parlament Europeu.

Candidats pel CDU? En clar sols Ursula von der Leyen, ministra de Defensa. Avui la CDU ja no té cap de les alcaldies de les ciutats més importants de l’estat i entre els governs de lander que conserva hi caldria un bon Plan Renove… Hi hauria l’opció de l’actriu revelació, en el cas de la líder a Renània-Palatinat, Julia Klökner. Amb Von der Leyen de candidata, però amb la jubilació de les velles mòmies de la CDU (Wolfgang Schäuble i companyia) i un grup jove al costat, se’ls pot vendre bé als alemanys una oferta de “continuïtat i canvi”.

Els sondejos (força inútils al no saber els candidats) mostren que els liberals reapareixerien, que la CDU va a la baixa, però també el SPD… (com a tot Europa!!) Els que pugen i amb ganes són els Verds i el partit ultra (xenòfob, etc.) Alternativa per Alemanya, que somia en ser tercera força del Bundestag. L’Esquerra (esquerra alternativa postcomunista) es manté en una posició minoritària.

Qui substituirà a la cancelleria alemanya (i europea…) a la totpoderosa Angela Merkel?…

La successió de Merkel

Angela Merkel es tornaria a presentar a un quart mandat a la cancelleria alemanya?… Ni ella ni ningú ho descarta. Però, i si no fos el cas? Qui succeiria a la totpoderosa cancellera? La resposta a la pregunta és que no disposa d’un successor polític clar dins dels democristians alemanys (CDU). Qui vindria després d’un liderat tant imponent i poderós?…

En el seu moment el ministre de Defensa, Karl-Theodor zu Guttenberg, era vist com a successor, però un escàndol de plagi de la seva tesi doctoral el va tombar. En el càrrec i després com a possible relleu de Merkel seguí el nom d’Ursula von der Leyen (a a foto amb la cancellera); però ara aquesta sofreix la mateixa pena que Guttenberg, també acusada de plagi en la seva tesi. Si cau, Merkel tindrà un problema de successió.

Els altres dos ministres més forts de Merkel són Wolfgang Schäuble, ministre de Finances i dictador de les polítiques econòmiques europees, i Thomas de Maizière, ministre de l’Interior. Cap dels dos saben generar cap empatia, són severs i gens carismàtics, en cap cas serien candidats electorals. La relació de Schäuble amb Merkel, a demés, no passa pel seu millor moment.

A això s’hi suma que a nivell dels landers la CDU de Merkel ara mateix ho té força malament: dels 16 estats-regió, la CDU sols té 4 presidències (Saxònia, el Sarre, Hessen i Saxònia-Anhalt), sense comptar Baviera, en mans dels socis de la CSU.

Entre els socialdemòcrates, adversaris però socis de govern, en canvi, sembla que aniria sobrats de candidats ponderables.

Medi Ambient

Ségolène Royal havia de ser la macro-ministra d’Ecologia, Energia i Sostenibilitat de França, i darrerament s’ha posat les piles. Inclús amb problemes de competències amb el ministre d’Exteriors: el Quay d’Orsay també es vol posar en aquests temes a nivell internacional. La cimera de París serà una ocasió important per a ells. També el govern actual d’Angela Merkel, en coalició amb els socialdemòcrates, va donar molt de relleu al tema energètic i ambiental.

A Espanya no s’ha fet res d’especial; tret de fer veure que importava a l’hora de col·locar a Arias Cañete a la Comissió Europea… A la Itàlia de Renzi tampoc s’ha donat cap protagonisme al tema.

A Dinamarca el partit anomenat “conservador” és el partit Verd. No cal dir que en els països escandinaus aquests temes es tracten amb més interès. Els conservadors britànics es mouen bastant en temes ambientals, i ja cor el nom d’un conservador verd per substituir a Boris Johnson a l’alcaldia de Londres.

El punt culminant ha estat l’esperada encíclica del papa Francesc sobre el medi ambient que es fa pública avui: “Lloat siguis”. Francesc torna a un Déu que és en tot, tot és la seva obra. Tot encaixa amb el nom que el cardenal Bergoglio va escollir per ocupar el Setial de Pere: l’escollí pel sant d’Assís, aquell que parlava amb els animals i les plantes i del qual prové el títol del text pontifici.

Anem cap a un món que políticament haurà de ser més conscient del medi ambient i del mal que li infligim, i que haurà de lluitar contra el canvi climàtic.

La dimissió de Juncker

Jean-Claude Juncker al cap de setmanes de la seva presa de possessió com a president de la Comissió Europea dimiteix per l’escàndol majúscul “LuxLeaks”, que destapa com el Gran Ducat de Luxemburg havia emparat a grans multinacionals eximint-les fiscalment durant els 18 anys durant els quals Juncker va ser primer ministre del petit estat, així com ministre de Finances i membre d’altes institucions econòmiques europees, sent a demés president de l’Eurogrup a partir de 2004.

Interinament ocupa el càrrec el vicepresident primer de la Comissió l’holandès Frans Timmermans, però com a representant de l’esquerra no li pertoca el càrrec, i també és massa tard per a Martin Schulz, tot considerant les darreres eleccions. El Partit Popular Europeu escull pel càrrec a l’alemany Günther Oettinger: expresident de la regió del Baden-Württemberg porta sent comissari europeu des de 2010 amb grau de vicepresident. És dels millors perfils a escollir entre tot l’equip de comissaris. Timmermans torna a fer de vicepresident primer i segueix la vida política a Brussel·les. Una junta especial de la Comissió engega un procés per lluitar severament contra els paradisos fiscals i contra el gran pes de les multinacionals.

Sí, tot això hauria d’haver passat, però no ha estat així. Juncker, tot i l’explosió d’aquest pseudo-secret, segueix sent president de la Comissió Europea, sumant encara més descrèdit polític al màxim ens de govern de la Unió (després del despatx de la cancellera Merkel).

Liberals, amb el cul a l’aire

La tàctica del nu, ja vista en altres ocasions per reclamar l’atenció, i quedant-nos per exemple simplement amb l’iniciàtic Albert Rivera de Ciutadans, va ser la manera amb la qual una colla de membres de les joventuts del partit liberal alemany van voler ser enfocats fa uns mesos després del mal resultat del seu partit en les eleccions generals; passant de ser el partit soci de govern a quedar en un lloc ínfim. Uns liderats inestables, crisis internes i una pèssima posició de partners de govern els han dut fins a quedar amb el cul a l’aire. El líder de les joventuts liberals, Konstantin Kuhle, deia que s’havien quedat nus com a partit, però que seguien endavant.

El panorama general dels liberals a Europa no és gaire diferent; començant per l’actualitat de la carrera electoral europea, en la qual el candidat liberal, l’exprimer ministre belga Guy Verhofstadt, ha quedat relegat a un paper secundari, en la cursa a dos entre el socialdemòcrata Schulz i el conservador Juncker.

L’altre país on “destaquen” és al Regne Unit, on els liberal-demòcrates són els socis del govern conservador, uns socis que en els sondejos s’encaminen a caure pel mateix precipici que els seus cosins germànics, bàsicament per la postura inútil del seu líder, Nick Clegg.

I Espanya no té més liberals que alguna veu que ressona en el PP (com Esperanza Aguirre) o Convergència en la seva treballada entesa europea; mentre que Unió forma part de la família conservadora europea, al costat del PP.

 

Juncker

Jean-Claude Juncker serà el candidat dels democristians europeus a la presidència de la Comissió Europea. Ell és l’escollit del Partit Popular Europeu, després de descartat al francès Michel Barnier, actual vicepresident de la Comissió. Ell, Juncker, després de ser primer ministre de Luxemburg durant 18 anys, i després de ser el primer president de l’Eurogrup i durant 8 anys el seu president. El PPE presenta pura renovació per al cor d’Europa, vaja!… Renovació i pulcritud. Presenten un home omnipresent de la política europea al llarg dels darrers 20 anys! Un home que va haver de dimitir de primer ministre del seu petit país per un escàndol d’espionatge. Tot un degà de la política europea, i de la política europea predominant, la que ha fixat al llarg d’aquests anys el discurs econòmic de la Unió: el discurs dels “ajustos”… No sé si viuen en un món a part, són cecs o simplement el consideren ideal pel seu gran bagatge… És que això ho és tot?… A vegades Angela Merkel no em sembla tan bona política; o és que simplement li posa fàcil a Martin Schulz, el candidat socialdemòcrata sí, però alemany al cap i a la fi… Barnier tampoc em semblava en candidat ideal, però Juncker?!… Per favor! És com una escena més d’immobilisme ‘popular’ espanyol, però en aquest cas a escala europea.

Ho diré ben clar i prenent partit: espero que el proper president de la Comissió sigui Martin Schulz i que el senyor Juncker s’hagi de jubilar en algun alt càrrec d’un banc luxemburguès.

El múscul del SPD

A Alemanya governa Angela Merkel: això ja és gairebé una sentència. Tanmateix, el govern de coalició del gran estat es modula amb la pressió dels socis socialdemòcrates. Els ministres socialdemòcrates es van posar les piles des del minut 1, activant la seva tasca política i demostrant múscul com a socis, exercint plenament, contrastant i actuant, a diferència d’altres governs de coalició, on els socis es deixen endur per les polítiques del partit majoritari.

En la seva tasca executiva han aconseguit reduir l’edat de jubilació en alguns casos, un salari mínim interprofessional, el tancament de la carpeta de pujades d’impostos, i millores en prestacions i pensions. Ep! I passos cap a la “transició energètica”! No és pas poca cosa. Molta feina amb el segell del SPD, feina de la ministra de Treball, Andrea Nahles; de Barbara Hendricks, ministra de Medi Ambient; de Manuela Schwesig, ministra de Família; i de Sigmar Gabriel, líder del SPD, potentíssim vicecanceller-superministre. I amb aquestes, Frank-Walter Steinmeier, el ministre socialdemòcrata d’Exteriors, ja és més popular que Merkel. I sí, clar, el SPD puja uns punts en els sondejos… Pot ben ser que Martin Schulz tingui un bon coixí de vots del seu país el proper 25 de maig.

L’única nota de color del bàndol democristià, que té 8 carteres entre la CDU i la potent sòcia CSU bavaresa, ve de part de la primera dona que ocupa el ministeri de Defensa (com a Itàlia ara): Ursula von der Leyen, que guanya punts per succeir a Merkel.