Especial Eleccions França

Emmanuel Macron porta mesos sent el favorit demoscòpic en una hipotètica segona volta de les eleccions presidencials en front de Marine Le Pen. En una segona volta enfrontant-los el resultat podria ser al voltant d’un 60-40% a favor de l’exministre d’Economia d’Hollande.

Podria rebre el suport de la família socialista (que ja el recolza en gran part) per la qual ja va ser ministre, i rebria el suport d’una gran part de la dreta, a la qual li agrada el seu perfil liberal i aquella certa essència de Giscard d’Estaing que transmet.

Ha fet una campanya boníssima. Ha sabut mantenir el seu fenomen polític i comunicatiu. Ha nedat i ha guardat la roba. Ha rebut moltíssims i destacats suports polítics de tot el ventall polític francès.

Però els sondejos són els sondejos, i a Macron no l’ha votat mai ningú.

Sí coneixem, en canvi, un històric de vot del Front Nacional, i en les darreres eleccions regionals van demostrar la seva potència amb escreix.

Emmanuel Macron pot ser el millor dels candidats. Macron pot ser el candidat ideal en una hipotètica segona volta contra Le Pen. No fan falta els sondejos per això. Però el que cal és que Macron hi arribi. La clau és superar la complicada primera volta d’aquest Sant Jordi. La gent anirà a votar en clau de vot estratègic?…

Però i si el qui passa és el conservador François Fillon? Quan va ser escollit per sorpresa candidat dels Republicans, semblava que tots els vents bufaven a la seva vela, però els escàndols de corrupció l’han tocat en els sondejos.

Tanmateix, de fa temps que es parla d’una certa dretanització de la política francesa i Fillon és un candidat idoni per robar vots al Front Nacional entre els seus votants conservadors, garantir el nucli dur de vot gaullista i conservar els vots liberals que no creguin en aventures. Fillon, a demés, podria comptar amb un percentatge de vot ocult en els sondejos. Seria, però, un desastre de candidat per a la segona volta davant Marine Le Pen. A qui votarien els socialistes? Hamon no pot sortir i demanar el vot per Fillon sense dimitir tot seguit… I Mélenchon molt menys… I sense el cordó sanitari anti-Le Pen pot passar qualsevol cosa a la segona volta…

El mateix passaria per l’altra banda. Passa amb el candidat dreta-dreta, però també passa amb el candidat esquerra-esquerra, Jean-Luc Mélenchon. Aquest ha pujat moltíssim en les enquestes les dues darreres setmanes de campanya. Mélenchon sí podria rebre la voluntat de vot dels socialistes esfondrats, però mai la del bloc conservador; i ¿qui et garanteix aleshores que una gran part de la dreta se’n vagi a votar el Front Nacional de la seguretat dura, dels valors francesos ferms i de Joana d’Arc?… Que ningú menystingui les opcions de Marine Le Pen.

 

Emmanuel Macron, per primera vegada, fa el sorpasso en la probable primera volta a Marine Le Pen com a candidat a la presidència de França en un sondeig (dels que es consideren fiables). Ja fa setmanes que ha aconseguit arribar (en els sondejos) a la segona volta, i amb moltes probabilitats de ser president davant la candidata del Front Nacional.

Al gener de l’any passat en aquest blog ja escrivia un post titulat Qui tem a Emmanuel Macron?, on parlava de la seva popularitat tocant sostre, al costat de la que disposava (disposa) Alain Juppé; auto-descartat a substituir a l’enrocat François Fillon al front de la candidatura dels Republicans. Avui allò que era una mirada visionària és una possible revolució política a França, i ja hi ha qui veu al socioliberal Macron ocupant l’Elisi després d’una segona volta que l’enfrontaria a Marine Le Pen i que, en teoria optimista, podria portar als francesos a votar-lo majoritàriament.

Macron, com Le Pen, lideren formacions polítiques purament personalistes, d’un fort macro-lideratge, alhora que tenen una gran capacitat catch-all: ambdós són capaços de captar votants de la dreta i de l’esquerra, i més especialment amb el molt fluix i a l’esquerra candidat socialista actual (Hamon) i del candidat conservador tacat per la corrupció (Fillon).

Però no es pot donar res per fet. Una segona volta així no l’ha vist ningú. Marine Le Pen no hi ha arribat mai i a Emmanuel Macron no l’ha votat mai ningú en unes eleccions. I darrerament, ho sabem, els sondejos els carrega el diable. Marine Le Pen és una amenaça real per a la política europea.

 

Especial Eleccions França

Per primera vegada en la història de la Va República Francesa els dos principals partits polítics de la dreta i l’esquerra pot ben ser que no siguin a la segona volta de les properes eleccions presidencials. Ni el candidat del Partit Socialista de l’actual president Hollande, l’exministre d’Educació a l’esquerra de l’esquerra del PS, Benoît Hamon; ni el candidat dels Republicans, el partit fundat pel defenestrat expresident Nicolas Sarkozy, el conservador i liberal exprimer ministre François Fillon.

Hamon i Fillon passaran a la història de França com els pitjors candidats possibles en el pitjor moment possible. Ambdós són candidats escollits en un procés de primàries, i ambdós són candidats de posicions molt severes: Hamon és un corbynista del PS francès, i la seva línia és la de fer esmena a la totalitat de tota la legislatura d’Hollande; mentre que Fillon era un conservador clàssic al costat del Sarkozy flirtejant amb l’ultradreta i del moderat Alain Juppé, però tots els escàndols de corrupció política que l’esquitxen i el seu enrocament l’han deixat en una posició molt galdosa.

Fillon va millor en totes les enquestes, malgrat tot (i tot és molt), que Hamon. Després del quinquenni Hollande, no és un bon moment per la marca PS a França…

Hamon sols podria aspirar a arribar tercer, o potser fins i tot rascar la segona volta, en una hipòtesi molt improbable, si el post-comunista Jean-Luc Mélenchon acceptés fer ticket electoral amb ell. Els dos són molt obstinats i no accepten concessions, i no miren més enllà de la seva posició.

I què dir de la cursa folla de Fillon, sabent que porta el seu vaixell contra les roques… Una part del seu partit ja l’ha abandonat. Uns quants ja donen suport al candidat socio-liberal independent Emmanuel Macron, d’altres simplement li han retirat el suport o no es mullaran per ell. El mateix que li ha passat a Hamon amb una part important del PS, que ja ha decidit posar-se a la casella de Macron: alguns ministres i exministres socialistes, diputats, alcaldes, dirigents…

La major preocupació rau, però, en tots els vots dels extrems (dreta i esquerra) que Marine Le Pen pot rebre en una probable segona volta…

Especial: Primàries socialistes francesos

Des d’un bon inici ja eren unes primàries confuses. Es farien? Es farien amb un president sortint? Quan? Contra qui?…

François Fillon va guanyar les primàries de la dreta, Hollande va anunciar que no es presentaria a la reelecció, i les primàries al Partit Socialista francès es van obrir a la incertesa pel gener de 2017.

Els principals candidats eren Manuel Valls i Arnaud Montebourg, a la dreta i a l’esquerra del PS respectivament. Més a l’esquerra, entre els crítics del mandat Hollande (també amb Montebourg) sortiria la candidatura de l’exministre Benoît Hamon. I després va sortir la candidatura dels hollandistes orfes i dels anti-Valls de l’aparell amb l’exministre Vincent Peillon.

Candidatures, però, que vindrien marcades per unes primàries protagonitzades per les seves absències; i és que ni el popular exministre centrista Emmanuel Macron ni el post-comunista Jean-Luc Mélenchon s’hi presentarien, optant per tirar pel dret amb les seves pròpies formacions.

Montebourg i Peillon es creien amb opcions reals d’arribar a la segona volta. Montebourg es creia molt més popular que Hamon i que l’espai electoral per aquest ja era seu.

Peillon va esgarrapar vots oficialistes, fent un mal favor a Manuel Valls, però res més. I Montebourg va arribar tercer, però va ser el gran vençut… per Hamon; que va fer el que anomenaríem com “fer un Fillon”, quedant primer, amb Valls al darrera.

Triar a Hamon o a Valls (amb la seva baixa popularitat actual) en realitat segueix la tradició del PS d’escollir els candidats més dèbils.

Hamon i Valls són totalment contraposats. Són de dos socialismes que no es saluden pel carrer. Guanyi qui guanyi és inviable que el vençut i la major part dels seus votants donin suport a l’altre.

Per això, si aquest diumenge guanya Hamon (les probabilitats són altes) a la seu de la formació de Macron s’obrirà el champagne; i si, per sorpresa, Valls és l’elegit, a la seu de Mélenchon correrà la cervesa, tot somiant en la segona volta de les eleccions presidencials.

És a dir, no és que el PS s’hagi tirat un tret al peu, és que ha agafat unes pistoles i s’ha tirotejat directament a ambdós peus, i no és que vagi coix, sinó que ha caigut de cul a terra.

Emmanuel Macron és un candidat electoral genial. Ho té gairebé tot.

Si Macron fos dels Republicans i ara fos candidat a les primàries dels conservadors, el proper any tindria molts números per ser el següent president de la República. Té l’ímpetu, la contundència i la capacitat comunicativa que la dreta francesa troba en Sarkozy; té la moderació centrista i la capacitat executiva d’Alain Juppé sent molt més jove que aquest; té tot el liberalisme que convenç a la dreta; aporta les idees noves que voldria aportar Nathalie Kosciusko-Morizet; és un bon líder centrista, aportant renovació i energia que ni el MoDem de Bayrou ni la UDI de Lagarde contribueixen pel centre-dreta; i disposa d’un discurs amb idees en relació a Europa i a la globalització que afecta a un electorat transversal que pot despertar respostes i diàleg electoral amb el Front Nacional. Alhora que podria tenir tot l’empresariat francès al darrera.

Li sobra el munt d’anticossos generats entre els sindicats i treballadors, i la llunyania amb els més arraconats de la societat francesa; pretén, però, respondre a aquests amb els seus punts socialdemòcrates.

Els sondejos li són molt favorables, però ningú posaria la mà al foc que el vell Partit Socialista francès el pugui escollir mai com a candidat a la presidència l’any que ve.

Ho té molt difícil, però tampoc en el seu dia ningú confiava que l’exministre d’Economia Valéry Giscard d’Estaing pogués arribar a la presidència…

Les eleccions presidencials franceses de l’any que ve podien semblar previsibles. Tot semblava preveure una segona volta presidencial entre Marine Le Pen i el candidat de la dreta, previsiblement el sènior Alain Juppé; deixant enrere a la primera volta al president-candidat Hollande. Però com més setmanes passen més complexes podrien ser de preveure… I s’hi van sumant diferents polèmiques, com la del “burquini”, que fan moure posicions.

En primer lloc ningú té clar quin acabarà sent el resultat de les primàries dels conservadors. Si la cosa es queda entre Sarkozy i Juppé, aquest darrer té tots els números, però encara no hi ha res tancat, i ningú sap cap a on porta la deriva dreta-dreta de l’expresident Sarkozy.

Veient com acaba l’any, com es mou la gent del seu propi partit i qui és el candidat de la dreta, a finals de 2016 el president Hollande anunciarà si es presenta a la reelecció o no, i si passa per unes primàries previsiblement previstes del Partit Socialista.

Si decidís no presentar-se, les primàries al PS el podrien portar a autodinamitar-se de cara a la carrera presidencial, o no, i donar una veritable alternativa que pugui fer girar la truita considerablement, i fent que la carrera a l’Elisi torni a ser cosa de tres.

Per ara ja diferents membres del PS han fet passes endavant, com els exministres Montebourg i Hamon (que ningú descarta que puguin unir forces), o els moviments singulars del ministre Macron, i dins dels Verds (socis del PS) també es parla de primàries pròpies. Si Hollande es retirés, però, tots els focus es posarien en Manuel Valls i en la seva capacitat (o no) de ser el candidat-hereu de consens.