Category: EUA
Grillo i Trump
El líder del Moviment 5 Estrelles, el còmic Beppe Grillo, s’ha mostrat partidari de les accions del nou president dels Estats Units, Donald Trump. Li agrada el seu proteccionisme i la seva oposició a les grans aliances internacionals preestablertes. Li agrada el seu teòric posicionament anti-establishment. (Li sembla igual de bé el tracte que dóna a les dones? O la manca de respecte al gairebé 20% de la població nord-americana hispano-parlant?…)
En el seu moment ja va pactar el seu grup al Parlament Europeu amb el grup de l’antieuropeu UKIP de Nigel Farage.
I ara Grillo també es mostra disposat a governar Itàlia amb acords amb la Lliga Nord i amb l’ultradreta escindida del Berlusconisme. (cosa que connecta amb la decisió d’Alexis Tsipras de pactar el seu govern d’ultra-canvi a Grècia amb l’ultra-dreta)
Hi pensa perquè molts sondejos col·loquen els grillini a dalt de tot en intenció de vot, per sobre de la potent Lliga Nord actual i del reducte de la Forza Italia de Berlusconi, i en lluita amb el PD de Renzi pel triomf.
Alguns membres destacats del partit han sortit ràpidament a dir que no contemplen aquesta opció. Altres callen, però òbviament tampoc voldrien aquesta opció. La gent d’”esquerres” predomina entre els penta-estrellats, i també hi ha molts pragmàtics que valoren la moderació per arribar a governar; després d’aconseguir les alcaldies de Roma i Torí.
A Renzi, guardant repòs polític a Florència, ja li va bé que Grillo opini així: sols queda ell com a garant del centrisme proeuropeu davant dels grillini, la Lliga Nord i del predecessor europeu de Trump, Silvio Berlusconi.
Trump a Itàlia
Especial Itàlia
El títol “Trump a Itàlia” té un punt de pleonasme. Trump va ser a Itàlia abans que Donald Trump fos un fenomen empresarial i mediàtic als Estats Units. A Itàlia va ser el fenomen Silvio Berlusconi.
Avui la victòria de Trump als EUA agafa a Berlusconi fora de joc. En un estat de salut delicat, l’exprimer ministre italià viu retirat de la primera pàgina política. No hi és. Sols de tant en tant un missatge a algun mitjà, alguna entrevista a un diari…
I en absència de Berlusconi no hi ha una veu clara a l’antic gran partit de la dreta Forza Italia. Perquè ara no hi ha un delfí, sols hi ha Stefano Parisi, un tecnòcrata sense gaires avaladors gestionant el partit, i sense ni l’aval d’haver guanyat l’alcaldia de Milà.
Matteo Salvini emergeix enmig d’aquest falta de Berlusconi. És el neo-Trump que substitueix el pre-Trump. Salvini és el líder de la Lliga Nord renovada, la Lliga Nord fresca i sense l’ombra d’Umberto Bossi. Salvini és “jove”, o de la generació Renzi diguem-ne. I, ara, sense l’antigament omnipresent Berlusconi s’afanya a ser present als mitjans, i ho és molt.
Matteo Salvini es ven com a líder del centre-dreta, per agafar sota el seu paraigües tots els vells votants de Forza Italia; però el seu discurs és en la línia de Trump, però sobretot de Marine Le Pen.
Salvini ja es va fer una foto amb Trump i es llença a si mateix com a candidat a primer ministre; i és que el 2017 perfectament pot ser any electoral a Itàlia…
Té al cap treure el “Nord” de la “Lliga Nord”, fent una gran operació de màrqueting polític, imitant a Marine Le Pen. Ell vol cartells on posi “Salvini premier” i prou, i que a Nàpols el votin els afectats de la crisi econòmica, els descontents de la dreta i de l’esquerra…
També compleix amb el “Trumpisme” sortint amb Elisa Isoardi, una guapa exmodel i presentadora de televisió, tot donant portades de revistes del cor.
Salvini és un producte directe del Berlusconisme, és a dir, del pre-Trumpisme.
I ho és sent jove i renovador, fent competència demagògica amb una part del moviment de Beppe Grillo, en un espai polític on es fan competència.
Salvini aspira, si no a guanyar, a quedar segon a unes futures eleccions generals italianes. Té opcions d’aconseguir-ho.
Trump a França
Especial França
Després de la victòria de Donald Trump als Estats Units, algunes mirades ja es posen en les eleccions que viurà Europa l’any que ve amb por dels populismes xenòfobs i radicals. Les presidencials a França al capdavant, amb l’amenaça política de Marine Le Pen.
Els resultats als EUA agafen a Els Republicans, al gran centre-dreta francès, a quinze dies de la primera votació de les seves primàries a candidat a la presidència. Els sondejos ballen, però en gairebé tots qui va primer és l’històric Alain Juppé, actual alcalde de Bordeus, exministre diverses vegades, exprimer ministre ja fa molts anys… Tot un elefant polític amb un cursus honorum llarguíssim que busca la coronació final. Té molts números per ser l’escollit. És conservador, però és un centrista, transmet experiència i capacitat de gestió, transmet tota la “presidencialitat” que els francesos han trobat a faltar en François Hollande.
Una colla de contrincants li van al darrera. Entre ells, Nicolas Sarkozy, que ara s’afana a fer-se el centrista, després d’una llarga deriva a la dreta-dreta.
I mentrestant a l’esquerra divide et impera. François Hollande encara no ha aclarit si es presentarà a la reelecció o no, però per ara tot sembla indicar que ho vol intentar. I en el mar del dubte hi pugen les onades. L’exministre Arnaud Montebourg va fent la seva a l’esquerra. Els verds han fet les seves primàries. Jean-Luc Mélenchon segueix caminant, però sense el suport dels comunistes. L’exministre centrista revelació Emmanuel Macron no para i és tot un fenomen.
I Manuel Valls es vol presentar com a opció d’unitat. Com a hereu viable en cas de faltar Hollande com a candidat. I altres noms van sonant, com la ministra d’Educació Najat Vallaud-Belkacem. També diuen que Ségolène Royal podria ser la persona de consens. És un rierol d’opinió que cor de fons. Antiga candidata, podria comptar amb tot l’aval del president si aquest decidís finalment fer una passa al costat pel bé del partit.
En conclusió, si el esfondrat en popularitat Hollande i la vella glòria Juppé són els candidats de l’esquerra i de la dreta, Marine Le Pen ho podria tenir més fàcil per endur-se la presidència. Si Hollande és el candidat, l’esquerra pot ser que vagi fraccionada, i el president sortint que tregui un resultat pèssim. Si Juppé és el candidat, pot unir molts més vots de tot arreu enfront de Marine Le Pen en una hipotètica segona volta (més que un Sarkozy), però alhora pot ser vist com una vella coneguda Hillary Clinton, amb casos foscos del passat a la butxaca, amb una llarga vida a la política, amb un “més del mateix”, amb pur establishment…
Hollande i Sarlozy no són els candidats idonis, sens dubte, però potser tampoc Juppé. No a l’any 2017. El món ha canviat. Potser per moltes dones, homosexuals o joves, per molts homes de dretes, per molts radicals d’esquerres i de dretes, per molta gent deixada a la cuneta de la societat per la crisi econòmica, podrà ser més atractiu el missatge de Marine Le Pen que el d’un Juppé.
França, políticament, fa patir.
Paul Ryan
La decisió del congressista de Wisconsin Paul Ryan d’assumir (amb 45 anys) el càrrec d’Speaker de la Cambra de Representants dels Estats Units és una de les notícies polítiques de l’any per als “nord-americans”.
Arriba al càrrec després de l’adéu del també republicà John Boehner i de la retirada del que havia de ser el seu successor directe, Kevin McCarthy. Neoliberal convençut en tots els temes econòmics, Ryan agrada a l’ala conservadora del partit i ha aconseguit presentar-se gairebé pel que en diríem “un home de consens”; cosa que Boehner no podia dir, sent un moderat al costat del Tea Party.
El nou gall del galliner sap que en pot sortir ben escaldat d’aquest càrrec d’altíssima responsabilitat (és el segon en la línia successòria en cas de mort del president), però si aconsegueix esgrimir qualitat política i unir les dues cares del partit, passi el que passi en les eleccions presidencials, aleshores es pot impulsar per a les següents eleccions presidencials. Tot considerant que ja va ser candidat a vicepresident de Mitt Romney en les anteriors. Cal també considerar que si els demòcrates guanyen les presidencials quedarà durant un temps com l’home més poderós del partit republicà.
Paul Ryan ha arribat a aquest important càrrec com una alenada d’aire fresc i pur per als republicans en un moment en el qual viuen desbordats pel fenomen dels “independents” – “anti-polítics”, encapçalats per Donald Trump, però també per Ben Carson o Carly Fiorina.
“No som polítics!”
En els sondejos a les primàries del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units els tres que van primers no són polítics professionals i ho reivindiquen com a gran valor. Un multimilionari excèntric, una executiva d’importants empreses i un neurocirurgià afroamericà. Donald Trump, Carly Fiorina i Ben Carson. L’impuls en la carrera dels “no-polítics” ha vingut sobretot pels exabruptes de Trump, però pronostico qui potser en podria treure rèdit final podria ser Fiorina.
D’entre els “sí-polítics” hi ha un nom que destaca per damunt dels molts altres: el de Jeb Bush, exgovernador de Florida i fill i germà d’expresidents. Polític elevat al cub!
També el vencedor de la primera volta a la presidència de Guatemala, després de tot el cercle viciós fastigós de la corrupció, va ser Jimmy Morales, un showman còmic anti-política. Com Beppe Grillo i els seus companys de partit a Itàlia. I, en realitat, com Silvio Berlusconi fa dècades.
L’alcalde conservador de Londres, Boris Johnson, ha jugat la carta semblant de “no sóc igual que ells”, amb la qual no diu “no sóc un d’ells”. I com aquest han estat molts…
Alexis Tsipras ni ho ha dit ni ho podia dir, a diferència de Pablo Iglesias, que se n’afarta. Albert Rivera també (tot i que ja fa 10 anys que és a primera línia política)… Els membres de la societat civil de Junts pel Sí, Lluís Rabell, Antonio Baños, els fitxatges d’Unió o Ciutadans… La llista aquí i arreu és llarga.
Dos candidats, un trol i una dotzena més
Disset candidatures són un disbarat. Als Estats Units sols s’arriba a tal xifra de candidats quan es conjuga el final d’una etapa presidencial amb una clara manca de lideratge d’un partit; i aquest és el cas del Partit Republicà.
A dia d’avui el que podria ser el líder més fort i un dels millors posicionats als sondejos és Jeb Bush, fill i germà d’expresidents i exgovernador de Florida. Sols pel factor dinàstic ja té un plus a favor, un plus aglutinador, que el fa conservador en essència, perfilant el seu caire moderat.
Bush seria una opció, i hom creia que seria la primera, seguit pel governador de Wisconsin, Scott Walker. Semblava que la cosa quedava entre ells dos, però inesperadament un trol s’ha col·lat a la pre-campanya de les primàries, un vell trol conegut: el famós multimilionari freak Donald Trump, al qual se li coneixien les altes aspiracions, i finalment ha donat el pas. La cobertura mediàtica dels seus exabruptes, parlant molt clar en contra dels immigrants il·legals, acusant a Mèxic, amb un missatge molt directe en relació a l’economia, l’han impulsat a col·locar-se primer en els sondejos. Tota una bomba per la centralitat del Partit Republicà!… Si aconseguís la nominació seria una desfilada entre roses per a Hillary Clinton. No obstant, es vol creure entre la direcció republicana que un cop arribin les primàries reals la gent votarà amb sentit comú i escolliran opcions amb més seny: ja sigui “l’altre” Bush, Walker o qualsevol de la llarga dotzena més de candidats…
Hillary, sí o sí
L’exprimera dama i exsecratària d’Estat nord-americana Hillary Clinton és l’única candidata real amb opcions de guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units a dia d’avui. Per què? Per començar perquè tots els sondejos així ho indiquen, però sobretot perquè en el transcurs de la pre-carrera de les primàries a presidenciables encara ningú li està fent ombra. Entre els republicans hi regna el desori, amb fins a disset candidatures…
I en el seu bàndol, en el Partit Demòcrata, es presenten a les primàries cinc candidatures: la seva; la del fins al gener governador de Maryland, Martin O’Malley; la de Lincoln Chafee, que fins al gener era governador de Rhode Island; Jim Webb, exsenador per l’estat de Virgínia; i Bernie Sanders, senador per l’estat de Vermont. Aquest darrer, també el més sènior del grup, té el seu públic, l’esquerra del partit, però per la major part dels nord-americans és gairebé un comunista, donat que ell s’anomena a si mateix “socialista-demòcrata”: no serà mai president dels Estats Units, vaja.
Webb es presenta com un moderat, com un polític amb trajectòria, arribant a ser secretari de Marina, i no oblidant-se del seu passat a l’exèrcit. Chafee és un altre moderat, anteriorment membre del Partit Republicà i independent després. I finalment O’Malley, que compta a favor seu tenir allò que se’n diu una bona imatge presidencial. Si no hi hagués la senyora Clinton esperant, O’Malley tindria opcions entre els demòcrates; els altres no hi tenen res a fer.
Medi Ambient
Ségolène Royal havia de ser la macro-ministra d’Ecologia, Energia i Sostenibilitat de França, i darrerament s’ha posat les piles. Inclús amb problemes de competències amb el ministre d’Exteriors: el Quay d’Orsay també es vol posar en aquests temes a nivell internacional. La cimera de París serà una ocasió important per a ells. També el govern actual d’Angela Merkel, en coalició amb els socialdemòcrates, va donar molt de relleu al tema energètic i ambiental.
A Espanya no s’ha fet res d’especial; tret de fer veure que importava a l’hora de col·locar a Arias Cañete a la Comissió Europea… A la Itàlia de Renzi tampoc s’ha donat cap protagonisme al tema.
A Dinamarca el partit anomenat “conservador” és el partit Verd. No cal dir que en els països escandinaus aquests temes es tracten amb més interès. Els conservadors britànics es mouen bastant en temes ambientals, i ja cor el nom d’un conservador verd per substituir a Boris Johnson a l’alcaldia de Londres.
El punt culminant ha estat l’esperada encíclica del papa Francesc sobre el medi ambient que es fa pública avui: “Lloat siguis”. Francesc torna a un Déu que és en tot, tot és la seva obra. Tot encaixa amb el nom que el cardenal Bergoglio va escollir per ocupar el Setial de Pere: l’escollí pel sant d’Assís, aquell que parlava amb els animals i les plantes i del qual prové el títol del text pontifici.
Anem cap a un món que políticament haurà de ser més conscient del medi ambient i del mal que li infligim, i que haurà de lluitar contra el canvi climàtic.
Mr. President, què farà aquest 2015?
Barack Obama va aconseguir la reelecció gràcies a les escorrialles de la gran popularitat que havia tingut, gràcies a un contrincant que no feia ni fred ni calor i gràcies a un bon plantejament en positiu del seu primer mandat. No obstant, ja fa temps que per molts Obama és vist com un globus desinflat i la sonada conclusió d’això va arribar amb les darreres eleccions mid-term que el van deixar amb el cul a l’aire, legislativament parlant.
Després d’aquestes, i davant l’adversitat, ha estat com si el president dels Estats Units es posés a córrer per tal que quan s’acabi el seu mandat, que ja queda menys, el regust de boca sigui bo. I dies i setmanes després es va posar les piles. Va deixar clar que no cediria davant les envestides legislatives republicanes. Va nomenar una nova fiscal general de l’Estat: dona i afroamericana. Es va posar a treballar seriosament en una àmplia regularització de la immigració. Va empènyer a la dimissió al secretari d’Estat de Defensa, Chuck Hagel (l’únic republicà del seu gabinet), diuen que per desavinences en com enfrontar-se a l’Estat Islàmic. I “la sorpresa cubana”, que marcarà per sempre el seu període a la Casa Blanca.
Obama ho té clar: si els republicans opten per vetar-li els pressupostos o el què sigui, deixarà que l’Estat torni a quedar sense cobertura, que els serveis no es proporcionin… Els republicans, si és el què busquen, tornaran a quedar com uns sonats que només fan batalla política i no pensen en el país, perdent votants assenyats.
El governador de Texas
ESPECIAL: Eleccions als Estats Units
El proper 4 de novembre als Estats Units hi ha les eleccions conegudes com de ‘mitja legislatura’, que suposen escollir governador en 35 estats, la elecció de la totalitat de la Cambra de Representants i un terç del Senat.
Els resultats d’aquestes eleccions es prometen de ser de majoria republicana, cosa que suposarà més dificultats a la difícil gestió del president Obama, per l’encara inferior suport de les cambres legislatives. El final de mandat del jove heroi polític negre, del premi Nobel fugaç, del polític atractiu, de somriure i bon orador, es pot quedar en ben poca cosa. El nou ‘mantra’ d’una bona part de candidats demòcrates de cara a les eleccions és “I’m not Barack Obama”. A la petició de si es vol que el president faci campanya per un o altre candidat: “No, thanks”…
Un exemple molt interessant del combat polític actual als Estats Units és el de la carrera per arribar a governador de l’important estat de Texas.
Per part del Partit Republicà no s’hi presenta a la reelecció l’excandidat presidencial Rick Perry, i en el seu lloc va en primer lloc en els sondejos Greg Abbott. Que vagi en primer lloc un republicà a Texas no és cap sorpresa, ja que hi porten governant des del 1995, quan el qui seria president George W. Bush assumiria el càrrec.
Greg Abbott és a demés allò que se’n diu tot un candidat amb un tot un rodó storytelling. Des del 2002 és l’advocat general de l’estat de Texas, cosa que el fa molt conegut. De jove, Abbott va quedar paraplègic i als seus 57 anys actuals és un reflex de la recordada lluita del mític president F.D. Roosevelt, que va ser president de la nació tot i anar en cadira de rodes. Té molts números per guanyar.
Però el segueix de molt a prop una dona, Wendy Davis (es xoquen la mà a la foto), la candidata demòcrata, que ha aconseguit una campanya amb un finançament milionari i amb el suport explícit de Michelle Obama (que no del seu marit…). El seu és un storytelling ben diferent, però no per això pitjor. Mare soltera als 19 anys i havent declarat que ha avortat dues vegades, Davis trenca tots els esquemes sense enganys ni aparences. Advocada, després de treballar des de joveneta, i ferma defensora dels drets de la dona, també demana una posició més conciliadora pel que fa a la frontera amb Mèxic.
Si guanyés, tanmateix, no seria la primera governadora de l’estat. Ja ho fou Miriam Ferguson a principis del segle XX, a l’enviudar del seu marit, el governador, sent una avançada als seus temps. Ann Richards també ho va ser just la legislatura anterior que George Bush fill.
Hi ha qui diu que polítiques o polítics com Wendy Davis, amb aquest “passat” al darrere, abans mai haguessin pogut arribar a tals nivells de la política nord-americana. Tampoc ho hagués aconseguit l’actual alcalde de Nova York, Bill de Blasio… Però els temps han canviat i l’estil sincer i directe de Davis pot arribar a tombar el perfil més rodó de candidat a governador d’un estat com Texas.
1400caràcters 