La premier del Brexit
La primera ministra del Regne Unit, Theresa May, ha convocat eleccions legislatives pel proper 8 de juny. No després de l’estiu ni a la tardor: a 52 dies de l’anunci. 52 dies que agafen al primer partit de l’oposició, el Labour, en hores molt baixes, amb una posició incerta sobre el Brexit, amb un lideratge posat en dubte internament i escorat a l’esquerra de l’esquerra.
Els sondejos van molt a favor de May; una primera ministra que va arribar al càrrec per successió, una successió treballada, democràtica de partit, però successió al cap i a la fi de David Cameron. Theresa May vol ser elegida, vol ser ungida per les urnes, ungida per molts i molts vots: els vots d’un UKIP sense espai polític, els vots dels conservadors contents d’haver-se conegut i orgullosos de la seva líder.
May vol liderar el Brexit fins al seu final, vol passar a la història per ser-ne la comandant. Vol tenir cinc anys per endavant garantits amb una majoria tory molt àmplia a Westminster. Vol dominar el parlament i governar amb comoditat i fer el Brexit com ella vulgui. Vol un aval democràtic. Va conviure, com a ministra, amb les inquietuds i incerteses polítiques i parlamentàries de Cameron, i té molt present la solidesa de Thatcher.
Li jugaran a favor el mal moment dels laboristes (amb un possible tall de dalla de Jeremy Corbyn post-eleccions) i de l’UKIP sense Nigel Farage; però veurem què passarà amb els liberal-demòcrates, ascendents demoscòpicament, gràcies a la seva postura clara pro-europea (amb un líder no prou fort, però), i amb els nacionalistes escocesos que poden aprofitar l’ocasió, un altre cop, per demostrar que són diferents i que no volen el Brexit de May.
1400caràcters 