Category: Regeneració
La fórmula verda
A Holanda el fenomen Jesse Klaver (a la foto), el jove i carismàtic líder de GroenLinks (esquerra verda), va marcar les darreres eleccions. De quatre escons a catorze, en un parlament tant fragmentat com l’holandès, és una important victòria. Alhora que era el candidat més votat a Amsterdam.
Eren les primeres eleccions d’aquest any farcit d’importants comicis i que posaven a prova Europa en relació a l’ascens del populisme radical. Eren les eleccions que van donar la victòria al primer ministre Mark Rutte, vencent a Geert Wilders. Però també van acabar sent les eleccions on el “Jesse, we can!” va ser aclamat.
El fenomen Jesse Klaver, però, és un cas aïllat?
A Bèlgica els “verds” també pugen en els sondejos, ja sigui a Valònia i a Brussel·les amb el partit Ecolo, o a Flandes amb el partit Groen. I cal dir que el jove líder parlamentari de l’entesa Ecolo-Groen al parlament belga, Kristof Calvo, és una de les veus més dissonants i que més oposició fan a l’executiu de centre-dreta encapçalat pel liberal Charles Michel.
A Àustria, l’any passat, el president de la República, l’històric “verd” Alexander van der Bellen, va ser l’alternativa a l’ultra-dreta en la tensa i repetida segona volta a la presidència.
A Alemanya l’esquerra verda governa com a sòcia a gairebé la meitat de lands/regions (entre elles: Turíngia, Hamburg, Berlín o Bremen), i també tenen la presidència de Baden-Wurtemberg (Winfried Kretschman). Alhora que ja se’ls contempla com a socis de govern d’un hipotètic bon resultat de Martin Schulz a les eleccions federals.
A França els verds es divideixen entre les candidatures presidencials de Macron, Hamon i Mélenchon, quedant totalment difuminats.
I als països del sud d’Europa (Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia), certament, la fórmula verda no ha acabat mai de trobar el seu lloc.
Juncker no dimitirà
Fa uns dies el diari italià La Repubblica treia que fonts de la Comissió Europea els deien que properament Jean-Claude Juncker anunciaria la seva renúncia com a president de la Comissió.
El rotatiu italià no sols anunciava això, també parlava de com es procediria tot plegat i que molt probablement el succeiria un dels seus vicepresidents, en principi l’exprimer ministre finlandès Jyrki Katainen.
La informació va córrer i van sortir de la presidència de la Comissió per desmentir-ho.
Òbviament. Juncker dimitir? Era innocent creure’s-ho.
Juncker que va ser primer ministre de Luxemburg durant 18 anys? Juncker que va presidir l’Eurogrup durant 8 anys? Juncker que es presentava a president de la Comissió quan ja feia molts anys que era la vella cara política d’Europa? Juncker que arribava a president i li esclatava el cas LuxLeaks d’irregularitats fiscals? Juncker el que encara esperem que digui quelcom de molt contundent en relació a la regeneració política europea (com ho ha de dir ell?)?
Òbviament, Juncker no dimitirà.
Però si ho fes seria potser una excel·lent notícia per a la Unió Europea que molts voldríem viva i activa.
Juncker podia haver estat el becari de Robert Schuman, Juncker ja era allò que periodísticament i políticament s’anomena “Brussel·les” com a capital europea abans que ho fos.
Una renovació i un nou impuls en la presidència de la Comissió en aquest temps líquids i convulsos seria més que convenient. Per respondre al Brexit de Theresa May i Boris Johnson, per respondre al vergonyós senyor que als Estats Units han triat de president, o per respondre als ultra-populismes que recorren Europa.
(Des)equilibris europeus
L’italià Antonio Tajani és el nou president del Parlament Europeu. Excomissari europeu de carteres importants i home de confiança de Berlusconi (del sector conservador moderat), Tajani és un home de les institucions europees, sense gairebé trajectòria política dins del seu país. La seva elecció no va ser cap sorpresa: en tenia molt números amb la potència del Partit Popular Europeu al costat, i amb el líder dels liberals Guy Verhofstadt que es vendria l’ànima per un rosegó de pa. Les guerres fratricides de l’esquerra van fer la resta.
El candidat dels socialistes i socialdemòcrates era el també italià Gianni Pittella, també amb una minsa trajectòria política en el seu país i també personatge propi de les llargues enteses de la Gran Coalició popular i socialista europea.
Pittella no entusiasmava ni a Renzi, però les dinàmiques de Brussel·les són fortes com corrents de rius en dies d’aiguats.
I a l’actual ministre d’Exteriors italià, Angelino Alfano (antic deixeble moderat de Berlusconi), ja li devia anar bé el perfil de Tajani.
Segurament un candidat menys proper a la Gran Coalició hagués anat millor per obtenir el suport de l’esquerra de l’Europarlament. En l’influent grup italià del PD dins del grup socialista europeu (el PD va obtenir el millor resultat de tot el grup en les darreres eleccions al Parlament Europeu) calia mirar entre la resta de la llista; i de noms n’hi havia: David Sassoli o Flavio Zanonato eren candidables. Sassoli (foto) ja era vicepresident de l’Europarlament, i Zanonato, exalcalde de Pàdua i ministre de Desenvolupament econòmic durant el govern d’Enrico Letta.
Per a la socialdemocràcia europea ara comença la guerra a terminis per quedar-se amb la presidència del Consell Europeu, succeint a Donald Tusk. L’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt és la millor posicionada. El belga Elio di Rupo podria ser una altra bona opció, o inclús el president sortint de França, Hollande.
La Gran Coalició ha mort (en principi) i ara la major part de l’esquerra del Parlament (i convencent als liberals) s’haurà de posar al costat del seu candidat, sense fractures.
Trump a França
Especial França
Després de la victòria de Donald Trump als Estats Units, algunes mirades ja es posen en les eleccions que viurà Europa l’any que ve amb por dels populismes xenòfobs i radicals. Les presidencials a França al capdavant, amb l’amenaça política de Marine Le Pen.
Els resultats als EUA agafen a Els Republicans, al gran centre-dreta francès, a quinze dies de la primera votació de les seves primàries a candidat a la presidència. Els sondejos ballen, però en gairebé tots qui va primer és l’històric Alain Juppé, actual alcalde de Bordeus, exministre diverses vegades, exprimer ministre ja fa molts anys… Tot un elefant polític amb un cursus honorum llarguíssim que busca la coronació final. Té molts números per ser l’escollit. És conservador, però és un centrista, transmet experiència i capacitat de gestió, transmet tota la “presidencialitat” que els francesos han trobat a faltar en François Hollande.
Una colla de contrincants li van al darrera. Entre ells, Nicolas Sarkozy, que ara s’afana a fer-se el centrista, després d’una llarga deriva a la dreta-dreta.
I mentrestant a l’esquerra divide et impera. François Hollande encara no ha aclarit si es presentarà a la reelecció o no, però per ara tot sembla indicar que ho vol intentar. I en el mar del dubte hi pugen les onades. L’exministre Arnaud Montebourg va fent la seva a l’esquerra. Els verds han fet les seves primàries. Jean-Luc Mélenchon segueix caminant, però sense el suport dels comunistes. L’exministre centrista revelació Emmanuel Macron no para i és tot un fenomen.
I Manuel Valls es vol presentar com a opció d’unitat. Com a hereu viable en cas de faltar Hollande com a candidat. I altres noms van sonant, com la ministra d’Educació Najat Vallaud-Belkacem. També diuen que Ségolène Royal podria ser la persona de consens. És un rierol d’opinió que cor de fons. Antiga candidata, podria comptar amb tot l’aval del president si aquest decidís finalment fer una passa al costat pel bé del partit.
En conclusió, si el esfondrat en popularitat Hollande i la vella glòria Juppé són els candidats de l’esquerra i de la dreta, Marine Le Pen ho podria tenir més fàcil per endur-se la presidència. Si Hollande és el candidat, l’esquerra pot ser que vagi fraccionada, i el president sortint que tregui un resultat pèssim. Si Juppé és el candidat, pot unir molts més vots de tot arreu enfront de Marine Le Pen en una hipotètica segona volta (més que un Sarkozy), però alhora pot ser vist com una vella coneguda Hillary Clinton, amb casos foscos del passat a la butxaca, amb una llarga vida a la política, amb un “més del mateix”, amb pur establishment…
Hollande i Sarlozy no són els candidats idonis, sens dubte, però potser tampoc Juppé. No a l’any 2017. El món ha canviat. Potser per moltes dones, homosexuals o joves, per molts homes de dretes, per molts radicals d’esquerres i de dretes, per molta gent deixada a la cuneta de la societat per la crisi econòmica, podrà ser més atractiu el missatge de Marine Le Pen que el d’un Juppé.
França, políticament, fa patir.
El somriure portuguès
Especial Portugal
La petita reactivació econòmica es comença a notar a Portugal. Com a Barcelona, a Lisboa els taxistes ja parlen d’un increment del trànsit.
La gent està força contenta amb el seu govern de pacte. Els portuguesos posen molt en valor que els vells comunistes i els nous símils portuguesos de Podemos a l’esquerra hagin acceptat i donat suport a un govern en minoria socialista. El que tenien clar és que no volien més al govern de perfil tecnòcrata de Passos Coelho i la seva expressió exigent i severa. Cosa que a Podemos potser no tenien tan clar en relació a Rajoy…
El primer ministre António Costa és carismàtic, és capaç de generar bones sinèrgies i simpaties. Cau bé, mentre Passos generava anticossos cada cop que parlava. També l’actual president conservador de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, és carismàtic i proper. Del Portugal dels durs Cavaco Silva i Passos Coelho al dels simpàtics i comunicatius Rebelo de Sousa i Costa hi ha un canvi substancial.
El govern Costa ha presentat uns pressupostos socials, i ho ha fet amb un somriure. Brussel·les no els dirà res. La calma ha arribat a l’Europa del Sud. Costa fa sense esgarips, també Tsipras a Grècia, i Rajoy seguirà una temporada més a La Moncloa. Ja veurem què passa amb Itàlia…
L’executiu pot aguantar fins a acabar la legislatura, per sorpresa d’alguns socialistes anti-Costa que en un moment determinat li van voler fer “un Pedro Sánchez”; Costa, però, se’n va sortir amb el seu carisma, lideratge i experiència. Potser si Podemos li hagués donat suport a la investidura en el seu moment, Sánchez també se n’hagués sortit…
Un altre èxit per la nació ha estat aconseguir col·locar al socialista António Guterres al capdavant de la ONU, un triomf de la diplomàcia del país d’Enric el Navegant. La futura foto de Costa primer ministre i Guterres secretari general de la ONU, donarà energies per un temps als socialistes portuguesos.
Les conseqüències del No
La política italiana té en previsió un nou sisme. El referèndum constitucional impulsat pel primer ministre Matteo Renzi el pot tirar als peus dels cavalls. La política mundial recent ens ha ben demostrat que els referèndums els carrega el diable i que solen respondre als que els disparen amb un tret per la culata. Digues-li Regne Unit, digues-li Colòmbia.
El “No” al referèndum a Itàlia és molt més fort que el Sí. El No té molta gent crítica del mateix PD (partit del premier), té la massa dels 5 Estrelles de Grillo molt actius, la potent Lliga Nord, els grups petits de l’ultradreta i la major part de la desorientada Forza Italia de Berlusconi. Darrerament s’ha sumat al No l’exprimer ministre i destacat influencer Mario Monti.
Matteo Renzi pot ser que acabi menjant els torrons a casa seva a Florència i no al palazzo Chigi de Roma. Renzi s’ha encadenat al referèndum, i el referèndum pesa molt. Si surt que No s’haurà de tirar al mar amb la seva mega-proposta, i amb ell la seva ministra estrella de les Reformes, Maria Elena Boschi.
El president Mattarella nomenaria aleshores un govern de transició i es convocaria eleccions al llarg del primer semestre del 2017.
Es parla de l’ancià i respectat ministre d’Economia Pier Carlo Padoan per a encapçalar un govern de “scopo” (que diuen ells), però Padoan té empenta política per encapçalar un govern? potser seria bo mantenir-lo al ministeri que tant ordre necessita…
Opcions de consens també serien la ministra de Defensa Roberta Pinotti i, sobretot, Dario Franceschini: ministre de Cultura, ben valorat políticament (com Padoan), renzià moderat, exsecretari general del PD i home de diàleg amb totes les formacions parlamentàries.
‘House of cards’ torna a Londres (2)
Especial: El Brexit i la successió de Cameron
Els referèndums sempre els carrega el diable. I el referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea es veia a venir des del minut zero que podia ser una bomba. Al convocar-lo, David Cameron sabia que encenia una metxa d’una bomba que li podia explotar a la cara. La va encendre amb una punta de pistola al front, la dels radicals anti-Brussel·les del seu partit que el pressionaven, i amb un antic company d’estudis i còmode alcalde de Londres, Boris Johnson, que li respirava al clatell.
Les bombes quan exploten, però, poden tenir efectes secundaris imprevistos. Dave Cameron tenia assumit que el seu final era a prop. Sabia que, fos quin fos el resultat, no arribaria a Nadal com a primer ministre de la Reina. Però volia provar fins on podia arribar. Volia provar si podia intentar jugar més cartes, una de les quals hagués estat escollir al seu amic i delfí George Osborne, el ministre d’Economia i número 2 del govern, com a successor a Downing Street.
Tanmateix, si després de tot plegat la opció vencedora de la cursa successòria al lideratge tory acaba sent la ministra de l’Interior, la dura Theresa May, Cameron no haurà perdut del tot. May ha estat fidel a Cameron, i si arriba a primera ministra no criticarà el seu llegat, sobretot perquè també es criticaria a ella mateixa. No el criticarà i els canvis que hi haurà en l’executiu no seran tants. Segurament mantenint als experimentats ministres d’Exteriors i Defensa, o ascendint al ministre Stephen Crabb, que després de postular-se va donar suport a May.
May ha estat una ministra granítica en la cartera d’Interior. I serà la Merkel pels britànics per aquest procés de separació d’Europa. Com Merkel, May és filla d’un pastor protestant; com Merkel, May és una dona severa i de bones capacitats polítiques. Però a diferència de Merkel, May sap que si arriba a Downing Street 10, no serà per molts anys. May serà, en tot cas, la premier de la “transició” del nou estatus del Regne Unit.. I May, a diferència de Merkel, és una senyora de l’alta societat britànica, d’aquesta elit tory de la qual Cameron o Johnson també formen part. Merkel és una senyora extremadament austera, mentre que May sol dur sabates i bosses de mà que costen el mateix que el salaria de tot un trimestre de molts britànics.
Theresa May té opcions perquè el maquiavel·lisme paral·lel de Boris Johnson i el de Michael Gove no han estat compatibles i han xocat. Gove podia haver aspirat a ser el número dos del govern que “Boris” hagués pogut conformar. Però s’ha cregut amb opcions a tot. Tant s’ho ha cregut que no ha entès el moment. El Brexit ha canviat tant les dinàmiques del joc que no es pot pretendre jugar amb les mateixes normes que abans de la revetlla de Sant Joan. Ara Gove queda com el gran impulsor del Brexit entre els tories, l’assassí del possible liderat carismàtic de Johnson i alhora com a aspirant frustrat a primer ministre, ja que pel bàndol pro-Brexit, li ha passat al davant la secretària d’Estat Andrea Leadsom, en tant que dona, pragmàtica i menys coneguda. Les seves ambicions entronitzaran a May, que és molt més de consens i vista com a política experimentada en temps de tempesta.
Alhora, Johnson, que és molt intel·ligent (no ho dubtin), va veure els efectes secundaris de la explosió de la bomba Brexit, i sap que no és un bon moment per a succeir al seu antic company de classe d’Eton. Boris Johnson no ha mort políticament. Que ningú l’enterri. De diputat ras pot fer de mosquit d’estiu del govern May, i els mosquits a l’estiu molesten molt. I quan l’etapa May s’acabi, aleshores allí estarà Boris Johnson, després d’haver anat molt a la televisió, d’haver escrit articles i fins i tot algun llibre.
House of cards ha tornat a Londres; per quedar-s’hi una temporada.
I després de Merkel?…
Especial Alemanya
Passat l’estiu del 2017 Alemanya ha de tornar a eleccions federals i és altament probable que Angela Merkel no es presenti a una quarta reelecció. Encara no ha anunciat la decisió sobre si continuar o plegar. Sap que segurament tornaria a guanyar, però s’arriscarà a un quart mandat quan pot sortir per la porta gran? S’arriscarà a que surti la opció d’un govern alternatiu?…
La canceller de ferro no té ni un successor clar al seu gran partit (la CDU), ni té un líder de l’oposició: el cap del socialdemòcrata SPD és Sigmar Gabriel, el seu número dos del govern de Grosse Koalition. I aquest no serà el seu contrincant pel desgast en primer pla de govern, per salut i perquè seria un mal candidat…
Opcions? Poques. Una potent i que fa temps que era present, Hannelore Kraft, ministra-presidenta de Renània del Nord-Westfàlia, ha descartat presentar-se. El SPD governa altres lander, però cap des de fa tant de temps o amb algú carismàtic-candidable. S’ha parlat de l’alcalde d’Hamburg (ciutat-land)… també de les ministres Andrea Nahles (també secretària general del SPD) i Manuela Schwesig… i Heiko Maas, ministre de Justícia. Cap candidat clar. I un únic possible nom estel·lar i potent, però que ningú assegura que fos d’èxit: Martin Schulz, president del Parlament Europeu.
Candidats pel CDU? En clar sols Ursula von der Leyen, ministra de Defensa. Avui la CDU ja no té cap de les alcaldies de les ciutats més importants de l’estat i entre els governs de lander que conserva hi caldria un bon Plan Renove… Hi hauria l’opció de l’actriu revelació, en el cas de la líder a Renània-Palatinat, Julia Klökner. Amb Von der Leyen de candidata, però amb la jubilació de les velles mòmies de la CDU (Wolfgang Schäuble i companyia) i un grup jove al costat, se’ls pot vendre bé als alemanys una oferta de “continuïtat i canvi”.
Els sondejos (força inútils al no saber els candidats) mostren que els liberals reapareixerien, que la CDU va a la baixa, però també el SPD… (com a tot Europa!!) Els que pugen i amb ganes són els Verds i el partit ultra (xenòfob, etc.) Alternativa per Alemanya, que somia en ser tercera força del Bundestag. L’Esquerra (esquerra alternativa postcomunista) es manté en una posició minoritària.
Qui substituirà a la cancelleria alemanya (i europea…) a la totpoderosa Angela Merkel?…
L’alcalde Grande Bellezza?
Alfio Marchini és finalment el principal candidat del centre-dreta italià a l’alcaldia de Roma. Eleccions en primera volta el proper 5 de juny. Milionari emparentat amb milionaris, culte, atractiu, sempre present en la rumorologia política, sempre ambigu en els seus posicionaments entre dreta i esquerra… Marchini és un candidat amb potencial, que s’enfrontarà bàsicament al candidat del PD, Roberto Giachetti, fins ara vicepresident del parlament italià; i a l’estrella revelació del Moviment 5 Estrelles, l’advocada Virginia Raggi, amb moltes opcions, si més no de passar a la segona volta. Tan contra Raggi com contra Giachetti, Marchini té opcions de guanyar si passa a la segona volta.
Alfio Marchini va presentar la seva candidatura com a independent. Aspirava recollir vots dels desafectes de les altres candidatures, dels moderats del centre-dreta i dels cansats del PD romà, que amb l’alcalde Marino van portar la ciutat al col·lapse. Per contrast a això, Giachetti ha optat per fer una llista cívica, o amb independents.
L’empresari, però, va aconseguir el suport de Berlusconi, quan aquest, amb sondejos i consells sobre la taula, va veure que el que fins aleshores era el seu candidat, Guido Bertolaso (excap de la Protecció Civil nacional), seria un desastre. Optant per ell apostava pel model d’èxit de l’empresari independent i sense la marca de les sigles al costat, com van aconseguir-ho a Venècia amb l’ara alcalde Brugnaro (que també deia no ser ni de dretes ni d’esquerres).
Marchini aspira a un gran Junts pel Sí romà, a un “Partit de la Nació” alla romana. Ell era un candidat moderat i independent, amb proximitat i amb orígens personals i familiars amb l’esquerra de D’Alema (és amic de l’esposa d’aquest), i via aquests contactes presumeix de suports de l’esquerra romana. Alhora, però, té el gran suport de la Forza Italia de Berlusconi, i amb ell una cap de llista de FI que és una Mussolini, així com el post-feixista romà líder de La Destra, Francesco Storace. Tenir a favor l’ultradreta romana són molts vots!… També diu que els capellans i sagristans el votaran a ell. Una macedònia. Seran unes postres d’èxit?…
Macron en marxa!
Ahir, a la seva ciutat natal d’Amiens, el ministre d’Economia francès, Emmanuel Macron, va presentar el seu propi moviment polític: “En marche!” l’ha anomenat. Diu voler apropar-se a gent allunyada de la política amb un partit modern, participatiu, social, centrista, progressista, liberal… Ni de dretes, ni d’esquerres… “La meva prioritat és la situació del país”, desbloquejar el país; tanmateix, no exclou res.
El partit arriba després que es creés una associació de joves a favor seu i de la creació del seu propi think tank. Falta veure com reaccionen al Partit Socialista, que no deixa de ser el seu partit…
L’ocupant de Bercy diu no fer-ho per ser candidat a la presidència el 2017, però si finalment el president François Hollande no es presentés, sap que tindria opcions. Té més popularitat que el primer ministre Manuel Valls, que després de 2 anys a Matignon toca terra. Macron és l’estrella revelació de la política francesa. Tothom parla d’aquest enfant terrible amb ganes de gresca i que es deixa estimar per tothom. El Deseado. Alguns centristes somien amb el conservador Alain Juppé de president de la República i amb ell de primer ministre.
A França es viu en una apoteosi de moure’s per tal de sortir a la foto. Una foto que es diu “2017”. Sols en el partit conservador Les Républicains ja hi ha fins a 11 candidats a les primàries presidencials (com en l’inici de les primàries del Partit Republicà dels Estats Units). Alguns clarament no tenen res a fer, i ho saben (Mariton, Morano, Poisson…), i d’altres es presenten sols per projectar-se pel seu futur, com en el cas de Geoffroy Didier, que mira, si les eleccions presidencials les guanya un candidat conservador, potser cau una cartera ministerial.