Category: En femení
La premier del Brexit
La primera ministra del Regne Unit, Theresa May, ha convocat eleccions legislatives pel proper 8 de juny. No després de l’estiu ni a la tardor: a 52 dies de l’anunci. 52 dies que agafen al primer partit de l’oposició, el Labour, en hores molt baixes, amb una posició incerta sobre el Brexit, amb un lideratge posat en dubte internament i escorat a l’esquerra de l’esquerra.
Els sondejos van molt a favor de May; una primera ministra que va arribar al càrrec per successió, una successió treballada, democràtica de partit, però successió al cap i a la fi de David Cameron. Theresa May vol ser elegida, vol ser ungida per les urnes, ungida per molts i molts vots: els vots d’un UKIP sense espai polític, els vots dels conservadors contents d’haver-se conegut i orgullosos de la seva líder.
May vol liderar el Brexit fins al seu final, vol passar a la història per ser-ne la comandant. Vol tenir cinc anys per endavant garantits amb una majoria tory molt àmplia a Westminster. Vol dominar el parlament i governar amb comoditat i fer el Brexit com ella vulgui. Vol un aval democràtic. Va conviure, com a ministra, amb les inquietuds i incerteses polítiques i parlamentàries de Cameron, i té molt present la solidesa de Thatcher.
Li jugaran a favor el mal moment dels laboristes (amb un possible tall de dalla de Jeremy Corbyn post-eleccions) i de l’UKIP sense Nigel Farage; però veurem què passarà amb els liberal-demòcrates, ascendents demoscòpicament, gràcies a la seva postura clara pro-europea (amb un líder no prou fort, però), i amb els nacionalistes escocesos que poden aprofitar l’ocasió, un altre cop, per demostrar que són diferents i que no volen el Brexit de May.
L’oasi portuguès
No és un bon moment pel PD italià, ni pel PSOE espanyol, i, ja ho veurem, les properes eleccions franceses seran una tragèdia pel PS francès. El PASOK grec és una força minoritària. Fa pocs dies els resultats de les eleccions holandeses van enfonsar els socialdemòcrates, víctimes de ser socis de govern dels liberals-conservadors.
Hi ha bones notícies demoscòpiques pel SPD alemany encapçalat per Martin Schulz, però la bona notícia per la socialdemocràcia europea ve de Portugal, amb la consolidació actual del seu Partit Socialista.
El prestigi de l’actual executiu, liderat pel carismàtic António Costa és clau.
Costa, sempre amb un somriure, governa sol amb els suports externs dels comunistes i de l’esquerra alternativa, en un govern enfocat a tirar enrere suaument les polítiques tecnocràtiques i retalladores de l’anterior govern conservador.
I avui els sondejos posen gairebé deu punts percentuals més amunt al PS que el resultat de les darreres eleccions.
Mentre que el partit liberal-conservador PSD perd precisament el mateix, uns deu punts. Un PSD mancat d’un lideratge clar, amb un exprimer ministre Passos Coelho que segueix de màxim dirigent, però que molts donen per cremat de cara a unes pròximes eleccions.
El president de la República, el conservador Marcelo Rebelo de Sousa, tot i la seva intensitat i contundència d’opinió, manté una bona relació amb el govern de Costa.
I els comunistes i l’esquerra alternativa mantenen xifres similars, però el partit que també puja, sobretot bevent del PSD, és el CDS-PP, els democristians portuguesos. Després de la retirada de Paulo Portas, líder durant anys del partit, ara lidera la formació la jove exministra Assunçao Cristas, i sembla que té capacitat d’atracció política.
El candidat Schulz
Finalment Sigmar Gabriel, important vicecanceller socialdemòcrata d’Angela Merkel, va entendre que no tenia opcions com a candidat a canceller alemany.
Gabriel deixa la cartera d’Economia i Energia per ocupar la d’Exteriors, que Frank-Walter Steinmeier abandona per passar a ser president de la República Alemanya.
Gabriel entregarà el lideratge del SPD i la candidatura a la cancelleria al fins fa poc president del Parlament Europeu, Martin Schulz.
Schulz ho té difícil, molt difícil.
Angela Merkel segueix sent molta Angela Merkel.
Segurament els seus resultats no seran tan bons com altres vegades. Segurament ja està una mica desgastada. Segurament el factor “alternança” començarà a comptar. Però Merkel segueix sent molt valorada i segueix veient-se com una aposta ferma en front del populisme xenòfob d’Alternativa per Alemanya.
Merkel quedarà primera en les properes eleccions federals. Això ho tenen assumit inclús en el SPD. El tema és quin resultat treu el SPD i si es podria contemplar la possibilitat d’un govern alternatiu de coalició amb els Verds i els Liberals i amb l’abstenció de L’Esquerra post-comunista. Podran sortir les sumes?… Òbviament Merkel ni plantejaria formar govern amb els ultres d’Alternativa per Alemanya.
D’altra banda, Merkel podria plantejar tornar a fer la tradicional Grosse Koalition amb Martin Schulz de vicecanceller i ministre d’Exteriors. Però un govern alternatiu amb Verds i Liberals, encara que fos ajustat, potser també li podria interessar, deixant a l’expresident de l’Europarlament com a cap de l’oposició…
(Des)equilibris europeus
L’italià Antonio Tajani és el nou president del Parlament Europeu. Excomissari europeu de carteres importants i home de confiança de Berlusconi (del sector conservador moderat), Tajani és un home de les institucions europees, sense gairebé trajectòria política dins del seu país. La seva elecció no va ser cap sorpresa: en tenia molt números amb la potència del Partit Popular Europeu al costat, i amb el líder dels liberals Guy Verhofstadt que es vendria l’ànima per un rosegó de pa. Les guerres fratricides de l’esquerra van fer la resta.
El candidat dels socialistes i socialdemòcrates era el també italià Gianni Pittella, també amb una minsa trajectòria política en el seu país i també personatge propi de les llargues enteses de la Gran Coalició popular i socialista europea.
Pittella no entusiasmava ni a Renzi, però les dinàmiques de Brussel·les són fortes com corrents de rius en dies d’aiguats.
I a l’actual ministre d’Exteriors italià, Angelino Alfano (antic deixeble moderat de Berlusconi), ja li devia anar bé el perfil de Tajani.
Segurament un candidat menys proper a la Gran Coalició hagués anat millor per obtenir el suport de l’esquerra de l’Europarlament. En l’influent grup italià del PD dins del grup socialista europeu (el PD va obtenir el millor resultat de tot el grup en les darreres eleccions al Parlament Europeu) calia mirar entre la resta de la llista; i de noms n’hi havia: David Sassoli o Flavio Zanonato eren candidables. Sassoli (foto) ja era vicepresident de l’Europarlament, i Zanonato, exalcalde de Pàdua i ministre de Desenvolupament econòmic durant el govern d’Enrico Letta.
Per a la socialdemocràcia europea ara comença la guerra a terminis per quedar-se amb la presidència del Consell Europeu, succeint a Donald Tusk. L’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt és la millor posicionada. El belga Elio di Rupo podria ser una altra bona opció, o inclús el president sortint de França, Hollande.
La Gran Coalició ha mort (en principi) i ara la major part de l’esquerra del Parlament (i convencent als liberals) s’haurà de posar al costat del seu candidat, sense fractures.
El portaveu, la “ministra per Catalunya” i el “verso suelto”
Com a portaveu del Govern, el baró de Claret, Íñigo Méndez de Vigo, ministre de Cultura i Educació, ja està demostrant, divendres a divendres davant dels mitjans, el seu tarannà conciliador i afable, amb bon humor, allunyat de l’arrogància tecnocràtica de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
La vicepresidenta guanya el perfil polític que li faltava, fent de “ministra per Catalunya”, i el càrrec de portaveu també n’augmenta, sense la vicepresidenta. Rajoy ha sabut jugar les cartes.
I això que José Manuel García-Margallo va vetar Méndez de Vigo a la cartera d’Exteriors, que li pertocava, donada la seva dilatada carrera política a Brussel·les. El càrrec va ser per un perfil baix i discret, el diplomàtic també amb àmplia experiència “europea” Alfonso Dastis.
Durant dies es van dir molts noms per substituir Margallo a Exteriors. Però quan es fa bullir massa l’olla acaba sortint un estufat, i dir que Rajoy podia fer ministre a un Duran i Lleida era anar massa enllà. No és el seu estil. Hagués pogut ser l’estil d’un Aznar, d’un García-Margallo, o d’una Esperanza Aguirre en cas que fossin caps de Govern. I tot rau en allò de que ell “no fa política”. Fer política seria posar un Duran a Exteriors, o un Gay de Montellà a Indústria.
García-Margallo potser havia volat (o havia volgut volar) massa alt; i és que realment, ara un cop fora de l’executiu ha multiplicat el seu perfil de verso suelto, parlant amb molta llibertat.
Si l’any que ve hi hagués eleccions a l’alcaldia de València o a la presidència del País Valencià, no ho dubtin, García-Margallo demanaria ser candidat. I li podria anar molt bé.
Trump a França
Especial França
Després de la victòria de Donald Trump als Estats Units, algunes mirades ja es posen en les eleccions que viurà Europa l’any que ve amb por dels populismes xenòfobs i radicals. Les presidencials a França al capdavant, amb l’amenaça política de Marine Le Pen.
Els resultats als EUA agafen a Els Republicans, al gran centre-dreta francès, a quinze dies de la primera votació de les seves primàries a candidat a la presidència. Els sondejos ballen, però en gairebé tots qui va primer és l’històric Alain Juppé, actual alcalde de Bordeus, exministre diverses vegades, exprimer ministre ja fa molts anys… Tot un elefant polític amb un cursus honorum llarguíssim que busca la coronació final. Té molts números per ser l’escollit. És conservador, però és un centrista, transmet experiència i capacitat de gestió, transmet tota la “presidencialitat” que els francesos han trobat a faltar en François Hollande.
Una colla de contrincants li van al darrera. Entre ells, Nicolas Sarkozy, que ara s’afana a fer-se el centrista, després d’una llarga deriva a la dreta-dreta.
I mentrestant a l’esquerra divide et impera. François Hollande encara no ha aclarit si es presentarà a la reelecció o no, però per ara tot sembla indicar que ho vol intentar. I en el mar del dubte hi pugen les onades. L’exministre Arnaud Montebourg va fent la seva a l’esquerra. Els verds han fet les seves primàries. Jean-Luc Mélenchon segueix caminant, però sense el suport dels comunistes. L’exministre centrista revelació Emmanuel Macron no para i és tot un fenomen.
I Manuel Valls es vol presentar com a opció d’unitat. Com a hereu viable en cas de faltar Hollande com a candidat. I altres noms van sonant, com la ministra d’Educació Najat Vallaud-Belkacem. També diuen que Ségolène Royal podria ser la persona de consens. És un rierol d’opinió que cor de fons. Antiga candidata, podria comptar amb tot l’aval del president si aquest decidís finalment fer una passa al costat pel bé del partit.
En conclusió, si el esfondrat en popularitat Hollande i la vella glòria Juppé són els candidats de l’esquerra i de la dreta, Marine Le Pen ho podria tenir més fàcil per endur-se la presidència. Si Hollande és el candidat, l’esquerra pot ser que vagi fraccionada, i el president sortint que tregui un resultat pèssim. Si Juppé és el candidat, pot unir molts més vots de tot arreu enfront de Marine Le Pen en una hipotètica segona volta (més que un Sarkozy), però alhora pot ser vist com una vella coneguda Hillary Clinton, amb casos foscos del passat a la butxaca, amb una llarga vida a la política, amb un “més del mateix”, amb pur establishment…
Hollande i Sarlozy no són els candidats idonis, sens dubte, però potser tampoc Juppé. No a l’any 2017. El món ha canviat. Potser per moltes dones, homosexuals o joves, per molts homes de dretes, per molts radicals d’esquerres i de dretes, per molta gent deixada a la cuneta de la societat per la crisi econòmica, podrà ser més atractiu el missatge de Marine Le Pen que el d’un Juppé.
França, políticament, fa patir.
Sra. Merkel, reflexioni
Els resultats a la regió de Mecklemburg-Pomerània Occidental, land originari de la cancellera Angela Merkel, i probablement els resultats de les eleccions a Berlín del proper dia 18, poden ser la barra de mesurar de la cancellera per no optar a la seva quarta reelecció. El sorpasso dels radicals anti-refugiats per sobre de la CDU el passat diumenge, quedant com a segona força a la regió de La Lideressa, ha estat un cop dur i un necessari motiu de reflexió.
Una reflexió que al congrés del partit al desembre potser hauria de liquar en anunci de no tornar-se a presentar l’any que ve. Tres legislatures al front del govern alemany són més que suficients (i més en els temps que vivim), i de ben segur que l’esperen a on ella vulgui un cop plegui.
Per què tornar-se a presentar? Amb una CSU bavaresa que potser ni la vol de candidata, enemistada amb la dreta de la pròpia CDU, amb una Unió Europea a la deriva, i amb el partit xenòfob Alternativa per Alemanya arribant a aquestes quotes de representació… Una retirada a temps…
La ministra de Defensa, Ursula von der Leyen, és la principal candidata a succeir-la. I de ben segur el valor propi de la successió li pot anar bé.
I més considerant que el SPD no té un candidat clar a canceller, un candidat prou potent com per aconseguir succeir a Merkel, encara que fos pactant amb els verds i els liberals (que a poc a poc van traient el cap després d’enèsimes patacades) o l’esquerra alternativa. L’actual president del SPD i vicecanceller, Sigmar Gabriel, està gairebé descartat; no està clar que sigui el moment d’un relleu generacional; a nivell regional no hi ha cap president que brilli prou; i és improbable que Martin Schulz deixi la presidència de l’Eurocambra sense certeses al davant…
Senyora Merkel, reflexioni…
‘House of cards’ torna a Londres (2)
Especial: El Brexit i la successió de Cameron
Els referèndums sempre els carrega el diable. I el referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea es veia a venir des del minut zero que podia ser una bomba. Al convocar-lo, David Cameron sabia que encenia una metxa d’una bomba que li podia explotar a la cara. La va encendre amb una punta de pistola al front, la dels radicals anti-Brussel·les del seu partit que el pressionaven, i amb un antic company d’estudis i còmode alcalde de Londres, Boris Johnson, que li respirava al clatell.
Les bombes quan exploten, però, poden tenir efectes secundaris imprevistos. Dave Cameron tenia assumit que el seu final era a prop. Sabia que, fos quin fos el resultat, no arribaria a Nadal com a primer ministre de la Reina. Però volia provar fins on podia arribar. Volia provar si podia intentar jugar més cartes, una de les quals hagués estat escollir al seu amic i delfí George Osborne, el ministre d’Economia i número 2 del govern, com a successor a Downing Street.
Tanmateix, si després de tot plegat la opció vencedora de la cursa successòria al lideratge tory acaba sent la ministra de l’Interior, la dura Theresa May, Cameron no haurà perdut del tot. May ha estat fidel a Cameron, i si arriba a primera ministra no criticarà el seu llegat, sobretot perquè també es criticaria a ella mateixa. No el criticarà i els canvis que hi haurà en l’executiu no seran tants. Segurament mantenint als experimentats ministres d’Exteriors i Defensa, o ascendint al ministre Stephen Crabb, que després de postular-se va donar suport a May.
May ha estat una ministra granítica en la cartera d’Interior. I serà la Merkel pels britànics per aquest procés de separació d’Europa. Com Merkel, May és filla d’un pastor protestant; com Merkel, May és una dona severa i de bones capacitats polítiques. Però a diferència de Merkel, May sap que si arriba a Downing Street 10, no serà per molts anys. May serà, en tot cas, la premier de la “transició” del nou estatus del Regne Unit.. I May, a diferència de Merkel, és una senyora de l’alta societat britànica, d’aquesta elit tory de la qual Cameron o Johnson també formen part. Merkel és una senyora extremadament austera, mentre que May sol dur sabates i bosses de mà que costen el mateix que el salaria de tot un trimestre de molts britànics.
Theresa May té opcions perquè el maquiavel·lisme paral·lel de Boris Johnson i el de Michael Gove no han estat compatibles i han xocat. Gove podia haver aspirat a ser el número dos del govern que “Boris” hagués pogut conformar. Però s’ha cregut amb opcions a tot. Tant s’ho ha cregut que no ha entès el moment. El Brexit ha canviat tant les dinàmiques del joc que no es pot pretendre jugar amb les mateixes normes que abans de la revetlla de Sant Joan. Ara Gove queda com el gran impulsor del Brexit entre els tories, l’assassí del possible liderat carismàtic de Johnson i alhora com a aspirant frustrat a primer ministre, ja que pel bàndol pro-Brexit, li ha passat al davant la secretària d’Estat Andrea Leadsom, en tant que dona, pragmàtica i menys coneguda. Les seves ambicions entronitzaran a May, que és molt més de consens i vista com a política experimentada en temps de tempesta.
Alhora, Johnson, que és molt intel·ligent (no ho dubtin), va veure els efectes secundaris de la explosió de la bomba Brexit, i sap que no és un bon moment per a succeir al seu antic company de classe d’Eton. Boris Johnson no ha mort políticament. Que ningú l’enterri. De diputat ras pot fer de mosquit d’estiu del govern May, i els mosquits a l’estiu molesten molt. I quan l’etapa May s’acabi, aleshores allí estarà Boris Johnson, després d’haver anat molt a la televisió, d’haver escrit articles i fins i tot algun llibre.
House of cards ha tornat a Londres; per quedar-s’hi una temporada.
“House of cards” torna a Londres
Winston Churchill va guanyar una Guerra Mundial però va perdre les eleccions. ¿David Cameron guanyarà el referèndum i el Regne Unit dirà RemaIn (enlloc de Brexit), però haurà de deixar Downing Street durant l’estiu assaltat pels seus propis companys de files més conservadors?… Una victòria contundent a favor de quedar-se a la Unió Europea seria un aval per al primer ministre, però un resultat ajustat seria l’espurna incendiària d’una llenya ja molt calenta (es ve escalfant des de la meitat de la primera legislatura de Cameron). Si el resultat és clarament partidari pro-Brexit, aleshores Dave Cameron té les hores contades sense treva. No són ni quatre ni cinc els diputats tories disposats a defenestrar-lo, i entre ells l’exministre Michael Gove i l’exalcalde de Londres Boris Johnson. Pot ser el seu torn per avançat. Johnson espera els resultats del referèndum amb salivera. Ell seria el candidat alternatiu si es produís una moció de censura a la qual la resta de l’arc parlamentari hi donaria suport. “Boris” coneix bé la figura històrica de Churchill.
Veient un possible final menys extrem, una altra opció de Cameron podria ser arribar un acord amb les bancades més enfadades del seu partit: negociar un adéu pautat en cosa de mesos i ser substituït per Theresa May, la mini-Thatcher ministra de l’Interior, i amb un govern que inclogués segurament al mateix Johnson. Uns moviments tories que es posen tant o més house-of-cardians que en l’època final de la Dama de Ferro.
I després de Merkel?…
Especial Alemanya
Passat l’estiu del 2017 Alemanya ha de tornar a eleccions federals i és altament probable que Angela Merkel no es presenti a una quarta reelecció. Encara no ha anunciat la decisió sobre si continuar o plegar. Sap que segurament tornaria a guanyar, però s’arriscarà a un quart mandat quan pot sortir per la porta gran? S’arriscarà a que surti la opció d’un govern alternatiu?…
La canceller de ferro no té ni un successor clar al seu gran partit (la CDU), ni té un líder de l’oposició: el cap del socialdemòcrata SPD és Sigmar Gabriel, el seu número dos del govern de Grosse Koalition. I aquest no serà el seu contrincant pel desgast en primer pla de govern, per salut i perquè seria un mal candidat…
Opcions? Poques. Una potent i que fa temps que era present, Hannelore Kraft, ministra-presidenta de Renània del Nord-Westfàlia, ha descartat presentar-se. El SPD governa altres lander, però cap des de fa tant de temps o amb algú carismàtic-candidable. S’ha parlat de l’alcalde d’Hamburg (ciutat-land)… també de les ministres Andrea Nahles (també secretària general del SPD) i Manuela Schwesig… i Heiko Maas, ministre de Justícia. Cap candidat clar. I un únic possible nom estel·lar i potent, però que ningú assegura que fos d’èxit: Martin Schulz, president del Parlament Europeu.
Candidats pel CDU? En clar sols Ursula von der Leyen, ministra de Defensa. Avui la CDU ja no té cap de les alcaldies de les ciutats més importants de l’estat i entre els governs de lander que conserva hi caldria un bon Plan Renove… Hi hauria l’opció de l’actriu revelació, en el cas de la líder a Renània-Palatinat, Julia Klökner. Amb Von der Leyen de candidata, però amb la jubilació de les velles mòmies de la CDU (Wolfgang Schäuble i companyia) i un grup jove al costat, se’ls pot vendre bé als alemanys una oferta de “continuïtat i canvi”.
Els sondejos (força inútils al no saber els candidats) mostren que els liberals reapareixerien, que la CDU va a la baixa, però també el SPD… (com a tot Europa!!) Els que pugen i amb ganes són els Verds i el partit ultra (xenòfob, etc.) Alternativa per Alemanya, que somia en ser tercera força del Bundestag. L’Esquerra (esquerra alternativa postcomunista) es manté en una posició minoritària.
Qui substituirà a la cancelleria alemanya (i europea…) a la totpoderosa Angela Merkel?…
1400caràcters 