Category: Itàlia
Una Itàlia “alla Trump”
La setmana passada transcendien les aproximacions polítiques de Vladimir Putin a dos partís polítics italians importants: per una banda la històrica però renovada i ara molt lepenista Lliga Nord, i per l’altra al Moviment 5 Estrelles, dirigit pel còmic Beppe Grillo.
Ni l’un ni l’altre són avui partits menors de la política de la Bota. La Lliga Nord governa un reguitzell de municipis (alguns importants amb pactes amb la Forza Italia de Silvio Berlusconi), té importants representacions polítiques en tots els parlaments i governa les regions de la Llombardia i el Vènet. Mentre que els penta-estrellats governen els ajuntaments de Roma i Torí i també disposen de molts representants polítics a diferents nivells.
I els sondejos no mostren una tendència contrària: en alguns els de Grillo surten com a primera força, mentre que la Lliga Nord podria ja tenir més potència que les restes de la mítica Forza Italia de l’ex-Cavaliere.
Tan la Lliga com la corrent que mana els grillini són simpatitzants de molt del que diu Donald Trump, s’entenen a Brussel·les amb partits radicals o aplaudeixen amb les orelles la major part de posicionaments de Marine Le Pen. Matteo Salvini, líder de la Lliga Nord, hi somia.
Salvini vol ser el Marine Le Pen italià, i per això ha transformat molt la comunicació i el màrqueting del seu partit. Vol un gran partit catch-all, i sumar forces amb l’ultra-dreta liderada per Giorgia Meloni (exministra de Berlusconi) i fer la major OPA possible a la moribunda Forza Italia; mentre Berlusconi, minvat de forces físiques i polítiques, segueix esperant resolucions de la justícia.
Salvini i Meloni, que ja han fet diversos actes junts, conformen el corrent “sobiranista”, en un sentit regressiu: sortir de la Unió Europea i de l’euro…
La principal preocupació és que el sistema parlamentari italià pugui portar en un futur no tan llunyà a sumar forces post-eleccions a un bloc ultra-nacionalista amb els 5 Estrelles: una suma prou potent com per arribar a governar, amb un PD tocat i desorientat… I potser Berlusconi i tot pujaria al carro: ja hi ha dirigents del seu partit que se n’han mostrat partidaris…
Grillo i Trump
El líder del Moviment 5 Estrelles, el còmic Beppe Grillo, s’ha mostrat partidari de les accions del nou president dels Estats Units, Donald Trump. Li agrada el seu proteccionisme i la seva oposició a les grans aliances internacionals preestablertes. Li agrada el seu teòric posicionament anti-establishment. (Li sembla igual de bé el tracte que dóna a les dones? O la manca de respecte al gairebé 20% de la població nord-americana hispano-parlant?…)
En el seu moment ja va pactar el seu grup al Parlament Europeu amb el grup de l’antieuropeu UKIP de Nigel Farage.
I ara Grillo també es mostra disposat a governar Itàlia amb acords amb la Lliga Nord i amb l’ultradreta escindida del Berlusconisme. (cosa que connecta amb la decisió d’Alexis Tsipras de pactar el seu govern d’ultra-canvi a Grècia amb l’ultra-dreta)
Hi pensa perquè molts sondejos col·loquen els grillini a dalt de tot en intenció de vot, per sobre de la potent Lliga Nord actual i del reducte de la Forza Italia de Berlusconi, i en lluita amb el PD de Renzi pel triomf.
Alguns membres destacats del partit han sortit ràpidament a dir que no contemplen aquesta opció. Altres callen, però òbviament tampoc voldrien aquesta opció. La gent d’”esquerres” predomina entre els penta-estrellats, i també hi ha molts pragmàtics que valoren la moderació per arribar a governar; després d’aconseguir les alcaldies de Roma i Torí.
A Renzi, guardant repòs polític a Florència, ja li va bé que Grillo opini així: sols queda ell com a garant del centrisme proeuropeu davant dels grillini, la Lliga Nord i del predecessor europeu de Trump, Silvio Berlusconi.
(Des)equilibris europeus
L’italià Antonio Tajani és el nou president del Parlament Europeu. Excomissari europeu de carteres importants i home de confiança de Berlusconi (del sector conservador moderat), Tajani és un home de les institucions europees, sense gairebé trajectòria política dins del seu país. La seva elecció no va ser cap sorpresa: en tenia molt números amb la potència del Partit Popular Europeu al costat, i amb el líder dels liberals Guy Verhofstadt que es vendria l’ànima per un rosegó de pa. Les guerres fratricides de l’esquerra van fer la resta.
El candidat dels socialistes i socialdemòcrates era el també italià Gianni Pittella, també amb una minsa trajectòria política en el seu país i també personatge propi de les llargues enteses de la Gran Coalició popular i socialista europea.
Pittella no entusiasmava ni a Renzi, però les dinàmiques de Brussel·les són fortes com corrents de rius en dies d’aiguats.
I a l’actual ministre d’Exteriors italià, Angelino Alfano (antic deixeble moderat de Berlusconi), ja li devia anar bé el perfil de Tajani.
Segurament un candidat menys proper a la Gran Coalició hagués anat millor per obtenir el suport de l’esquerra de l’Europarlament. En l’influent grup italià del PD dins del grup socialista europeu (el PD va obtenir el millor resultat de tot el grup en les darreres eleccions al Parlament Europeu) calia mirar entre la resta de la llista; i de noms n’hi havia: David Sassoli o Flavio Zanonato eren candidables. Sassoli (foto) ja era vicepresident de l’Europarlament, i Zanonato, exalcalde de Pàdua i ministre de Desenvolupament econòmic durant el govern d’Enrico Letta.
Per a la socialdemocràcia europea ara comença la guerra a terminis per quedar-se amb la presidència del Consell Europeu, succeint a Donald Tusk. L’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt és la millor posicionada. El belga Elio di Rupo podria ser una altra bona opció, o inclús el president sortint de França, Hollande.
La Gran Coalició ha mort (en principi) i ara la major part de l’esquerra del Parlament (i convencent als liberals) s’haurà de posar al costat del seu candidat, sense fractures.
Italians a Brussel·les
Especial política europea
Els polítics i diplomàtics italians han sabut al llarg de la història ubicar-se als cors de tots els poders. Ho va fer Maquiavel, ho van fer amb matrimonis de la seva alta noblesa amb la reialesa europea, ho van fer sempre amb el Vaticà, ho van fer com a polítics a les corts espanyoles, i ho fan gairebé des de la seva fundació amb les vàlvules de poder de la Unió Europea. En saben molt.
Prodi, Monti, Bonino, Padoa-Schioppa, Bini Smaghi, Padoan… Draghi al Banc Central Europeu; i Federica Mogherini fent d’alta representant per Assumptes Exteriors, gràcies a la capacitat de Renzi de jugar les seves cartes i marcar posicions.
L’exprimer ministre Massimo D’Alema sempre ha volgut ser a la llista. Silvio Berlusconi va tenir moltes portes tancades pels seus histrionismes, però els seus ministres d’Exteriors van ser influents.
El gran lobby italià al cor d’Europa torna a ser protagonista. Un fidel berlusconià d’ordre pot ser que sigui ben aviat el proper president del Parlament Europeu en substitució de Martin Schulz (que segurament serà el candidat socialdemòcrata a la cancelleria alemanya). I ho serà tot i que ara mateix el partit de Berlusconi, Forza Italia, es trobi en hores baixes, desorientat i molt avall en les enquestes. Tot i això, Antonio Tajani (imatge), comissari europeu dues vegades (de Transports i d’Indústria) i actual vicepresident de la cambra, té molts números.
El romà Tajani, que parla fluidament anglès, castellà i francès, si triomfa esdevindrà el càrrec polític més important que tindrà el berlusconisme; alhora que la seva veu passarà a ser rellevant en relació als temps post-Berlusconi.
Tajani és el candidat de la “família popular europea”, mentre que els socialdemòcrates i socialistes presentaran a… un altre italià: al seu líder parlamentari, Gianni Pittella, fill de senador i germà de Marcello, president de la regió de la Basilicata.
Però aquesta serà una partida amb dues fases, i la segona compta més que la primera. La segona és el relleu de Donald Tusk al front del Consell Europeu. Els socialdemòcrates sembla que podrien deixar als conservadors fer-se amb la presidència de l’Europarlament (mal li pesi a Pittella) tot esperant obtenir la presidència del Consell. Per a aquest càrrec comencen a sonar dos noms: el de l’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt i el del president sortint de França, François Hollande. Per França també hi hauria la candidatura alternativa de Jean-Marc Ayrault, actual ministre d’Exteriors i exprimer ministre. I tampoc descartaria les opcions del líder dels socialistes valons i exprimer ministre belga Elio di Rupo (fill d’immigrants italians…).
Trump a Itàlia
Especial Itàlia
El títol “Trump a Itàlia” té un punt de pleonasme. Trump va ser a Itàlia abans que Donald Trump fos un fenomen empresarial i mediàtic als Estats Units. A Itàlia va ser el fenomen Silvio Berlusconi.
Avui la victòria de Trump als EUA agafa a Berlusconi fora de joc. En un estat de salut delicat, l’exprimer ministre italià viu retirat de la primera pàgina política. No hi és. Sols de tant en tant un missatge a algun mitjà, alguna entrevista a un diari…
I en absència de Berlusconi no hi ha una veu clara a l’antic gran partit de la dreta Forza Italia. Perquè ara no hi ha un delfí, sols hi ha Stefano Parisi, un tecnòcrata sense gaires avaladors gestionant el partit, i sense ni l’aval d’haver guanyat l’alcaldia de Milà.
Matteo Salvini emergeix enmig d’aquest falta de Berlusconi. És el neo-Trump que substitueix el pre-Trump. Salvini és el líder de la Lliga Nord renovada, la Lliga Nord fresca i sense l’ombra d’Umberto Bossi. Salvini és “jove”, o de la generació Renzi diguem-ne. I, ara, sense l’antigament omnipresent Berlusconi s’afanya a ser present als mitjans, i ho és molt.
Matteo Salvini es ven com a líder del centre-dreta, per agafar sota el seu paraigües tots els vells votants de Forza Italia; però el seu discurs és en la línia de Trump, però sobretot de Marine Le Pen.
Salvini ja es va fer una foto amb Trump i es llença a si mateix com a candidat a primer ministre; i és que el 2017 perfectament pot ser any electoral a Itàlia…
Té al cap treure el “Nord” de la “Lliga Nord”, fent una gran operació de màrqueting polític, imitant a Marine Le Pen. Ell vol cartells on posi “Salvini premier” i prou, i que a Nàpols el votin els afectats de la crisi econòmica, els descontents de la dreta i de l’esquerra…
També compleix amb el “Trumpisme” sortint amb Elisa Isoardi, una guapa exmodel i presentadora de televisió, tot donant portades de revistes del cor.
Salvini és un producte directe del Berlusconisme, és a dir, del pre-Trumpisme.
I ho és sent jove i renovador, fent competència demagògica amb una part del moviment de Beppe Grillo, en un espai polític on es fan competència.
Salvini aspira, si no a guanyar, a quedar segon a unes futures eleccions generals italianes. Té opcions d’aconseguir-ho.
Les conseqüències del No
La política italiana té en previsió un nou sisme. El referèndum constitucional impulsat pel primer ministre Matteo Renzi el pot tirar als peus dels cavalls. La política mundial recent ens ha ben demostrat que els referèndums els carrega el diable i que solen respondre als que els disparen amb un tret per la culata. Digues-li Regne Unit, digues-li Colòmbia.
El “No” al referèndum a Itàlia és molt més fort que el Sí. El No té molta gent crítica del mateix PD (partit del premier), té la massa dels 5 Estrelles de Grillo molt actius, la potent Lliga Nord, els grups petits de l’ultradreta i la major part de la desorientada Forza Italia de Berlusconi. Darrerament s’ha sumat al No l’exprimer ministre i destacat influencer Mario Monti.
Matteo Renzi pot ser que acabi menjant els torrons a casa seva a Florència i no al palazzo Chigi de Roma. Renzi s’ha encadenat al referèndum, i el referèndum pesa molt. Si surt que No s’haurà de tirar al mar amb la seva mega-proposta, i amb ell la seva ministra estrella de les Reformes, Maria Elena Boschi.
El president Mattarella nomenaria aleshores un govern de transició i es convocaria eleccions al llarg del primer semestre del 2017.
Es parla de l’ancià i respectat ministre d’Economia Pier Carlo Padoan per a encapçalar un govern de “scopo” (que diuen ells), però Padoan té empenta política per encapçalar un govern? potser seria bo mantenir-lo al ministeri que tant ordre necessita…
Opcions de consens també serien la ministra de Defensa Roberta Pinotti i, sobretot, Dario Franceschini: ministre de Cultura, ben valorat políticament (com Padoan), renzià moderat, exsecretari general del PD i home de diàleg amb totes les formacions parlamentàries.
Itàlia tremola
Matteo Renzi surt reforçat de la crisi sísmica del centre d’Itàlia. Així ho indiquen uns primers sondejos, que ja veurem si l’acompanyen en la votació del referèndum constitucional previst per aquest proper i probablement mogut trimestre polític.
L’agenda europea de Renzi, centrada en les diferents cimeres amb Merkel i companyia, la gestió dels refugiats i el discurs europeu post-Brexit, es combinaran amb els mesos posteriors al cataclisme del terratrèmol i, sobretot, amb el ja proper referèndum constitucional, que (veient la composició del tiramisú polític) pot portar a una dimissió del primer ministre i a una convocatòria d’eleccions. Unes eleccions que si fossin avui podrien no anar-li malament al president del Consiglio, tot i que els de Beppe Grillo el segueixen de prop en alguns sondejos.
Pels 5 estrelles no hi ajuda que el seu principal focus de poder, l’ajuntament de Roma, es vegi convuls en una crisi de poder interna, amb dimissions en la cúpula municipal de l’alcaldessa Raggi. Així mateix, tampoc ajuda als 5 estrelles la fermesa econòmica que el país no acaba d’agafar.
També juga a favor de Renzi la desaparició política del centre-dreta. Berlusconi, encara que no es digui, ja té prou feina vetllant de la seva salut i el seu braç executor actual, Stefano Parisi, gestiona en silenci.
Així, el lideratge de Renzi és a Itàlia avui l’únic lideratge clar, junt amb el de Matteo Salvini per a la Lliga Nord: ni Forza Italia ni el Moviment 5 Estrelles disposen avui d’un líder clar ni d’un eventual candidat a primer ministre.
El substitut de Berlusconi?
Especial ‘tardoberlusconisme’
En aquests dies d’estiu la política italiana viu en una estranya placidesa, després d’una tempesta i en vista d’una altra. La passada, les eleccions municipals; la que ve: una tardor explosiva, amb un sistema bancari incendiat i un referèndum constitucional que pot dinamitar al govern Renzi.
Ara la Lliga Nord està tranquil·la, fent de tifosi de Donald Trump. També els 5 Estrelles estan calmats, un cop arribats a les alcaldies de Roma i Torí: ara els cal fer les coses bé. I Matteo Renzi i el seu PD keep calm davant del que pugui venir…
Els únic moviments són a Forza Italia, on guanya pes l’aposta de futur per Stefano Parisi, el candidat independent fitxat per Silvio Berlusconi (i derrotat) a l’alcaldia de Milà, i nou home de confiança d’un Berlusconi molt atrotinat. Aquest sembla que hauria encomanat a Parisi la gestió d’un congrés a la tardor per impulsar una fórmula nova del seu partit, un instrument polític diferent, obert al centre-dreta d’Angelino Alfano (escindit de Forza Italia i ministre amb Renzi), amb el qual Parisi té bona relació. Parisi també podria aportar un perfil d’obertura a altres independents que permetessin obrir l’espectre polític de la formació.
Parisi podria ser, fins i tot el, candidat que l’ampli centre-dreta no té de cara unes possibles i turbulentes eleccions a finals d’any, si Renzi perd el referèndum. Parisi és un moderat d’ordre amb una llarga trajectòria de directiu empresarial que l’avala.
Però no és tant senzill. Els homes forts de les sales de màquines del berlusconisme no confien ni en independents ni en experiments, i porten molts anys a l’ombra del Gran Líder… Però també és cert que en el berlusconisme clàssic es confia que Berlusconi hi serà sempre, i fa pocs mesos de poc es queda al quiròfan…
Parisi sembla comptar amb la plena confiança de l’ex-Cavaliere. I Vittorio Feltri, periodista i escriptor referent de la dreta italiana del nord, exdirector dels diaris Libero i Il Giornale, ja li ha donat la seva benedicció.
L’alcalde Grande Bellezza?
Alfio Marchini és finalment el principal candidat del centre-dreta italià a l’alcaldia de Roma. Eleccions en primera volta el proper 5 de juny. Milionari emparentat amb milionaris, culte, atractiu, sempre present en la rumorologia política, sempre ambigu en els seus posicionaments entre dreta i esquerra… Marchini és un candidat amb potencial, que s’enfrontarà bàsicament al candidat del PD, Roberto Giachetti, fins ara vicepresident del parlament italià; i a l’estrella revelació del Moviment 5 Estrelles, l’advocada Virginia Raggi, amb moltes opcions, si més no de passar a la segona volta. Tan contra Raggi com contra Giachetti, Marchini té opcions de guanyar si passa a la segona volta.
Alfio Marchini va presentar la seva candidatura com a independent. Aspirava recollir vots dels desafectes de les altres candidatures, dels moderats del centre-dreta i dels cansats del PD romà, que amb l’alcalde Marino van portar la ciutat al col·lapse. Per contrast a això, Giachetti ha optat per fer una llista cívica, o amb independents.
L’empresari, però, va aconseguir el suport de Berlusconi, quan aquest, amb sondejos i consells sobre la taula, va veure que el que fins aleshores era el seu candidat, Guido Bertolaso (excap de la Protecció Civil nacional), seria un desastre. Optant per ell apostava pel model d’èxit de l’empresari independent i sense la marca de les sigles al costat, com van aconseguir-ho a Venècia amb l’ara alcalde Brugnaro (que també deia no ser ni de dretes ni d’esquerres).
Marchini aspira a un gran Junts pel Sí romà, a un “Partit de la Nació” alla romana. Ell era un candidat moderat i independent, amb proximitat i amb orígens personals i familiars amb l’esquerra de D’Alema (és amic de l’esposa d’aquest), i via aquests contactes presumeix de suports de l’esquerra romana. Alhora, però, té el gran suport de la Forza Italia de Berlusconi, i amb ell una cap de llista de FI que és una Mussolini, així com el post-feixista romà líder de La Destra, Francesco Storace. Tenir a favor l’ultradreta romana són molts vots!… També diu que els capellans i sagristans el votaran a ell. Una macedònia. Seran unes postres d’èxit?…
Let Renzi Be Renzi
Al començar aquest 2016 va prémer l’accelerador i falta veure fins on és capaç d’arribar. El primer ministre italià Matteo Renzi sap que té per davant unes eleccions municipals que poden ser dures pel seu partit, ergo per a ell. Es podrien perdre Roma i Milà… Els 5 Estrelles (amb Beppe Grillo cada cop més apartat del primer pla) pugen molt en algunes enquestes. I el Partit Demòcrata italià en sap molt d’esbatussar-se internament, i les primàries a nivell municipal en són un cas. A Milà però, Renzi comença amb bon peu, guanyant el seu candidat (Giuseppe Sala, director de la Expo Milà ‘15) les primàries de diumenge passat.
Renzi va anunciant que té ganes de fer canvis substancials al partit, i ja va fer un petit ajust del govern. Alhora que segueix impulsant les seves polítiques de canvis a l’encarcarada Itàlia. Parir la llei de la Unió Civil (matrimoni homosexual) li costarà molta suor freda; i és que inclús els grillini li donen problemes en això; com si no en tingués prou amb els seus socis de govern conservadors i amb la Conferència Episcopal…
I com que dins del país no té prou feina, el president del Consell segueix fent alta política europea de valent. Manté el pols i se’n va sortint. Marca l’agenda a Brussel·les amb declaracions potents i a Itàlia té molta repercussió. Mai Rajoy ha fet el mateix durant els seus anys al front de l’executiu espanyol. Opina sobre la gestió de Schengen, sobre la crisi dels refugiats, sobre la unió bancària, sobre l’austeritat obligada, sobre com es fa la política econòmica a la Unió Europea, critica obertament al president de la Comissió, Jean-Claude Juncker…
Let Renzi be Renzi.
1400caràcters 