Category: Europa
La premier del Brexit
La primera ministra del Regne Unit, Theresa May, ha convocat eleccions legislatives pel proper 8 de juny. No després de l’estiu ni a la tardor: a 52 dies de l’anunci. 52 dies que agafen al primer partit de l’oposició, el Labour, en hores molt baixes, amb una posició incerta sobre el Brexit, amb un lideratge posat en dubte internament i escorat a l’esquerra de l’esquerra.
Els sondejos van molt a favor de May; una primera ministra que va arribar al càrrec per successió, una successió treballada, democràtica de partit, però successió al cap i a la fi de David Cameron. Theresa May vol ser elegida, vol ser ungida per les urnes, ungida per molts i molts vots: els vots d’un UKIP sense espai polític, els vots dels conservadors contents d’haver-se conegut i orgullosos de la seva líder.
May vol liderar el Brexit fins al seu final, vol passar a la història per ser-ne la comandant. Vol tenir cinc anys per endavant garantits amb una majoria tory molt àmplia a Westminster. Vol dominar el parlament i governar amb comoditat i fer el Brexit com ella vulgui. Vol un aval democràtic. Va conviure, com a ministra, amb les inquietuds i incerteses polítiques i parlamentàries de Cameron, i té molt present la solidesa de Thatcher.
Li jugaran a favor el mal moment dels laboristes (amb un possible tall de dalla de Jeremy Corbyn post-eleccions) i de l’UKIP sense Nigel Farage; però veurem què passarà amb els liberal-demòcrates, ascendents demoscòpicament, gràcies a la seva postura clara pro-europea (amb un líder no prou fort, però), i amb els nacionalistes escocesos que poden aprofitar l’ocasió, un altre cop, per demostrar que són diferents i que no volen el Brexit de May.
La fórmula verda
A Holanda el fenomen Jesse Klaver (a la foto), el jove i carismàtic líder de GroenLinks (esquerra verda), va marcar les darreres eleccions. De quatre escons a catorze, en un parlament tant fragmentat com l’holandès, és una important victòria. Alhora que era el candidat més votat a Amsterdam.
Eren les primeres eleccions d’aquest any farcit d’importants comicis i que posaven a prova Europa en relació a l’ascens del populisme radical. Eren les eleccions que van donar la victòria al primer ministre Mark Rutte, vencent a Geert Wilders. Però també van acabar sent les eleccions on el “Jesse, we can!” va ser aclamat.
El fenomen Jesse Klaver, però, és un cas aïllat?
A Bèlgica els “verds” també pugen en els sondejos, ja sigui a Valònia i a Brussel·les amb el partit Ecolo, o a Flandes amb el partit Groen. I cal dir que el jove líder parlamentari de l’entesa Ecolo-Groen al parlament belga, Kristof Calvo, és una de les veus més dissonants i que més oposició fan a l’executiu de centre-dreta encapçalat pel liberal Charles Michel.
A Àustria, l’any passat, el president de la República, l’històric “verd” Alexander van der Bellen, va ser l’alternativa a l’ultra-dreta en la tensa i repetida segona volta a la presidència.
A Alemanya l’esquerra verda governa com a sòcia a gairebé la meitat de lands/regions (entre elles: Turíngia, Hamburg, Berlín o Bremen), i també tenen la presidència de Baden-Wurtemberg (Winfried Kretschman). Alhora que ja se’ls contempla com a socis de govern d’un hipotètic bon resultat de Martin Schulz a les eleccions federals.
A França els verds es divideixen entre les candidatures presidencials de Macron, Hamon i Mélenchon, quedant totalment difuminats.
I als països del sud d’Europa (Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia), certament, la fórmula verda no ha acabat mai de trobar el seu lloc.
L’oasi portuguès
No és un bon moment pel PD italià, ni pel PSOE espanyol, i, ja ho veurem, les properes eleccions franceses seran una tragèdia pel PS francès. El PASOK grec és una força minoritària. Fa pocs dies els resultats de les eleccions holandeses van enfonsar els socialdemòcrates, víctimes de ser socis de govern dels liberals-conservadors.
Hi ha bones notícies demoscòpiques pel SPD alemany encapçalat per Martin Schulz, però la bona notícia per la socialdemocràcia europea ve de Portugal, amb la consolidació actual del seu Partit Socialista.
El prestigi de l’actual executiu, liderat pel carismàtic António Costa és clau.
Costa, sempre amb un somriure, governa sol amb els suports externs dels comunistes i de l’esquerra alternativa, en un govern enfocat a tirar enrere suaument les polítiques tecnocràtiques i retalladores de l’anterior govern conservador.
I avui els sondejos posen gairebé deu punts percentuals més amunt al PS que el resultat de les darreres eleccions.
Mentre que el partit liberal-conservador PSD perd precisament el mateix, uns deu punts. Un PSD mancat d’un lideratge clar, amb un exprimer ministre Passos Coelho que segueix de màxim dirigent, però que molts donen per cremat de cara a unes pròximes eleccions.
El president de la República, el conservador Marcelo Rebelo de Sousa, tot i la seva intensitat i contundència d’opinió, manté una bona relació amb el govern de Costa.
I els comunistes i l’esquerra alternativa mantenen xifres similars, però el partit que també puja, sobretot bevent del PSD, és el CDS-PP, els democristians portuguesos. Després de la retirada de Paulo Portas, líder durant anys del partit, ara lidera la formació la jove exministra Assunçao Cristas, i sembla que té capacitat d’atracció política.
Una Itàlia “alla Trump”
La setmana passada transcendien les aproximacions polítiques de Vladimir Putin a dos partís polítics italians importants: per una banda la històrica però renovada i ara molt lepenista Lliga Nord, i per l’altra al Moviment 5 Estrelles, dirigit pel còmic Beppe Grillo.
Ni l’un ni l’altre són avui partits menors de la política de la Bota. La Lliga Nord governa un reguitzell de municipis (alguns importants amb pactes amb la Forza Italia de Silvio Berlusconi), té importants representacions polítiques en tots els parlaments i governa les regions de la Llombardia i el Vènet. Mentre que els penta-estrellats governen els ajuntaments de Roma i Torí i també disposen de molts representants polítics a diferents nivells.
I els sondejos no mostren una tendència contrària: en alguns els de Grillo surten com a primera força, mentre que la Lliga Nord podria ja tenir més potència que les restes de la mítica Forza Italia de l’ex-Cavaliere.
Tan la Lliga com la corrent que mana els grillini són simpatitzants de molt del que diu Donald Trump, s’entenen a Brussel·les amb partits radicals o aplaudeixen amb les orelles la major part de posicionaments de Marine Le Pen. Matteo Salvini, líder de la Lliga Nord, hi somia.
Salvini vol ser el Marine Le Pen italià, i per això ha transformat molt la comunicació i el màrqueting del seu partit. Vol un gran partit catch-all, i sumar forces amb l’ultra-dreta liderada per Giorgia Meloni (exministra de Berlusconi) i fer la major OPA possible a la moribunda Forza Italia; mentre Berlusconi, minvat de forces físiques i polítiques, segueix esperant resolucions de la justícia.
Salvini i Meloni, que ja han fet diversos actes junts, conformen el corrent “sobiranista”, en un sentit regressiu: sortir de la Unió Europea i de l’euro…
La principal preocupació és que el sistema parlamentari italià pugui portar en un futur no tan llunyà a sumar forces post-eleccions a un bloc ultra-nacionalista amb els 5 Estrelles: una suma prou potent com per arribar a governar, amb un PD tocat i desorientat… I potser Berlusconi i tot pujaria al carro: ja hi ha dirigents del seu partit que se n’han mostrat partidaris…
Juncker no dimitirà
Fa uns dies el diari italià La Repubblica treia que fonts de la Comissió Europea els deien que properament Jean-Claude Juncker anunciaria la seva renúncia com a president de la Comissió.
El rotatiu italià no sols anunciava això, també parlava de com es procediria tot plegat i que molt probablement el succeiria un dels seus vicepresidents, en principi l’exprimer ministre finlandès Jyrki Katainen.
La informació va córrer i van sortir de la presidència de la Comissió per desmentir-ho.
Òbviament. Juncker dimitir? Era innocent creure’s-ho.
Juncker que va ser primer ministre de Luxemburg durant 18 anys? Juncker que va presidir l’Eurogrup durant 8 anys? Juncker que es presentava a president de la Comissió quan ja feia molts anys que era la vella cara política d’Europa? Juncker que arribava a president i li esclatava el cas LuxLeaks d’irregularitats fiscals? Juncker el que encara esperem que digui quelcom de molt contundent en relació a la regeneració política europea (com ho ha de dir ell?)?
Òbviament, Juncker no dimitirà.
Però si ho fes seria potser una excel·lent notícia per a la Unió Europea que molts voldríem viva i activa.
Juncker podia haver estat el becari de Robert Schuman, Juncker ja era allò que periodísticament i políticament s’anomena “Brussel·les” com a capital europea abans que ho fos.
Una renovació i un nou impuls en la presidència de la Comissió en aquest temps líquids i convulsos seria més que convenient. Per respondre al Brexit de Theresa May i Boris Johnson, per respondre al vergonyós senyor que als Estats Units han triat de president, o per respondre als ultra-populismes que recorren Europa.
El candidat Schulz
Finalment Sigmar Gabriel, important vicecanceller socialdemòcrata d’Angela Merkel, va entendre que no tenia opcions com a candidat a canceller alemany.
Gabriel deixa la cartera d’Economia i Energia per ocupar la d’Exteriors, que Frank-Walter Steinmeier abandona per passar a ser president de la República Alemanya.
Gabriel entregarà el lideratge del SPD i la candidatura a la cancelleria al fins fa poc president del Parlament Europeu, Martin Schulz.
Schulz ho té difícil, molt difícil.
Angela Merkel segueix sent molta Angela Merkel.
Segurament els seus resultats no seran tan bons com altres vegades. Segurament ja està una mica desgastada. Segurament el factor “alternança” començarà a comptar. Però Merkel segueix sent molt valorada i segueix veient-se com una aposta ferma en front del populisme xenòfob d’Alternativa per Alemanya.
Merkel quedarà primera en les properes eleccions federals. Això ho tenen assumit inclús en el SPD. El tema és quin resultat treu el SPD i si es podria contemplar la possibilitat d’un govern alternatiu de coalició amb els Verds i els Liberals i amb l’abstenció de L’Esquerra post-comunista. Podran sortir les sumes?… Òbviament Merkel ni plantejaria formar govern amb els ultres d’Alternativa per Alemanya.
D’altra banda, Merkel podria plantejar tornar a fer la tradicional Grosse Koalition amb Martin Schulz de vicecanceller i ministre d’Exteriors. Però un govern alternatiu amb Verds i Liberals, encara que fos ajustat, potser també li podria interessar, deixant a l’expresident de l’Europarlament com a cap de l’oposició…
Grillo i Trump
El líder del Moviment 5 Estrelles, el còmic Beppe Grillo, s’ha mostrat partidari de les accions del nou president dels Estats Units, Donald Trump. Li agrada el seu proteccionisme i la seva oposició a les grans aliances internacionals preestablertes. Li agrada el seu teòric posicionament anti-establishment. (Li sembla igual de bé el tracte que dóna a les dones? O la manca de respecte al gairebé 20% de la població nord-americana hispano-parlant?…)
En el seu moment ja va pactar el seu grup al Parlament Europeu amb el grup de l’antieuropeu UKIP de Nigel Farage.
I ara Grillo també es mostra disposat a governar Itàlia amb acords amb la Lliga Nord i amb l’ultradreta escindida del Berlusconisme. (cosa que connecta amb la decisió d’Alexis Tsipras de pactar el seu govern d’ultra-canvi a Grècia amb l’ultra-dreta)
Hi pensa perquè molts sondejos col·loquen els grillini a dalt de tot en intenció de vot, per sobre de la potent Lliga Nord actual i del reducte de la Forza Italia de Berlusconi, i en lluita amb el PD de Renzi pel triomf.
Alguns membres destacats del partit han sortit ràpidament a dir que no contemplen aquesta opció. Altres callen, però òbviament tampoc voldrien aquesta opció. La gent d’”esquerres” predomina entre els penta-estrellats, i també hi ha molts pragmàtics que valoren la moderació per arribar a governar; després d’aconseguir les alcaldies de Roma i Torí.
A Renzi, guardant repòs polític a Florència, ja li va bé que Grillo opini així: sols queda ell com a garant del centrisme proeuropeu davant dels grillini, la Lliga Nord i del predecessor europeu de Trump, Silvio Berlusconi.
(Des)equilibris europeus
L’italià Antonio Tajani és el nou president del Parlament Europeu. Excomissari europeu de carteres importants i home de confiança de Berlusconi (del sector conservador moderat), Tajani és un home de les institucions europees, sense gairebé trajectòria política dins del seu país. La seva elecció no va ser cap sorpresa: en tenia molt números amb la potència del Partit Popular Europeu al costat, i amb el líder dels liberals Guy Verhofstadt que es vendria l’ànima per un rosegó de pa. Les guerres fratricides de l’esquerra van fer la resta.
El candidat dels socialistes i socialdemòcrates era el també italià Gianni Pittella, també amb una minsa trajectòria política en el seu país i també personatge propi de les llargues enteses de la Gran Coalició popular i socialista europea.
Pittella no entusiasmava ni a Renzi, però les dinàmiques de Brussel·les són fortes com corrents de rius en dies d’aiguats.
I a l’actual ministre d’Exteriors italià, Angelino Alfano (antic deixeble moderat de Berlusconi), ja li devia anar bé el perfil de Tajani.
Segurament un candidat menys proper a la Gran Coalició hagués anat millor per obtenir el suport de l’esquerra de l’Europarlament. En l’influent grup italià del PD dins del grup socialista europeu (el PD va obtenir el millor resultat de tot el grup en les darreres eleccions al Parlament Europeu) calia mirar entre la resta de la llista; i de noms n’hi havia: David Sassoli o Flavio Zanonato eren candidables. Sassoli (foto) ja era vicepresident de l’Europarlament, i Zanonato, exalcalde de Pàdua i ministre de Desenvolupament econòmic durant el govern d’Enrico Letta.
Per a la socialdemocràcia europea ara comença la guerra a terminis per quedar-se amb la presidència del Consell Europeu, succeint a Donald Tusk. L’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt és la millor posicionada. El belga Elio di Rupo podria ser una altra bona opció, o inclús el president sortint de França, Hollande.
La Gran Coalició ha mort (en principi) i ara la major part de l’esquerra del Parlament (i convencent als liberals) s’haurà de posar al costat del seu candidat, sense fractures.
Italians a Brussel·les
Especial política europea
Els polítics i diplomàtics italians han sabut al llarg de la història ubicar-se als cors de tots els poders. Ho va fer Maquiavel, ho van fer amb matrimonis de la seva alta noblesa amb la reialesa europea, ho van fer sempre amb el Vaticà, ho van fer com a polítics a les corts espanyoles, i ho fan gairebé des de la seva fundació amb les vàlvules de poder de la Unió Europea. En saben molt.
Prodi, Monti, Bonino, Padoa-Schioppa, Bini Smaghi, Padoan… Draghi al Banc Central Europeu; i Federica Mogherini fent d’alta representant per Assumptes Exteriors, gràcies a la capacitat de Renzi de jugar les seves cartes i marcar posicions.
L’exprimer ministre Massimo D’Alema sempre ha volgut ser a la llista. Silvio Berlusconi va tenir moltes portes tancades pels seus histrionismes, però els seus ministres d’Exteriors van ser influents.
El gran lobby italià al cor d’Europa torna a ser protagonista. Un fidel berlusconià d’ordre pot ser que sigui ben aviat el proper president del Parlament Europeu en substitució de Martin Schulz (que segurament serà el candidat socialdemòcrata a la cancelleria alemanya). I ho serà tot i que ara mateix el partit de Berlusconi, Forza Italia, es trobi en hores baixes, desorientat i molt avall en les enquestes. Tot i això, Antonio Tajani (imatge), comissari europeu dues vegades (de Transports i d’Indústria) i actual vicepresident de la cambra, té molts números.
El romà Tajani, que parla fluidament anglès, castellà i francès, si triomfa esdevindrà el càrrec polític més important que tindrà el berlusconisme; alhora que la seva veu passarà a ser rellevant en relació als temps post-Berlusconi.
Tajani és el candidat de la “família popular europea”, mentre que els socialdemòcrates i socialistes presentaran a… un altre italià: al seu líder parlamentari, Gianni Pittella, fill de senador i germà de Marcello, president de la regió de la Basilicata.
Però aquesta serà una partida amb dues fases, i la segona compta més que la primera. La segona és el relleu de Donald Tusk al front del Consell Europeu. Els socialdemòcrates sembla que podrien deixar als conservadors fer-se amb la presidència de l’Europarlament (mal li pesi a Pittella) tot esperant obtenir la presidència del Consell. Per a aquest càrrec comencen a sonar dos noms: el de l’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt i el del president sortint de França, François Hollande. Per França també hi hauria la candidatura alternativa de Jean-Marc Ayrault, actual ministre d’Exteriors i exprimer ministre. I tampoc descartaria les opcions del líder dels socialistes valons i exprimer ministre belga Elio di Rupo (fill d’immigrants italians…).
Trump a Itàlia
Especial Itàlia
El títol “Trump a Itàlia” té un punt de pleonasme. Trump va ser a Itàlia abans que Donald Trump fos un fenomen empresarial i mediàtic als Estats Units. A Itàlia va ser el fenomen Silvio Berlusconi.
Avui la victòria de Trump als EUA agafa a Berlusconi fora de joc. En un estat de salut delicat, l’exprimer ministre italià viu retirat de la primera pàgina política. No hi és. Sols de tant en tant un missatge a algun mitjà, alguna entrevista a un diari…
I en absència de Berlusconi no hi ha una veu clara a l’antic gran partit de la dreta Forza Italia. Perquè ara no hi ha un delfí, sols hi ha Stefano Parisi, un tecnòcrata sense gaires avaladors gestionant el partit, i sense ni l’aval d’haver guanyat l’alcaldia de Milà.
Matteo Salvini emergeix enmig d’aquest falta de Berlusconi. És el neo-Trump que substitueix el pre-Trump. Salvini és el líder de la Lliga Nord renovada, la Lliga Nord fresca i sense l’ombra d’Umberto Bossi. Salvini és “jove”, o de la generació Renzi diguem-ne. I, ara, sense l’antigament omnipresent Berlusconi s’afanya a ser present als mitjans, i ho és molt.
Matteo Salvini es ven com a líder del centre-dreta, per agafar sota el seu paraigües tots els vells votants de Forza Italia; però el seu discurs és en la línia de Trump, però sobretot de Marine Le Pen.
Salvini ja es va fer una foto amb Trump i es llença a si mateix com a candidat a primer ministre; i és que el 2017 perfectament pot ser any electoral a Itàlia…
Té al cap treure el “Nord” de la “Lliga Nord”, fent una gran operació de màrqueting polític, imitant a Marine Le Pen. Ell vol cartells on posi “Salvini premier” i prou, i que a Nàpols el votin els afectats de la crisi econòmica, els descontents de la dreta i de l’esquerra…
També compleix amb el “Trumpisme” sortint amb Elisa Isoardi, una guapa exmodel i presentadora de televisió, tot donant portades de revistes del cor.
Salvini és un producte directe del Berlusconisme, és a dir, del pre-Trumpisme.
I ho és sent jove i renovador, fent competència demagògica amb una part del moviment de Beppe Grillo, en un espai polític on es fan competència.
Salvini aspira, si no a guanyar, a quedar segon a unes futures eleccions generals italianes. Té opcions d’aconseguir-ho.
1400caràcters 