Especial: El Brexit i la successió de Cameron 

Els referèndums sempre els carrega el diable. I el referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea es veia a venir des del minut zero que podia ser una bomba. Al convocar-lo, David Cameron sabia que encenia una metxa d’una bomba que li podia explotar a la cara. La va encendre amb una punta de pistola al front, la dels radicals anti-Brussel·les del seu partit que el pressionaven, i amb un antic company d’estudis i còmode alcalde de Londres, Boris Johnson, que li respirava al clatell.

Les bombes quan exploten, però, poden tenir efectes secundaris imprevistos. Dave Cameron tenia assumit que el seu final era a prop. Sabia que, fos quin fos el resultat, no arribaria a Nadal com a primer ministre de la Reina. Però volia provar fins on podia arribar. Volia provar si podia intentar jugar més cartes, una de les quals hagués estat escollir al seu amic i delfí George Osborne, el ministre d’Economia i número 2 del govern, com a successor a Downing Street.

Tanmateix, si després de tot plegat la opció vencedora de la cursa successòria al lideratge tory acaba sent la ministra de l’Interior, la dura Theresa May, Cameron no haurà perdut del tot. May ha estat fidel a Cameron, i si arriba a primera ministra no criticarà el seu llegat, sobretot perquè també es criticaria a ella mateixa. No el criticarà i els canvis que hi haurà en l’executiu no seran tants. Segurament mantenint als experimentats ministres d’Exteriors i Defensa, o ascendint al ministre Stephen Crabb, que després de postular-se va donar suport a May.

May ha estat una ministra granítica en la cartera d’Interior. I serà la Merkel pels britànics per aquest procés de separació d’Europa. Com Merkel, May és filla d’un pastor protestant; com Merkel, May és una dona severa i de bones capacitats polítiques. Però a diferència de Merkel, May sap que si arriba a Downing Street 10, no serà per molts anys. May serà, en tot cas, la premier de la “transició” del nou estatus del Regne Unit.. I May, a diferència de Merkel, és una senyora de l’alta societat britànica, d’aquesta elit tory de la qual Cameron o Johnson també formen part. Merkel és una senyora extremadament austera, mentre que May sol dur sabates i bosses de mà que costen el mateix que el salaria de tot un trimestre de molts britànics.

Theresa May té opcions perquè el maquiavel·lisme paral·lel de Boris Johnson i el de Michael Gove no han estat compatibles i han xocat. Gove podia haver aspirat a ser el número dos del govern que “Boris” hagués pogut conformar. Però s’ha cregut amb opcions a tot. Tant s’ho ha cregut que no ha entès el moment. El Brexit ha canviat tant les dinàmiques del joc que no es pot pretendre jugar amb les mateixes normes que abans de la revetlla de Sant Joan. Ara Gove queda com el gran impulsor del Brexit entre els tories, l’assassí del possible liderat carismàtic de Johnson i alhora com a aspirant frustrat a primer ministre, ja que pel bàndol pro-Brexit, li ha passat al davant la secretària d’Estat Andrea Leadsom, en tant que dona, pragmàtica i menys coneguda. Les seves ambicions entronitzaran a May, que és molt més de consens i vista com a política experimentada en temps de tempesta.

Alhora, Johnson, que és molt intel·ligent (no ho dubtin), va veure els efectes secundaris de la explosió de la bomba Brexit, i sap que no és un bon moment per a succeir al seu antic company de classe d’Eton. Boris Johnson no ha mort políticament. Que ningú l’enterri. De diputat ras pot fer de mosquit d’estiu del govern May, i els mosquits a l’estiu molesten molt. I quan l’etapa May s’acabi, aleshores allí estarà Boris Johnson, després d’haver anat molt a la televisió, d’haver escrit articles i fins i tot algun llibre.

House of cards ha tornat a Londres; per quedar-s’hi una temporada.