Ambició
Carme(n) Chacón va arribar a ministra amb menys de 40 anys. Va ocupar dos ministeris i s’hi va fer un nom al costat del president Zapatero, en la seva ona. En l’imponent ministeri de Defensa es va guanyar autoritat a base de cara seriosa, d’expressions de tristesa en funerals militars i dels sempre buscats “Viva Espanya!” d’”una catalana”. En el final del mandat de Zapatero ja era en boca de tothom que en ella es preveien altes aspiracions.
En el moment post-Montilla, havia d’haver aixecat el dit abans que ningú, i haver estat la candidata a substituir-lo en el lideratge del PSC; com tampoc Montilla havia de presentar-se a la reelecció i havia de ser ella la candidata. Però cap dels dos van voler fer “una passa enrere”…
Chacón perd el temps i la carrera esperant fer el salt del tigre de cop a dalt de tot del partit. Del PSOE!… Cal fer tot un cursus honorum per arribar-hi. Cal guanyar-se les garrofes políticament. Des de fa força temps, en canvi, ha optat per una mena de retir actiu. Una mena d’exili interior però vibrant, expectant, tens. A la manera d’Esperanza Aguirre. (Se les imaginen cara a cara de candidates del PSOE i el PP?…) Les dues guarden una gran ambició. Una ambició humana però dinamitadora. Una ambició, la de Chacón, compartida de diferents maneres amb altres prínceps del PSOE (Patxi López, Eduardo Madina, Beatriz Talegón…), que esperen amb ansietat la definitiva mort del rei Alfredo, que agonitza amb una corona tan ampla que no li deixa veure-hi.
1400caràcters 