Category: PSOE
(Des)equilibris europeus
L’italià Antonio Tajani és el nou president del Parlament Europeu. Excomissari europeu de carteres importants i home de confiança de Berlusconi (del sector conservador moderat), Tajani és un home de les institucions europees, sense gairebé trajectòria política dins del seu país. La seva elecció no va ser cap sorpresa: en tenia molt números amb la potència del Partit Popular Europeu al costat, i amb el líder dels liberals Guy Verhofstadt que es vendria l’ànima per un rosegó de pa. Les guerres fratricides de l’esquerra van fer la resta.
El candidat dels socialistes i socialdemòcrates era el també italià Gianni Pittella, també amb una minsa trajectòria política en el seu país i també personatge propi de les llargues enteses de la Gran Coalició popular i socialista europea.
Pittella no entusiasmava ni a Renzi, però les dinàmiques de Brussel·les són fortes com corrents de rius en dies d’aiguats.
I a l’actual ministre d’Exteriors italià, Angelino Alfano (antic deixeble moderat de Berlusconi), ja li devia anar bé el perfil de Tajani.
Segurament un candidat menys proper a la Gran Coalició hagués anat millor per obtenir el suport de l’esquerra de l’Europarlament. En l’influent grup italià del PD dins del grup socialista europeu (el PD va obtenir el millor resultat de tot el grup en les darreres eleccions al Parlament Europeu) calia mirar entre la resta de la llista; i de noms n’hi havia: David Sassoli o Flavio Zanonato eren candidables. Sassoli (foto) ja era vicepresident de l’Europarlament, i Zanonato, exalcalde de Pàdua i ministre de Desenvolupament econòmic durant el govern d’Enrico Letta.
Per a la socialdemocràcia europea ara comença la guerra a terminis per quedar-se amb la presidència del Consell Europeu, succeint a Donald Tusk. L’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt és la millor posicionada. El belga Elio di Rupo podria ser una altra bona opció, o inclús el president sortint de França, Hollande.
La Gran Coalició ha mort (en principi) i ara la major part de l’esquerra del Parlament (i convencent als liberals) s’haurà de posar al costat del seu candidat, sense fractures.
El somriure portuguès
Especial Portugal
La petita reactivació econòmica es comença a notar a Portugal. Com a Barcelona, a Lisboa els taxistes ja parlen d’un increment del trànsit.
La gent està força contenta amb el seu govern de pacte. Els portuguesos posen molt en valor que els vells comunistes i els nous símils portuguesos de Podemos a l’esquerra hagin acceptat i donat suport a un govern en minoria socialista. El que tenien clar és que no volien més al govern de perfil tecnòcrata de Passos Coelho i la seva expressió exigent i severa. Cosa que a Podemos potser no tenien tan clar en relació a Rajoy…
El primer ministre António Costa és carismàtic, és capaç de generar bones sinèrgies i simpaties. Cau bé, mentre Passos generava anticossos cada cop que parlava. També l’actual president conservador de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, és carismàtic i proper. Del Portugal dels durs Cavaco Silva i Passos Coelho al dels simpàtics i comunicatius Rebelo de Sousa i Costa hi ha un canvi substancial.
El govern Costa ha presentat uns pressupostos socials, i ho ha fet amb un somriure. Brussel·les no els dirà res. La calma ha arribat a l’Europa del Sud. Costa fa sense esgarips, també Tsipras a Grècia, i Rajoy seguirà una temporada més a La Moncloa. Ja veurem què passa amb Itàlia…
L’executiu pot aguantar fins a acabar la legislatura, per sorpresa d’alguns socialistes anti-Costa que en un moment determinat li van voler fer “un Pedro Sánchez”; Costa, però, se’n va sortir amb el seu carisma, lideratge i experiència. Potser si Podemos li hagués donat suport a la investidura en el seu moment, Sánchez també se n’hagués sortit…
Un altre èxit per la nació ha estat aconseguir col·locar al socialista António Guterres al capdavant de la ONU, un triomf de la diplomàcia del país d’Enric el Navegant. La futura foto de Costa primer ministre i Guterres secretari general de la ONU, donarà energies per un temps als socialistes portuguesos.
Ser Itàlia no és tan dolent
Des de la política espanyola (i des del seu periodisme) ha estat molt habitual durant anys fer d’Itàlia una metàfora del caos polític, metàfora del desori, del multipartidisme, de la necessitat de pactes, d’eleccions anticipades… potser perquè les seves maneres mediterrànies i veïnes s’assimilen més a Espanya que no la desconeguda i clarament federal Bèlgica o que l’estrany i religiós Israel.
Avui, però, la fins ara granítica política espanyola es mira al mirall i comença a no reconèixer-se. Amb el pas dels anys no s’ha dignat ni a maquillar-se, ni a posar-se cremes per mantenir-se fresca i forta… Les expressions de caducitat i de canvis s’han posat de relleu i ara de cop comparar-se amb Itàlia pot ser més habitual, amb un Congrés dels Diputats on no hi ha sumes directes per formar govern i on muntar-ne un pot costar molt més que una missa. Poden acabar rodant caps, inclús per primera vegada a unes eleccions anticipades, amb cadàvers polítics express abans o després. Vés que no siguin els italians els que es riguin ara de la manca de pràctica dels espanyols en pactes. I potser també de la manca de coneixement de política avançada que ha regnat Espanya. Sorprendria a Europa sencera la d’articles que es publiquen de dirigents polítics i catedràtics de Dret i de Ciències Polítiques dient bàsicament que aquell que queda primer en unes eleccions no ha de ser necessàriament el president del govern en la cosmologia parlamentària; i ho anuncien com a Verb Diví!…
Ser Itàlia no és tan dolent, ja ho veuran.
Un Congrés nou
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu. Tret pel PP, com sempre (en la Transició va passar el mateix…). Que Montoro (després de tot!…) encara vagi a dalt de tot de la llista electoral del PP pel 20D és de traca… Tanmateix intueixo que en la propera legislatura als com ell els tocarà un paper molt secundari; i jo crec que Rajoy l’incloc en aquesta llista. (No insistiré avui en el meu pronòstic.)
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu, però hi ha coses que no canvien. Una d’elles és que segueixen sent majoria absoluta d’homes de caps de llista. Ana Oramas de Coalició Canària és de les poques excepcions.
Sí que es notarà una rebaixa substancial de l’edat mitjana dels candidats: Gabriel Rufián, Alberto Garzón, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera fan baixar molt la mitjana. El PP, també en això, no hi ajuda. Amb això, Duran i Lleida, el president Rajoy o Jorge Fernández Díaz són com candidats descatalogats (a la botiga en demanes i et diuen que ja no els hi arriba aquest model) perduts pel mig de la llista. No hi pinten res. Ambdós porten en política des d’abans que aquest articulista nasqués. No entenen res… però res eh!
Francesc Homs, l’excel·lent parlamentari Aitor Esteban del PNB, Joan Baldoví de Compromís (que finalment no van en coalició amb Podem) o Ana Oramas de Coalició Canària són de la generació intermitja, al voltant dels 50.
Sí. Veurem un Congrés molt diferent.
Un pronòstic nadalenc
Especial Eleccions 20D
D’aquí a 21 dies tindrem sobre la taula un nou escenari electoral sorgit del resultat dels comicis generals. Del nou Congrés dels Diputats, després de Nadal, n’haurà de sortir un nou govern. Totes les enquestes i tots els predictors indiquen que ja no podrà ser un govern en solitari d’un sol partit, que per primera vegada a Espanya arribaran els pactes coalicionals.
Una de les previsions que es fa és una amarga victòria del PP, que tornaria a quedar primer, però que hauria perdut pel camí escons a dotzenes. Caldrà pensar-ho molt abans de brindar amb cava… Diuen que poden ser unes festes de Nadal de reflexió i de moltes trucades entre neula i torró. Albert Rivera preveu ser l’home més destacat de les festes i que depenent dels números farà de Pare Noel o de rei Baltasar… N’hi haurà que li faran cartes dient-li que s’han portat bé, d’altres li deixaran l’ampolla de mistela sencera al balcó. Pot acabar dient que prefereix no embafar-se amb segons quins polvorons…
Albert Rivera ha dit clarament que no farà president a Rajoy. Jo dic que a ell no el farà president, però farà presidenta a Soraya Sáenz de Santamaría amb una rottamazione indirecta. Jubilaran al vell ministre d’Aznar, al president de la legislatura del retrocés democràtic; com ja ho van exigir en un parell de comunitat autònomes per pactar amb el PP. Ella és d’una altra generació, és eficient i és dona. Així PP i Ciutadans sí sumaran. Faltarà veure si Albert Rivera prefereix quedar-se fora de l’acció de govern o aspira a ser vicepresident de l’executiu. I si es queda sols en un suport parlamentari, fins a quin punt?…
Sáenz de Santamaría haurà de proposar un govern renovat, amb ministres nous i maneres noves, amb una rebaixa previsible de 20 anys en la mitjana d’edat, ni Montoros ni Margallos… Potser algun indipendent proper a Ciutadans pot ser ministre o secretari d’Estat. També hauran d’acceptar un conjunt de mesures regeneradores, en línia de transparència i bon govern, potser amb un ministeri de Reforma de l’Administració o quelcom similar.
Ministres que seguirien? García Tejerina, Alfonso Alonso (en línia futur del PP), Fátima Báñez (de confiança de la vicepresidenta) i algunes restes de l’influència de Rajoy, com alguna cartera per a Jorge Moragas.
I Pedro Sánchez a fer oposició al mig d’una previsible tempesta futura al PSOE, i Pablo Iglesias a fer soroll al Congrés, ja veurem amb quina repercussió i influència…
Galícia, el penya-segat i les marees
El 2016 a Espanya sols hi haurà, d’entrada, dues eleccions autonòmiques: les basques i les gallegues. Passades les generals espanyoles, veurem a on queden Podemos i Ciudadanos, cosa que ajudarà a clarificar força el mapa política espanyol.
A Galícia hi mana un dels homes forts del PP, Alberto Núñez Feijóo, que si el PP tornés a governar Espanya podria ser cridat a un càrrec important al govern; però que si no és així necessitaria obtenir de nou el govern de Galícia per a prometre-se-les de futur líder dels populars; un cop s’acabi l’agònic període del gallec impassible Rajoy. Si Núñez Feijóo fos cridat a Madrid, diuen que per Galícia Rajoy comptaria amb la carta assenyada de l’experientada ministra de Foment, Ana Pastor.
Els socialistes, a dia d’avui, no tenen resposta a Galícia. Els lidera Gómez Besteiro, imputat i sense carisma. Pedro Sánchez no estaria de romanços, i depenent de com vagin les generals el partit podria no estar per ximpleries. Sempre ha quedat pendent el retorn a la política (a nivell autonòmic) del Gran Visir de l’antic Aparell Socialista: José Blanco; aixafat pel pas del temps i de les ombres. Una alternativa potent podria ser l’exministre de Justícia Francisco Caamaño.
Però a Galícia cal no deixar de mirar el mar i les onades de “les marees ciutadanes” ja van picar fort contra el penya-segat del PP en les darreres municipals, obtenint per a l’esquerra alternativa La Corunya, Ferrol i Compostela; cosa que ja va començar amb la irrupció de l’Anova Beiras al parlament gallec ara fa quatre anys.
Europa tensionada
El Regne Unit i Dinamarca podrien tenir referèndums per seguir o no dins la Unió Europea l’any que ve mateix. A Grècia, els socis de Tsipras i Alba Daurada en serien partidaris, i la meitat de Syriza també.
El referèndum grec ha estat una bomba pel sistema polític europeu. Ni la dimissió de Varoufakis rebaixa els nervis que ha comportat a les cúpules de poder de Brussel·les. Ha esquitxat a tothom i ha deixat moltes taques al vestit de la Senyora Europa. Tsipras, en un tour de force arriscat, s’ha reafirmat, però s’ha passat de frenada.
L’holandès Jeroen Dijsselbloem hauria de plegar com a cap de l’Eurogrup. L’únic que pot tenir de bo que el dirigeixi Luis de Guindos és la seva empatia pels països del sud d’Europa. Mentre que Christine Lagarde va acabant mandat del Fons Monetari Internacional, i hi ha qui diu que la seva fermesa intransigent es deuria a que voldria repetir en el càrrec… (a mi m’agradaria que fos presidenta de França enlloc de Sarkozy).
Abans d’acabar l’any Portugal i Espanya tindran nous governs. Portugal segurament tornarà al centre-esquerra i Espanya és el gran misteri demoscòpic; serà el gran focus d’atenció europeu arribat el moment, per allò del “too big to fail” lligat a la por a un govern del que el Rajoy-electoral ja anomena “Syriza-Podemos”. I al mig del quadre espanyol el poble gal català, movent-se en el seu propi bio-ritme, amb molts canvis, donant voltes a llistes… i amb una certa resolució que haurà d’arribar el proper setembre.
Un nou mapa polític espanyol (3)
D’aquesta sèrie que acabo avui de tres articles sobre el nou panorama polític autonòmic de l’Estat espanyol, em queden per mencionar Aragó, Extremadura i Castella – La Manxa. A l’Aragó sembla que el govern serà pels socialistes amb els suports de Podem (el seu líder regional Pablo Echenique ha lluitat per fer-se amb la presidència) i de la Chunta Aragonesista. El gris Javier Lambán seria el substitut de Luisa Fernanda Rudi.
A Extremadura el bocamoll de José Antonio Monago ha perdut el govern i l’expresident socialista, Guillermo Fernández Vara, governarà amb el suport de Podem. I a Castella – La Manxa la suma serà la mateixa, i Emiliano García-Page governarà la regió que haurà deixat María Dolores de Cospedal.
Mentre que Ciutadans sols donarà suport a sis nous governs autonòmics (Andalusia, Astúries, Castella i Lleó, La Rioja, Madrid i Múrcia), en els quals, per ara, no entrarà en cap d’ells; la formació Podem de Pablo Iglesias, i també sense entrar a cap govern regional de forma directa, acabarà donant suport fins a set governs d’esquerres nous: País Valencià, Illes Balears, Navarra, Cantàbria, Aragó, Extremadura i Castella – La Manxa.
Albert Rivera 6 – Pablo Iglesias 7. Els de Podem guanyen, però per una diferència ajustada, mentre que els de Rivera han sabut jugar molt bé el seu paper de partit frontissa: mentre que Podem només dóna suport a governs d’esquerres, Ciutadans dóna suport tan a conservadors com a socialistes.
Un nou mapa polític espanyol (2)
Ciutadans donarà la clau de govern al Partit Popular a quatre comunitat autònomes: Múrcia, La Rioja, Castella i Lleó i la regió de Madrid. A Múrcia han condicionat a la formació governamental amb les seves exigències de regeneració democràtica i fent dimitir alguns noms. Amb això, Pedro Antonio Sánchez, el candidat popular de la regió, hi governarà. Sánchez ja era el substitut del molts anys president regional Valcárcel, mentre que a La Rioja es tornava a presentar un altre president perenne, Pedro Sanz (a la foto), que per facilitar l’acord per mantenir el govern pel PP, es retirarà, deixant pas a José Ignacio Ceniceros.
A Castella i Lleó està per veure si acaba passant el mateix. L’assenyat, però també durant molts anys president, Juan Vicente Herrera ha entès el missatge de la regeneració i està obert en les negociacions amb el partit d’Albert Rivera. També podria retirar-se.
Qui ja es fa seva la regeneració és la que serà presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, que per molt del que diu encaixa plenament i de forma directa amb Ciutadans. Són gairebé socis naturals.
Quatre pactes de suport a governs del PP, però també dos de suport a governs socialistes. El primer va ser amb Susana Díaz a Andalusia i el segon podria ser a Astúries, on el socialista Javier Fernández seguirà governant en minoria amb coalició amb la Izquierda Unida de Gaspar Llamazares, i sembla que amb el suport extern de Ciutadans, amb els quals ha congeniat millor que amb Podem.
Un nou mapa polític espanyol (1)
Aquesta setmana Ximo Puig serà escollit per les Corts valencianes com a nou president del País Valencià (nomenclatura que esperem que Compromís vagi exigint recuperar). Un socialista presidirà el govern de l’esperat canvi a la regió valenciana. El PP no ha presentat gairebé ni batalla. Ximo Puig serà president i Mònica Oltra, líder de la formació Compromís, serà vicepresidenta i portaveu del govern. Podem donarà suport al canvi des de fora del govern. Quin gran canvi!
També aquesta setmana serà proclamada presidenta de les Illes Balears la socialista Francina Armengol, que formarà govern amb l’esquerra illenca Més, i amb el suport extern de Podem. L’airós Juan Ramón Bauzá se’n va cap a casa.
A les altres illes estatals, en canvi, hi ha canvi dins de l’estabilitat. Coalició Canària manté el govern, però amb un nou i més jove president, Fernando Clavijo, que repetirà aliança de govern amb el PSOE.
La líder de Geroa Bai, Uxue Barkos, també serà elegida presidenta de Navarra, en un gir polític històric de la vella comunitat foral, expulsant a UPN del govern. Geroa Bai fa una suma major amb Bildu, Podem i Ezkerra. Un govern que haurà de evitar radicalismes per tal d’arrelar, però sobretot perquè estarà constantment observat amb lupa.
Cantàbria tornarà a ser governada pel regionalista d’esquerres Miguel Ángel Revilla, que astutament durant aquesta passada legislatura s’ha afartat a passejar-se per les televisions. Comptarà amb el suport dels socialistes i amb l’abstenció de Podem.
1400caràcters 