Category: Catalunya

L’error del rei

Un error protocolari i de comunicació institucional gravíssim. Això és el que va cometre el rei Felip VI al no voler rebre (no es pot dir d’altra manera) a la presidenta del Parlament de Catalunya per tal que aquesta li comuniqués l’elecció per part del parlament català del 130è president de la Generalitat. Un error colossal. El monarca, per començar, decidia no complir una de les seves funcions, protocolària, no obligatòria ni establerta, d’acord, però una tasca que era de compliment per aquell que és, per la sacra Constitució espanyola, el garant de les essències, el Cap d’Estat neutral i intercessor, l’àrbitre equitatiu.

D’acord que l’acte s’hagués dut a terme paral·lelament que la seva germana declarava davant del jutge, i que les portades i articles dels diaris de l’endemà haguessin titulat “Los tragos amargos del rey”, però al no rebre a la presidenta del Parlament dóna una altra raó a l’independentisme. Ell serveix la “desconnexió” i perd l’ocasió de veure la foto a la republicana Forcadell havent de complir amb el tràmit. Una pífia en comunicació política per part de la Zarzuela.

Així mateix, el monarca estableix un pèssim precedent, que valida a tota autoritat catalana a absentar-se en qualsevol visita institucional del rei a Catalunya. No crec que a Girona el vulguin rebre quan hi torni, com a príncep de la ciutat; així com tampoc tot el nou executiu Puigdemont, que potser no serà tant institucionalment correcte amb ell com era el president Mas. Serà de justícia i equitatiu que se li faci el buit.

Al no rebre la presidenta Forcadell, el rei Felip no sols està comunicant que no vol rebre a una senyora que és una fervent independentista, la senyora Forcadell és la presidenta del Parlament de Catalunya, la màxima institució democràtica del nostre país, sent ella mateixa escollida d’entre els escollits per ser la segona autoritat del nostre país; de la seva comunitat autònoma, si així ho volen, fins i tot. Al no rebre a Forcadell, no rep la voluntat del poble de Catalunya, potser no és la seva voluntat, la que des d’allí voldrien, però és la voluntat d’un poble sorgida de les urnes, una voluntat plenament democràtica. Clar és que entendre el concepte destil·lat de la democràcia per a una institució no-electa i imposada…

Tanmateix, pensava que la que diuen tant alta educació de Felip VI el despolititzaria, que sabent d’història no cometria els errors del seu besavi Alfons XIII, que amb la reina Letizia de consellera no acceptaria recomanacions que vinguessin d’una Moncloa gestionada pel PP…

 

Ser Itàlia no és tan dolent

Des de la política espanyola (i des del seu periodisme) ha estat molt habitual durant anys fer d’Itàlia una metàfora del caos polític, metàfora del desori, del multipartidisme, de la necessitat de pactes, d’eleccions anticipades… potser perquè les seves maneres mediterrànies i veïnes s’assimilen més a Espanya que no la desconeguda i clarament federal Bèlgica o que l’estrany i religiós Israel.

Avui, però, la fins ara granítica política espanyola es mira al mirall i comença a no reconèixer-se. Amb el pas dels anys no s’ha dignat ni a maquillar-se, ni a posar-se cremes per mantenir-se fresca i forta… Les expressions de caducitat i de canvis s’han posat de relleu i ara de cop comparar-se amb Itàlia pot ser més habitual, amb un Congrés dels Diputats on no hi ha sumes directes per formar govern i on muntar-ne un pot costar molt més que una missa. Poden acabar rodant caps, inclús per primera vegada a unes eleccions anticipades, amb cadàvers polítics express abans o després. Vés que no siguin els italians els que es riguin ara de la manca de pràctica dels espanyols en pactes. I potser també de la manca de coneixement de política avançada que ha regnat Espanya. Sorprendria a Europa sencera la d’articles que es publiquen de dirigents polítics i catedràtics de Dret i de Ciències Polítiques dient bàsicament que aquell que queda primer en unes eleccions no ha de ser necessàriament el president del govern en la cosmologia parlamentària; i ho anuncien com a Verb Diví!…

Ser Itàlia no és tan dolent, ja ho veuran.

Els nacionalismes francesos

En plural. Sí, en plural. S’equivoca tant aquell que diu que a Espanya sols hi ha els nacionalismes català i basc com aquell que diu que a França no hi ha nacionalisme o sols n’hi ha un: el de l’Estat Francès.

En aquesta categoria s’hi podria encabir políticament allò que fins no fa gaire encara es coneixia, davant de tota segona volta electoral, el “bloc republicà”, que unia a socialistes i a conservadors (que ara s’han quedat amb la firma) en un centralisme nacional, amb els Le Pen com a adversaris.

El nacionalisme que representen justament els Le Pen, el del Front Nacional, s’ha fet fort amb el pas del temps, i tota la seva imatge i atrezzo característica dels seus actes en són demostració: les reivindicacions de la Marianne, de Joana d’Arc, de la Vella França, de la Gran França, de les banderes amb simbologia reial… Proper al nacionalisme del Front Nacional hi ha el del partit del conservador Nicolas Dupont-Aignan, Debout la France, un sobiranisme de tall gaullista, euroescèptic, amb punts monàrquics…

Per cap d’aquests no hi ha espai per nacionalismes més enllà dels seus, per això la sorpresa de les passades eleccions regionals a Còrsega no ha agradat gens. I és que des del passat dia 13 de desembre els nacionalistes corsos presideixen el parlament regional i presideixen la regió. Jean-Guy Talamoni, president de l’Assemblea de Còrsega, va fer tot el seu discurs d’investidura en cors.

A la illa ja es parla amb tons èpics, recordant el mite Pasquale Paoli, Pater Patriae cors (foto: escultura i bandera), fundador del sobiranisme illenc i un dels pares dels nacionalismes moderns de la Història. L’independentisme hi és molt lleuger però el brot nacionalista ha agafat a molts per sorpresa i sense gens de disposició: “El francès és l’única llengua a la República Francesa” o “Hi ha línies roges que no es poden discutir”, són frases dites per a un que el nacionalisme no li és res nou, el “català” Manuel Valls, primer ministre de França.

Un Congrés nou

El proper Congrés no el coneixerà ni Déu. Tret pel PP, com sempre (en la Transició va passar el mateix…). Que Montoro (després de tot!…) encara vagi a dalt de tot de la llista electoral del PP pel 20D és de traca… Tanmateix intueixo que en la propera legislatura als com ell els tocarà un paper molt secundari; i jo crec que Rajoy l’incloc en aquesta llista. (No insistiré avui en el meu pronòstic.)

El proper Congrés no el coneixerà ni Déu, però hi ha coses que no canvien. Una d’elles és que segueixen sent majoria absoluta d’homes de caps de llista. Ana Oramas de Coalició Canària és de les poques excepcions.

Sí que es notarà una rebaixa substancial de l’edat mitjana dels candidats: Gabriel Rufián, Alberto Garzón, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera fan baixar molt la mitjana. El PP, també en això, no hi ajuda. Amb això, Duran i Lleida, el president Rajoy o Jorge Fernández Díaz són com candidats descatalogats (a la botiga en demanes i et diuen que ja no els hi arriba aquest model) perduts pel mig de la llista. No hi pinten res. Ambdós porten en política des d’abans que aquest articulista nasqués. No entenen res… però res eh!

Francesc Homs, l’excel·lent parlamentari Aitor Esteban del PNB, Joan Baldoví de Compromís (que finalment no van en coalició amb Podem) o Ana Oramas de Coalició Canària són de la generació intermitja, al voltant dels 50.

Sí. Veurem un Congrés molt diferent.

 

Governar en funcions

El govern de la Generalitat s’està avesant a seguir en funcions fins a trobar una solució a l’atzucac polític català. Governar en funcions no és una situació agraïda ni desitjable, però, malgrat tot, la tasca principal d’un executiu en funcions és mantenir-ho tot al dia: els nens han d’anar a l’escola, els metges han de visitar pacients, s’ha de pagar el que s’hagi de pagar (en el cas català això és un problema majúscul), s’ha de garantir la seguretat (més en aquests dies que ens toca viure) i l’estabilitat…

Potser la setmana que ve està tot arranjat, però no sabem quan pot durar exactament en funcions l’actual govern Mas. Els pessimistes ens emplacen al març. Seria una altra cosa mai vista, de les moltes que ja ha aportat “el Procés”.

A l’altra banda de la Península Ibèrica, Portugal avui en dia està en una situació semblant. El govern conservador liderat per Passos Coelho ha passat d’estar en funcions abans de les eleccions a tornar-hi després; a l’espera de la decisió final del president de la República, Cavaco Silva, que es nega a cedir el poder a la coalició d’esquerres, que ha tombat parlamentàriament el govern de dretes. Com a Catalunya, tot es deu a uns números parlamentaris molt justos; però la situació portuguesa es deu sobretot al semi-presidencialisme (dur, en el cas de Cavaco).

Esperem que la cosa es quedi en les circumstàncies, i que no ens haguem de recordar massa de Bèlgica…

“No som polítics!”

En els sondejos a les primàries del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units els tres que van primers no són polítics professionals i ho reivindiquen com a gran valor. Un multimilionari excèntric, una executiva d’importants empreses i un neurocirurgià afroamericà. Donald Trump, Carly Fiorina i Ben Carson. L’impuls en la carrera dels “no-polítics” ha vingut sobretot pels exabruptes de Trump, però pronostico qui potser en podria treure rèdit final podria ser Fiorina.

D’entre els “sí-polítics” hi ha un nom que destaca per damunt dels molts altres: el de Jeb Bush, exgovernador de Florida i fill i germà d’expresidents. Polític elevat al cub!

També el vencedor de la primera volta a la presidència de Guatemala, després de tot el cercle viciós fastigós de la corrupció, va ser Jimmy Morales, un showman còmic anti-política. Com Beppe Grillo i els seus companys de partit a Itàlia. I, en realitat, com Silvio Berlusconi fa dècades.

L’alcalde conservador de Londres, Boris Johnson, ha jugat la carta semblant de “no sóc igual que ells”, amb la qual no diu “no sóc un d’ells”. I com aquest han estat molts…

Alexis Tsipras ni ho ha dit ni ho podia dir, a diferència de Pablo Iglesias, que se n’afarta. Albert Rivera també (tot i que ja fa 10 anys que és a primera línia política)… Els membres de la societat civil de Junts pel Sí, Lluís Rabell, Antonio Baños, els fitxatges d’Unió o Ciutadans… La llista aquí i arreu és llarga.

Romeva o la il·lusió recuperada

La sòlida entesa entre Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva quan els tres eren europarlamentaris es pot mirar avui com una premonició. Sumant-hi inclús a Maria Badia, membre d’un socialisme català que no renunciava a ser catalanista; avui representat a Brussel·les per Ernest Maragall.

Igual de premonitori era el llibre que Romeva va publicar la tardor de l’any passat: Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa. En ell narra la seva experiència com a eurodiputat en relació a l’independentisme català, i ho fa des d’un discurs constructiu i positiu. Però no sols això, Romeva, sense saber-ho, preveia moltes coses que des d’aquest dimecres cobren sentit. La mirada preclara i neta de Romeva anava més enllà en aquell llibre, i ara, ell, es troba al capdavant simbòlic d’un projecte integrador i “en comú” de la societat catalana que vol viure lliure. Carme Forcadell i Muriel Casals són la representació social idònia, i el president Mas i Oriol Junqueras els polítics necessaris.

Des de la Renaixença, quan el catalanisme ha anat unit ha sabut fer grans coses.

La setmana passada Romeva deia que no aniria a cap llista. No sé si passa els caps de setmana d’estiu nedant al mar o a la piscina, però aquest cap de setmana passat encara no s’ho podia imaginar. Ell sols havia de ser el cap de campanya d’Ara és l’hora.

Gràcies Raül Romeva (i tots els que vinguin) per acceptar l’encàrrec que fa d’aquesta llista un projecte unitari, generós i transversal.

Europa tensionada

El Regne Unit i Dinamarca podrien tenir referèndums per seguir o no dins la Unió Europea l’any que ve mateix. A Grècia, els socis de Tsipras i Alba Daurada en serien partidaris, i la meitat de Syriza també.

El referèndum grec ha estat una bomba pel sistema polític europeu. Ni la dimissió de Varoufakis rebaixa els nervis que ha comportat a les cúpules de poder de Brussel·les. Ha esquitxat a tothom i ha deixat moltes taques al vestit de la Senyora Europa. Tsipras, en un tour de force arriscat, s’ha reafirmat, però s’ha passat de frenada.

L’holandès Jeroen Dijsselbloem hauria de plegar com a cap de l’Eurogrup. L’únic que pot tenir de bo que el dirigeixi Luis de Guindos és la seva empatia pels països del sud d’Europa. Mentre que Christine Lagarde va acabant mandat del Fons Monetari Internacional, i hi ha qui diu que la seva fermesa intransigent es deuria a que voldria repetir en el càrrec… (a mi m’agradaria que fos presidenta de França enlloc de Sarkozy).

Abans d’acabar l’any Portugal i Espanya tindran nous governs. Portugal segurament tornarà al centre-esquerra i Espanya és el gran misteri demoscòpic; serà el gran focus d’atenció europeu arribat el moment, per allò del “too big to fail” lligat a la por a un govern del que el Rajoy-electoral ja anomena “Syriza-Podemos”. I al mig del quadre espanyol el poble gal català, movent-se en el seu propi bio-ritme, amb molts canvis, donant voltes a llistes… i amb una certa resolució que haurà d’arribar el proper setembre.

Vella política

Sí, vella política, més vella política quan tothom s’afarta a parlar de “nova política”. Aquesta setmana ha estat una altra setmana de vella política. Vella política per part dels protagonistes clàssics d’aquesta però també dosis de vella política per part d’aquells que es diuen ser nova política. I parlo de l’alcaldessa Colau tirant a la brossa el projecte dels Jocs d’Hivern sense ni parlar-ho amb els alcaldes dels Pirineus.

I vella política de la bona dels que són vella política. Mariano Rajoy i Josep Antoni Duran i Lleida van en aquest sac. Homes respectables de la política espanyola fa un temps, ambdós han perdut tot encant i als dos els podríem pronosticar curts futurs. Les seves actituds polítiques davant de la realitat són molt desafortunades i molt poc comprensibles per la nostra societat.

Prometre reformes de fons del partit i nombrar quatre nous vicesecretaris joves i telegènics, però mantenir a De Cospedal i a Arenas a dreta i a esquerra de la foto principal… Això és no entendre res! I a demés fent-se el distret amb riure de pel·lícula de Berlanga…

I què dir de Duran… La crònica d’una mort anunciada de la federació CiU ha estat una demostració més de part seva de supèrbia i de no entendre que la seva formació no és sols el seu ego. I no donar la cara, quan sempre ha estat rodejat de mitjans… i ara mig partit li gira l’esquena i la federació es desmunta, i s’esmuny.

Vull creure que el castell tronat de la vella política està a punt de caure i que totes aquestes maneres quedaran sepultades sota les seves runes.

El moment ha arribat

Els resultats de les eleccions europees sols va ser l’antecedent, l’avís, la posició corporal per agafar embranzida en la cursa que vindria. Però encara no va ser res en comparació al mapa polític d’un estat espanyol que s’està redissenyant aquests mesos de maig, juny i juliol. Els resultats de la nit del 24 de maig van parlar per si sols; però sols era el primer pas. El parlamentarisme de partits vigent portaria moviments destacables en la conformació d’ajuntaments i de govern autonòmics. El primer dels casos ja s’ha resolt. Es va resoldre i tancar ahir. I va donar a una Catalunya i una Espanya diferents. L’”Eppur si muove” es queda curt. La cosa ja s’ha mogut.

El canvi passa per uns consistoris municipals formats per una diversitat política àmplia i heterogènia, que demostra una democràcia més viva i plural, però també una capacitat reactiva de l’esquerra després de certa paràlisi; parèntesi durant el qual a les Espanyes hi imperava el Gran Partit de la Dreta. I el canvi passa en majúscules pels nous governs de les capitals destacades: la Barcelona d’Ada Colau, la Madrid de Manuela Carmena, la València de Joan Ribó, la Palma de Mallorca de José Hila, la Saragossa de Pedro Santisteve, la Coruña de Xulio Ferreiro, la Cadis de “el Kichi”… Dels que he dit, sols Hila és socialista, però jove, amb ganes de canvi, i amb un pacte amb Més i els Podem illencs. Sí que ha canviat la cosa.

En relació al “Procés” català, es deia que aquestes eleccions municipals podien ser una gran ocasió. Hi ha qui recordava que en unes municipals es va tombar a Alfons XIII. Però la CUP ha optat més per la línia social i ERC no ho ha sabut fer. Ha estat una revolta per l’esquerra sí, però no l’esquerra del “Procés”. Ha estat l’esquerra de la societat farta i amb ganes de canvi.