Category: Espanya
El portaveu, la “ministra per Catalunya” i el “verso suelto”
Com a portaveu del Govern, el baró de Claret, Íñigo Méndez de Vigo, ministre de Cultura i Educació, ja està demostrant, divendres a divendres davant dels mitjans, el seu tarannà conciliador i afable, amb bon humor, allunyat de l’arrogància tecnocràtica de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
La vicepresidenta guanya el perfil polític que li faltava, fent de “ministra per Catalunya”, i el càrrec de portaveu també n’augmenta, sense la vicepresidenta. Rajoy ha sabut jugar les cartes.
I això que José Manuel García-Margallo va vetar Méndez de Vigo a la cartera d’Exteriors, que li pertocava, donada la seva dilatada carrera política a Brussel·les. El càrrec va ser per un perfil baix i discret, el diplomàtic també amb àmplia experiència “europea” Alfonso Dastis.
Durant dies es van dir molts noms per substituir Margallo a Exteriors. Però quan es fa bullir massa l’olla acaba sortint un estufat, i dir que Rajoy podia fer ministre a un Duran i Lleida era anar massa enllà. No és el seu estil. Hagués pogut ser l’estil d’un Aznar, d’un García-Margallo, o d’una Esperanza Aguirre en cas que fossin caps de Govern. I tot rau en allò de que ell “no fa política”. Fer política seria posar un Duran a Exteriors, o un Gay de Montellà a Indústria.
García-Margallo potser havia volat (o havia volgut volar) massa alt; i és que realment, ara un cop fora de l’executiu ha multiplicat el seu perfil de verso suelto, parlant amb molta llibertat.
Si l’any que ve hi hagués eleccions a l’alcaldia de València o a la presidència del País Valencià, no ho dubtin, García-Margallo demanaria ser candidat. I li podria anar molt bé.
El somriure portuguès
Especial Portugal
La petita reactivació econòmica es comença a notar a Portugal. Com a Barcelona, a Lisboa els taxistes ja parlen d’un increment del trànsit.
La gent està força contenta amb el seu govern de pacte. Els portuguesos posen molt en valor que els vells comunistes i els nous símils portuguesos de Podemos a l’esquerra hagin acceptat i donat suport a un govern en minoria socialista. El que tenien clar és que no volien més al govern de perfil tecnòcrata de Passos Coelho i la seva expressió exigent i severa. Cosa que a Podemos potser no tenien tan clar en relació a Rajoy…
El primer ministre António Costa és carismàtic, és capaç de generar bones sinèrgies i simpaties. Cau bé, mentre Passos generava anticossos cada cop que parlava. També l’actual president conservador de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, és carismàtic i proper. Del Portugal dels durs Cavaco Silva i Passos Coelho al dels simpàtics i comunicatius Rebelo de Sousa i Costa hi ha un canvi substancial.
El govern Costa ha presentat uns pressupostos socials, i ho ha fet amb un somriure. Brussel·les no els dirà res. La calma ha arribat a l’Europa del Sud. Costa fa sense esgarips, també Tsipras a Grècia, i Rajoy seguirà una temporada més a La Moncloa. Ja veurem què passa amb Itàlia…
L’executiu pot aguantar fins a acabar la legislatura, per sorpresa d’alguns socialistes anti-Costa que en un moment determinat li van voler fer “un Pedro Sánchez”; Costa, però, se’n va sortir amb el seu carisma, lideratge i experiència. Potser si Podemos li hagués donat suport a la investidura en el seu moment, Sánchez també se n’hagués sortit…
Un altre èxit per la nació ha estat aconseguir col·locar al socialista António Guterres al capdavant de la ONU, un triomf de la diplomàcia del país d’Enric el Navegant. La futura foto de Costa primer ministre i Guterres secretari general de la ONU, donarà energies per un temps als socialistes portuguesos.
L’error del rei
Un error protocolari i de comunicació institucional gravíssim. Això és el que va cometre el rei Felip VI al no voler rebre (no es pot dir d’altra manera) a la presidenta del Parlament de Catalunya per tal que aquesta li comuniqués l’elecció per part del parlament català del 130è president de la Generalitat. Un error colossal. El monarca, per començar, decidia no complir una de les seves funcions, protocolària, no obligatòria ni establerta, d’acord, però una tasca que era de compliment per aquell que és, per la sacra Constitució espanyola, el garant de les essències, el Cap d’Estat neutral i intercessor, l’àrbitre equitatiu.
D’acord que l’acte s’hagués dut a terme paral·lelament que la seva germana declarava davant del jutge, i que les portades i articles dels diaris de l’endemà haguessin titulat “Los tragos amargos del rey”, però al no rebre a la presidenta del Parlament dóna una altra raó a l’independentisme. Ell serveix la “desconnexió” i perd l’ocasió de veure la foto a la republicana Forcadell havent de complir amb el tràmit. Una pífia en comunicació política per part de la Zarzuela.
Així mateix, el monarca estableix un pèssim precedent, que valida a tota autoritat catalana a absentar-se en qualsevol visita institucional del rei a Catalunya. No crec que a Girona el vulguin rebre quan hi torni, com a príncep de la ciutat; així com tampoc tot el nou executiu Puigdemont, que potser no serà tant institucionalment correcte amb ell com era el president Mas. Serà de justícia i equitatiu que se li faci el buit.
Al no rebre la presidenta Forcadell, el rei Felip no sols està comunicant que no vol rebre a una senyora que és una fervent independentista, la senyora Forcadell és la presidenta del Parlament de Catalunya, la màxima institució democràtica del nostre país, sent ella mateixa escollida d’entre els escollits per ser la segona autoritat del nostre país; de la seva comunitat autònoma, si així ho volen, fins i tot. Al no rebre a Forcadell, no rep la voluntat del poble de Catalunya, potser no és la seva voluntat, la que des d’allí voldrien, però és la voluntat d’un poble sorgida de les urnes, una voluntat plenament democràtica. Clar és que entendre el concepte destil·lat de la democràcia per a una institució no-electa i imposada…
Tanmateix, pensava que la que diuen tant alta educació de Felip VI el despolititzaria, que sabent d’història no cometria els errors del seu besavi Alfons XIII, que amb la reina Letizia de consellera no acceptaria recomanacions que vinguessin d’una Moncloa gestionada pel PP…
Ser Itàlia no és tan dolent
Des de la política espanyola (i des del seu periodisme) ha estat molt habitual durant anys fer d’Itàlia una metàfora del caos polític, metàfora del desori, del multipartidisme, de la necessitat de pactes, d’eleccions anticipades… potser perquè les seves maneres mediterrànies i veïnes s’assimilen més a Espanya que no la desconeguda i clarament federal Bèlgica o que l’estrany i religiós Israel.
Avui, però, la fins ara granítica política espanyola es mira al mirall i comença a no reconèixer-se. Amb el pas dels anys no s’ha dignat ni a maquillar-se, ni a posar-se cremes per mantenir-se fresca i forta… Les expressions de caducitat i de canvis s’han posat de relleu i ara de cop comparar-se amb Itàlia pot ser més habitual, amb un Congrés dels Diputats on no hi ha sumes directes per formar govern i on muntar-ne un pot costar molt més que una missa. Poden acabar rodant caps, inclús per primera vegada a unes eleccions anticipades, amb cadàvers polítics express abans o després. Vés que no siguin els italians els que es riguin ara de la manca de pràctica dels espanyols en pactes. I potser també de la manca de coneixement de política avançada que ha regnat Espanya. Sorprendria a Europa sencera la d’articles que es publiquen de dirigents polítics i catedràtics de Dret i de Ciències Polítiques dient bàsicament que aquell que queda primer en unes eleccions no ha de ser necessàriament el president del govern en la cosmologia parlamentària; i ho anuncien com a Verb Diví!…
Ser Itàlia no és tan dolent, ja ho veuran.
Un Congrés nou
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu. Tret pel PP, com sempre (en la Transició va passar el mateix…). Que Montoro (després de tot!…) encara vagi a dalt de tot de la llista electoral del PP pel 20D és de traca… Tanmateix intueixo que en la propera legislatura als com ell els tocarà un paper molt secundari; i jo crec que Rajoy l’incloc en aquesta llista. (No insistiré avui en el meu pronòstic.)
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu, però hi ha coses que no canvien. Una d’elles és que segueixen sent majoria absoluta d’homes de caps de llista. Ana Oramas de Coalició Canària és de les poques excepcions.
Sí que es notarà una rebaixa substancial de l’edat mitjana dels candidats: Gabriel Rufián, Alberto Garzón, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera fan baixar molt la mitjana. El PP, també en això, no hi ajuda. Amb això, Duran i Lleida, el president Rajoy o Jorge Fernández Díaz són com candidats descatalogats (a la botiga en demanes i et diuen que ja no els hi arriba aquest model) perduts pel mig de la llista. No hi pinten res. Ambdós porten en política des d’abans que aquest articulista nasqués. No entenen res… però res eh!
Francesc Homs, l’excel·lent parlamentari Aitor Esteban del PNB, Joan Baldoví de Compromís (que finalment no van en coalició amb Podem) o Ana Oramas de Coalició Canària són de la generació intermitja, al voltant dels 50.
Sí. Veurem un Congrés molt diferent.
Un pronòstic nadalenc
Especial Eleccions 20D
D’aquí a 21 dies tindrem sobre la taula un nou escenari electoral sorgit del resultat dels comicis generals. Del nou Congrés dels Diputats, després de Nadal, n’haurà de sortir un nou govern. Totes les enquestes i tots els predictors indiquen que ja no podrà ser un govern en solitari d’un sol partit, que per primera vegada a Espanya arribaran els pactes coalicionals.
Una de les previsions que es fa és una amarga victòria del PP, que tornaria a quedar primer, però que hauria perdut pel camí escons a dotzenes. Caldrà pensar-ho molt abans de brindar amb cava… Diuen que poden ser unes festes de Nadal de reflexió i de moltes trucades entre neula i torró. Albert Rivera preveu ser l’home més destacat de les festes i que depenent dels números farà de Pare Noel o de rei Baltasar… N’hi haurà que li faran cartes dient-li que s’han portat bé, d’altres li deixaran l’ampolla de mistela sencera al balcó. Pot acabar dient que prefereix no embafar-se amb segons quins polvorons…
Albert Rivera ha dit clarament que no farà president a Rajoy. Jo dic que a ell no el farà president, però farà presidenta a Soraya Sáenz de Santamaría amb una rottamazione indirecta. Jubilaran al vell ministre d’Aznar, al president de la legislatura del retrocés democràtic; com ja ho van exigir en un parell de comunitat autònomes per pactar amb el PP. Ella és d’una altra generació, és eficient i és dona. Així PP i Ciutadans sí sumaran. Faltarà veure si Albert Rivera prefereix quedar-se fora de l’acció de govern o aspira a ser vicepresident de l’executiu. I si es queda sols en un suport parlamentari, fins a quin punt?…
Sáenz de Santamaría haurà de proposar un govern renovat, amb ministres nous i maneres noves, amb una rebaixa previsible de 20 anys en la mitjana d’edat, ni Montoros ni Margallos… Potser algun indipendent proper a Ciutadans pot ser ministre o secretari d’Estat. També hauran d’acceptar un conjunt de mesures regeneradores, en línia de transparència i bon govern, potser amb un ministeri de Reforma de l’Administració o quelcom similar.
Ministres que seguirien? García Tejerina, Alfonso Alonso (en línia futur del PP), Fátima Báñez (de confiança de la vicepresidenta) i algunes restes de l’influència de Rajoy, com alguna cartera per a Jorge Moragas.
I Pedro Sánchez a fer oposició al mig d’una previsible tempesta futura al PSOE, i Pablo Iglesias a fer soroll al Congrés, ja veurem amb quina repercussió i influència…
“No som polítics!”
En els sondejos a les primàries del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units els tres que van primers no són polítics professionals i ho reivindiquen com a gran valor. Un multimilionari excèntric, una executiva d’importants empreses i un neurocirurgià afroamericà. Donald Trump, Carly Fiorina i Ben Carson. L’impuls en la carrera dels “no-polítics” ha vingut sobretot pels exabruptes de Trump, però pronostico qui potser en podria treure rèdit final podria ser Fiorina.
D’entre els “sí-polítics” hi ha un nom que destaca per damunt dels molts altres: el de Jeb Bush, exgovernador de Florida i fill i germà d’expresidents. Polític elevat al cub!
També el vencedor de la primera volta a la presidència de Guatemala, després de tot el cercle viciós fastigós de la corrupció, va ser Jimmy Morales, un showman còmic anti-política. Com Beppe Grillo i els seus companys de partit a Itàlia. I, en realitat, com Silvio Berlusconi fa dècades.
L’alcalde conservador de Londres, Boris Johnson, ha jugat la carta semblant de “no sóc igual que ells”, amb la qual no diu “no sóc un d’ells”. I com aquest han estat molts…
Alexis Tsipras ni ho ha dit ni ho podia dir, a diferència de Pablo Iglesias, que se n’afarta. Albert Rivera també (tot i que ja fa 10 anys que és a primera línia política)… Els membres de la societat civil de Junts pel Sí, Lluís Rabell, Antonio Baños, els fitxatges d’Unió o Ciutadans… La llista aquí i arreu és llarga.
Itàlia, piano piano…
Els grecs van optar per mantenir la confiança a Tsipras. Els portuguesos van votar ahir. Rajoy ha triat el 20 de desembre com a data per a les eleccions generals, apurant al màxim una legislatura deplorable… I Itàlia no té eleccions previstes, però sí viu immersa en un lent però estructural procés de canvis polítics.
El PD de Matteo Renzi, el principal partit de govern, aguanta, sobretot perquè no hi ha alternativa forta de centre-dreta. Guanya votants de centre-dreta (inclús guanya alguns vots parlamentaris de diputats ex-berlusonians) i en perd d’esquerres. Renzi confia en que el temps i les seves reformes polítiques li acabin donant la raó i poder-se presentar a unes eleccions presumint de tot el que ha fet. Després dels entrebancs per aconseguir reformar la llei electoral, ara lluita per aprovar una profunda reforma del Senat. Al loro Pedro Sánchez!
La Forza Italia de Berlusconi cau en els sondejos, tocant fons, i l’ex-Cavaliere ja assimila que necessita un hereu polític potent…
Qui sí podria tenir un hereu seria Beppe Grillo (seguiria com a pare de la cosa, clar), que podria cedir liderat i cartells electorals al jove vicepresident del parlament italià, Luigi di Maio. Naturalment, tot dependrà de les primàries electròniques, però si Grillo senyala amb el dit…
I hi ha el “Gran Projecte Nacional” de Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord, que sembla disposat a transformar el seu partit de la Padània en un potent Front Nacional all’italiana, robant votants als grillini i al berlusconisme.
Galícia, el penya-segat i les marees
El 2016 a Espanya sols hi haurà, d’entrada, dues eleccions autonòmiques: les basques i les gallegues. Passades les generals espanyoles, veurem a on queden Podemos i Ciudadanos, cosa que ajudarà a clarificar força el mapa política espanyol.
A Galícia hi mana un dels homes forts del PP, Alberto Núñez Feijóo, que si el PP tornés a governar Espanya podria ser cridat a un càrrec important al govern; però que si no és així necessitaria obtenir de nou el govern de Galícia per a prometre-se-les de futur líder dels populars; un cop s’acabi l’agònic període del gallec impassible Rajoy. Si Núñez Feijóo fos cridat a Madrid, diuen que per Galícia Rajoy comptaria amb la carta assenyada de l’experientada ministra de Foment, Ana Pastor.
Els socialistes, a dia d’avui, no tenen resposta a Galícia. Els lidera Gómez Besteiro, imputat i sense carisma. Pedro Sánchez no estaria de romanços, i depenent de com vagin les generals el partit podria no estar per ximpleries. Sempre ha quedat pendent el retorn a la política (a nivell autonòmic) del Gran Visir de l’antic Aparell Socialista: José Blanco; aixafat pel pas del temps i de les ombres. Una alternativa potent podria ser l’exministre de Justícia Francisco Caamaño.
Però a Galícia cal no deixar de mirar el mar i les onades de “les marees ciutadanes” ja van picar fort contra el penya-segat del PP en les darreres municipals, obtenint per a l’esquerra alternativa La Corunya, Ferrol i Compostela; cosa que ja va començar amb la irrupció de l’Anova Beiras al parlament gallec ara fa quatre anys.
El futur del PP
El president gallec Alberto Núñez Feijóo és el darrer mohicà de la fornada de dirigents populars que van governar tot l’estat autonòmic amb les sigles de la gavina, i és l’únic amb valor a l’alça per un futur pròxim. El PP sols manté també les comunitats de Madrid, Múrcia i La Rioja, però amb presidents nous, i Castella i Lleó amb Juan Vicente Herrera, un president en retirada: volia fer una passa enrere durant l’anterior mandat, però Rajoy li va demanar personalment que es tornés a presentar per tal de mantenir la comunitat lleonesa. Al tornar a guanyar, sense majoria absoluta, i favorable com és de la regeneració democràtica (després de 15 anys com a president de la regió…), es va mostrar obert a retirar-se si això suposava estabilitat política conservadora, com a Múrcia i a La Rioja, amb pactes amb Ciutadans. No va caldre i segueix de president, però tothom dóna per fet que no acabarà la legislatura, inclús retirant-se a la meitat. Per això ja ha ubicat de vicepresidenta i portaveu a la seva delfina, Rosa Valdeón.
Cristina Cifuentes és un valor a l’alça, però tot just acaba d’arribar a la primera línia política, i els presidents de Múrcia i La Rioja són d’una lliga més petita.
A les Balears i al País Valencià ja han canviat de liderats, a Catalunya també, “la Cospedal” a La Manxa està esgotada, al líder andalús no se l’espera…
Queden Núñez Feijóo, la mega-vicepresidenta del govern, el ministre Alfonso Alonso… bé, i la nova jove estrella televisiva, Pablo Casado. Poc més.
1400caràcters 