Metàfores pel PS(O)E/C
Suposo que deu ser fotut treballar en un camp de mines. Deu ser fotut posar il·lusió en un “nou” projecte, canviar de colla, deixar enrere uns “amics” i fer-ne de nous, tenir un pla dubtós… Començar una aventura amb molt passat i amb molta boira al davant… Pere Navarro està passant un Via Crucis, sense Mare de Déu, Verònica ni Cirineu, i se l’hi acabarà en Advent. Les bombes li arriben per totes bandes i el PSC camina desorientat en una batalla que pot ser una derrota. Conservar 20 escons serà un petit èxit, seguir sent la segona força també…
El problema més greu de la precampanya del PSC és que el bombardeig surt de dins mateix de casa i va parar a la teulada, i esfondrar fins als fonaments no seria tan difícil (baixar dels 20 diputats…). A Navarro tots li posen pedres al camí: l’honorable socialista heterodox (diguem-ne així) José Bono; la diputada andalusa amb aspiracions Carmen Chacón, que lidera la delegació “catalana” del PSC a Madrid; el senador Montilla, i les seves referències descontextualitzades (diguem-ne així); l’acabat líder jacobí del PSOE, Rubalcaba… Cada declaració, una rascada. Els vots trontollen però segurament el resultat no serà tan tan dolent. Simplement és que quan el PSOE doni un cop de cap i es digni a repensar-se (per no dir ‘refundar-se’) qui vindrà juntament hauria de ser el PSC, i segurament tot començarà a partir del proper dia 25: o ara o mai, sucursal, botiga pròpia o morir en mig de la confusió del combat.
1400caràcters 