Category: PSC

Barcelona

Especial: eleccions municipals

Xavier Trias. Un sènior vital i de la política catalana que aspira a la reelecció a l’alcaldia de la ciutat comtal. És un candidat ferm, amb experiència de gestió al darrere i una opció seriosa davant del batibull polític que es pronostica. Si ho aconseguís acabaria el mandat amb una edat “cardenalícia”… No sé si és el perfil idoni per la ciutat que presumeix tant d’innovadora i jove i bla bla bla…

I sóc molt crític amb l’estesa percepció que la vellesa és quelcom dolent com a valor personal. Regeneració no vol dir jubilar tot aquell major de 60 anys. Crec que el perfil d’Ángel Gabilondo a la Comunitat de Madrid és idoni, però Xavier Trias porta a la seva esquena una molt llarga trajectòria política sumada a la motxilla de l’edat. La regeneració tan necessària per a Convergència no l’ha transmet. CDC tindria algun altre nom vàlid, segurament tret de les altes esferes del partit, i no tant Joaquim Forn, número dos de l’alcalde, però sí per exemple el regidor-escriptor Antoni Vives.

Jaume Collboni, sens dubte, és un home de la Barcelona actual i un bon candidat, però la situació actual del PSC li permetrà solament potser ser soci de govern i qui sap si ni això. Si Ada Colau integra a la seva potent coalició amb Podem a l’Iniciativa Verds sòcia de govern durant anys dels socialistes barcelonins, si a demés també sumés amb el PSC de Serra, Maragall, Clos i Hereu… Alguna cosa no encaixaria.

El PP presentarà, una vegada més, a Alberto Fernández Díaz.

La CUP pot ben ser que entri a l’Ajuntament; i sembla que ho farà desaprofitant la tirada que té l’actual líder parlamentari de la formació, David Fernàndez.

I finalment la darrera novetat: el magistrat Santiago Vidal podria anar de número 2 d’Alfred Bosch a la llista d’ERC per Barcelona. Què aportarà a l’Ajuntament de Barcelona exactament el jutge que en les seves estones lliures es creu amb el dret de fer una “constitució catalana”?…

Aconseguir governar sembla que serà dificilíssim per a tots; poder realitzar una suma de govern municipal serà un autèntic exercici pràctic politològic.

 

Mal temps britànic

Especial: Regne Unit

Un altre diputat conservador britànic va saltar del partit tory de David Cameron a l’UKIP, liderat per Nigel Farage… La força euròfoba, anti-immigració i nacional-conservadora ja té dos seient a la cambra baixa que mai havia tingut, i les seves previsions per les eleccions de l’any vinent són exponencials.

David Cameron no les té totes. Si és que les ha tingut mai: com a candidat tou, com a guanyador fluix d’eleccions, com a primer ministre voluble, com a líder líquid del seu partit… Sempre ha fet de funambulista. Enfadant-se o somrient a Europa, fent polítiques thatcheristes o tirant endavant lleis progressistes. Cameron aguanta en la seva posició intermèdia, fent equilibris. I li han recomanat seguir així. Fermesa conservadora però aires moderns i centristes. Defensar la dreta però salvaguardant el centre.

Més a l’abisme està el seu soci de govern, el liberal-demòcrata Nick Clegg, que fa uns anys havia de ser l’actor revelació de la política britànica. Ara no és segur ni que el votin al seu districte electoral. Aviat tindrà un successor en front dels molt dèbils lib-dems anglesos, que amb les eleccions poden entrar en coma. Ser els socis de govern de Cameron ha estat fer-se un harakiri. Tanmateix, Clegg va dient que aguanta perquè seran necessaris guanyi qui guanyi, per poc que treguin, ja que ningú voldrà governar amb l’UKIP i la suma de conservadors i laboristes és “impossible”…

I tot això amb Ed Miliband, líder dels laboristes a la corda fluixa… i pot caure. Alan Johnson, Yvette Cooper o Andy Burnham serien possibles substituts. Els sondejos que arriben d’Escòcia tampoc ajuden a Miliband, ja que anuncien que la potència del Labour al nord està disminuint molt, i sense un pes consistent a Escòcia, els laboristes ho tindran difícil per guanyar, per no dir impossible (com passava amb els socialistes a Catalunya).

El potencial que està agafant Nicola Sturgeon com a successora d’Alex Salmond a Escòcia és molt gran i la oposició no és ferma (els toris no tenen pes). Ha dit al recollir el testimoni de Salmond que el primer pas ara és tenir molt de pes a Londres, per tal de reivindicar tot allò que Londres va prometre abans del referèndum, afirmant que els laboristes no complirien. El concepte que ha emprat CiU diverses vegades pel que fa al seu plantejament electoral a Madrid: ningú et representarà allí millor que nosaltres.

Pluja intensa als Highlands. Boira densa a Londres.

Socialistes, Societats Limitades

En temps imprevisibles de desgavell polític proliferen noves formacions polítiques sorgides de la desconstrucció dels partits forts clàssics desconcertats. A Catalunya això es va veient amb CiU, el PSC i inclús IV–EUiA…

El cas dels socialistes catalans, abans el segon partit del país, és el més clar. Desmembrant-se internament i perdent votants per tots els flancs: els “progressistes conservadors” els marxen cap a Ciutadans, els independentistes cap a ERC i els “progressistes emprenyats d’esquerra-esquerra” cap a formacions com Podem o Guanyem…

Però és el desmembrament intern el que fa més mal, ja que els votants només parlen cada quatre anys, mentre que perdre l’ala d’una avioneta sí que es nota… La Nova Esquerra Catalana d’Ernest Maragall; l’Avancem de Joan Ignasi Elena; Socialisme, Catalunya i Llibertat de Toni Comín i els ex-Ciutadans pel Canvi; el Moviment Socialista de Castells, Tura i Companyia… I quants més?!…

Amb tot això es troba Miquel Iceta al capdavant del PSC… Dubtar que tingui prous dits per tapar tots els forats de la barca és lògic. No hi ha retorn possible. Del PSC de tota la vida en quedarà una federació dels socialistes espanyols. La qüestió interessant i profitosa seria si tota la resta de petites formacions socialistes, d’esquerra i catalanistes es posessin d’acord per anar juntes de cara a les municipals i a les eleccions legislatives que puguin venir. Juntes podrien sumar en positiu i crear una força política. Per separat no aniran enlloc.

El PSC a la frontera

Per Ignacio Terrado, filòsof

La frontera és el lloc on es troben les contradiccions; potser sigui aquest el motiu pel qual viatgem quan volem trobar-nos a nosaltres mateixos. Potser per aquest motiu, també, Lleida, capital fronterera des de sempre, sigui el lloc idoni per preguntar-se: quo vadis, PSC?

Lleida és una ciutat estranya: el PSC hi va obtenir majoria absoluta a les municipals però només hi va rebre un 10% dels sufragis a les europees. El batlle, l’Àngel Ros, fa bona la dita dels profetes: se’l considera del sector crític del partit a tot arreu menys a casa seva. Per si fos poc, de vegades sembla més de dretes que la gent de CiU. En voleu un exemple? Quan aquests van proposar crear un impost als bancs que tenen pisos buits al municipi, el PSC s’hi va negar.

Fins fa no res, es donava per suposat entre “els que en saben” que en els plans del paer en cap hi havia coses com presentar-se amb una marca blanca a les municipals per evitar el descrèdit autonòmic del partit. De cop i volta, però, veiem que accepta un càrrec de mans de Miquel Iceta, qui, al capdavall, no era sinó una de les ombres de Pere Navarro, l’establishment més establert. Les enquestes no li donen majoria absoluta a les municipals, però està clar que guanyarà, i altra vegada “els que en saben” diuen que hi ha un pacte (secret) amb CiU, i que Antoni Postius entrarà al govern de la ciutat en el lloc de Marta Camps, la tinent d’alcalde, i que així Ros mata dos pardals d’un tret: s’assegura l’alcaldia i es desfà del sector… navarrista, en deien… del partit. Però no acabava de pactar-hi?

La frontera, deia, és la terra on les contradiccions humanes surten al descobert.

El poder del gran visir

Miquel Iceta ja és primer secretari oficialment del PSC. Dissabte passat saltava i cridava amb una alegria desbordada davant dels delegats del partit que l’havien votat i del nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i la presidenta andalusa i queen-maker Susana Díaz. Ho havia aconseguit. L’intel·ligent i astut gran visir aconseguia ser faraó.

Iceta, sagaç, ha fet a Àngel Ros nou president del partit. Ros, en el mig del joc d’ambicions, sap que en les properes municipals baixarà en els resultats, no perquè ell vagi a la baixa, sinó perquè el seu partit hi va i Esquerra puja. Sap que sortir en un bon lloc de la foto l’ajudarà, mentre que si es posa en aventures alternatives potser queda com a tercera força a la capital del Segrià. Si manté l’alcaldia de Lleida, potser, quan toqui, podrà presentar-se com a candidat a president de la Generalitat (el seu somni obscur, com un trist Ricard III, pel qual s’ha venut quan ha fet falta). Però quan arribi el moment de parlar d’això també sonarà el nom de Núria Parlón, l’alcaldessa de Sta. Coloma de Gramenet que passa a ser la número dos del partit, i si, tal com es rumoreja, Maurici Lucena deixa el seu càrrec i acta, segurament també serà la portaveu de la formació.

Iceta, ha arrodonit la seva direcció amb canvis: amb Assumpta Escarp com a secretària d’Organització i amb joves promeses com Esther Niubó o Javi López, però també amb velles glòries com ell, com Antonio Balmón, Caterina Mieras o Joan Rangel…

Socialismo es crisis

Per Marc Hernández Cocaño, militant socialista

El PSC tiene actualmente 3 frentes abiertos: el nacional, el de partido (o gestión) y el social. El primero es debido a la actual polarización situación política de corte nacionalista que tiene noqueado a los cuadros del partido, el segundo es consecuencia del lastre de la antigua gestión de gobierno socialista (en Cataluña y España) y el tercero es debido a la crisis general de la izquierda en Europa.

La primera y la segunda brecha son las más comentadas por el bombardeo mediático diario, pero… ¿y la tercera? El PSC era un partido socialdemócrata vanguardista en España, con tradición de crear argumentario ideológico a todos los socialistas ibéricos, pero ha perdido fuelle. La absoluta negativa del PSC de redefinirse –en la medida de lo posible- hacia una posición liberal o una de más izquierdista y optando finalmente por el inmovilismo ideológico, le va a conllevar probablemente su golpe de gracia final: se le escapan votos que capitalizaba por la izquierda a través de nuevos canales ideológicos (los nuevos populistas y su izquierda más inmediata) y por el centro, que los capitaliza la izquierda unionista (las propuestas de progresismo descafeinado de Ciudadanos). Un auténtico coladero de votos.

 

Aquesta és la primera d’una ronda de col·laboracions en el blog amb les quals arrodonir la temporada política. En els propers dies aniran passant per aquí diferents firmes amigues convidades. Els hi agraeixo molt.

Trias, Collboni… i Bosch?

Alfred Bosch ja ha aixecat la mà: es perfila com a alcaldable d’ERC a Barcelona. O preveu o no es veu més de delegat d’ERC a la Carrera de San Jerónimo; i amb això que de la plaça Sant Jaume en surti Jordi Portabella hi ha un pas, a no ser que es posin en unes primàries. També es parlava d’Oriol Amorós com a possible candidat… A ERC ara totes els hi ponen i no tenen ganes d’aldarulls interns; potser faran primàries per demostrar salut democràtica de partit, però de ben segur que tan Portabella com Amorós tindran un altre emplaçament.

En les properes eleccions municipals, ERC pot fer una gran pujada en tot el territori i aniran a guanyar (les anteriors municipals van ser un autèntic fracàs). A Barcelona aspiren a ser segona força. A la capital, una candidatura oberta a perfils independents vinguts de l’àmplia esquerra que ERC vol abraçar, ajudaria a neutralitzar els socialistes, dels quals podrien adoptar a Toni Comín o al mateix Jordi Martí, ambdós futuribles números dos d’una llista potent.

Mentrestant, els socialistes han estat els únics que han fet ja el canvi, amb l’elecció de Jaume Collboni, que haurà de lluitar perquè el PSC mantingui la seva vida barcelonina; i la cosa, en general, no promet.

I, si no es produeix cap gir inesperat, l’alcalde Xavier Trias optarà a la reelecció. No sé si l’electorat barceloní de CiU és el que realment voldria però les dinàmiques de partit són així i Trias és un gat vell que sap caure sempre d’empeus.

 

El PSOE busca líder

El final tardà, esperat i previst de Rubalcaba finalment ha arribat. Als socialistes espanyols els hi ha fet falta una altra clatellada electoral per adonar-se que un canvi és necessari. Un canvi d’idees i de persones.I no els hi val a badar, perquè l’escletxa per la dreta del partit es fa grossa amb UPyD i per l’escletxa de l’esquerra ja hi passa un autocar que hi porta a Izquierda Unida i a ‘Podem’.

I quan el mort encara és calent, tots els nebots han corregut a per l’herència, potser pensant més en personalismes que en aquest gir realment necessari:

L’exministra Carme Chacón tenia ganes que arribés aquest moment. Ho va tenir a tocar i ara vol guanyar. A Eduardo Madina li falta carisma i trajectòria però encaixa com a dirigent de partit. Podria començar per intentar ser el nou líder socialista basc, ara que l’exlehendakari López deixa el lloc vacant. No és precisament un Matteo Renzi, tot i que ara aixequi la veu contra un partit que ja sembla que coroni a Susana Díaz. La presidenta andalusa sembla que no es conformaria en ser la queen-maker i el PSOE li posarà fàcil perquè el que els hi passa és que davant dels seus bons resultats, la seva torrencial energia i que Felipe González l’apadrina (i González encara és molt González…) veuen a Díaz com una redemptora i s’agafen a ella, encara que sigui un clau roent.

Després que Rubalcaba anunciés que plegava, Patxi López va fer el mateix amb la direcció de la sucursal basca; no obstant, perd força en la carrera successòria. Potser seria l’ideal número dos d’un projecte de partit; com amb Chacón, és valorable el seu millor cursus honorum, que li dóna punts, cosa que a d’altres no.

El diputat Pedro Sánchez, el més desconegut de tots els possibles candidats, no ho té gens fàcil. Tanmateix és el més fresc i qui parla més de regeneració autèntica de persones i projecte.

Perdedors

El PP va quedar en primera posició, però perdent fins a 8 eurodiputats, un resultat que no els va permetre sortir al balcó de Gènova però que donarà garanties a l’impassible Rajoy per anar fent.

El PSOE tindrà 9 eurodiputats menys que en les europees del 2009 i les seves xifres percentuals devastadores de part dels que serien els capdavanters de l’oposició han portat a accelerar una mica les coses i ahir  Rubalcaba va donar el pas que ja feia temps que hauria d’haver fet, començar a plegar.

Izquierda Unida va millorar resultats, passant de 2 a 6 representants europeus; un resultat però, que no hauria de ser símbol d’alegria per ells, pel fet que els que van quedar per darrere d’ells, Podem, ho van aconseguir en part a costa seva. Sense Podem i amb uns dirigents i unes idees actualitzades, Izquierda Unida possiblement hagués pogut tenir fins a 8 o 9 diputats europeus. I el mateix li va passar a UPyD, que ja no és un partit petit, i que hauria pogut treure 5 o 6 eurodiputats, o 7 o 8 si entenguessin que poden anar junts amb Ciudadanos, que aconsegueixen 2 seients s Brussel·les. Ja no són sols en la lluita contra el bipartidisme i hauran de lluitar contra un grup encara més allunyat que ells de la classe política.

CiU, tot quedant segona i malgrat mantenir els seus dos eurodiputats, també va perdre, davant d’una ERC que fa el cim per primera vegada a Catalunya des de la Segona República.

Espanyols a Brussel·les

En les llistes electorals els partits polítics decideixen arraconar o donar una empenta a trajectòries polítiques; i cal aturar-se en les composicions de les llistes de socialistes i populars pel proper 25 de maig:

Miguel Arias Cañete, encara ministre d’Agricultura, és el líder de la candidatura del PP, com s’esperava i tot la tardança gallega de Rajoy. Sembla que tindria assegurat ser membre de la propera Comissió Europea, pel qual el seu número 2 tampoc podia ser un qualsevol; i l’elegit ha estat González Pons, vicesecretari incòmode del partit, que serà portaveu europeu del PP. El 6è lloc és per Ramón Luis Valcárcel, fins ara president de Múrcia. Santiago Fisas ocupa el 12è lloc i és el cap de llista del PP català, després de les sonores sortides de Vidal-Quadras i de Mayor Oreja. Amb Fisas figura (i prou) Andrea Levy, l’anomenada “jove promesa del PP català”.

Pel que fa al PSOE, la seva cap de llista és Elena Valenciano, que combina el seu torrencial capital polític en femení amb l’assegurança de Rubalcaba, per quan ell ja no sigui al capdamunt. El número 2 és l’exministre Ramón Jáuregui, el centrista basc amb trajectòria europea al darrere. La tercera posició, en una cremallera dona-home, és la quota andalusa de Susana Díaz, amb Soledad Cabezón. El quart serà l’antic cap de cartell europeu dels socialistes, Juan Fernando López Aguilar, també exministre, així com l’ex-totpoderós José Blanco, que anirà de desè. En el número 6 va Javier López, el jove candidat socialista català.