Ara demostra-ho, Matteo
Quan era el jove alcalde de Florència que reptava al lideratge ensopit de Pierluigi Bersani, quan alhora clamava a la regeneració del partit i de la política italiana, aleshores, Matteo Renzi era un bri d’esperança en l’amazònica política italiana. L’hagués votat. Confiava en un Matteo Renzi que podia tenir una gran capacitat electoral, englobant un amplíssim centre-esquerra, al qual al PD sempre se li escapava entre les mans. Confiava en un Renzi il·lusionant, que ho canviés tot.
Va arribar a la secretaria general del partit, i ha mantingut el govern d’Enrico Letta un temps suficient, mantenint l’equilibri, calculant els tempos… Però ara, rampant i superb, ha pujat al Quirinal, des del qual ha fet rodolar avall al massa prudent i assenyat Letta, i ha agafat la corona i se l’ha posat ell solet: o cèsar o res, supurava des del primer dia.
El president de la República, Giorgio Napolitano, després de les consultes amb els partits, li ha confiat el testimoni del tercer govern de palau que ha hagut de moure. Napolitano i Renzi. Dos homes políticament molt llunyans, de segles diferents, però també amb punts en comú. Cap dels dos ha estat mai un ortodox home de partit. Els dos han sorgit com a solució en situacions polítiques que són abraçades de cobra. El vell més vell entre els vells, i “el jove” com a concepte polític en mig de la gerontocràcia italiana.
Mentre tanca la seva llista de ministres, Renzi ha dit que el seu govern farà “Una reforma al mes”.
Matteo, ara, demostra-ho.
1400caràcters 