Category: Col·laboració
Las PASO o la icónica vertiente del pluralismo electoral
Article de l’amic argentí Ezequiel Parolari, assessor polític, CEO de Rhodus
El pasado domingo 9 de agosto se celebraron en la Argentina las Primarias Abiertas Simultáneas y Obligatorias (PASO). Ante mucha maraña de datos y de candidatos, el pueblo votó y se manifestó. Todos los equipos de campaña hablaban de un cambio, hablaban de un fin de ciclo Kirchnerista; una revolución jacobina que venía a cortar las cabezas de todos los mártires “K” para imponer electoralmente un cambio profundo y sin tapujos. Veamos qué pasó: Daniel Scioli, el candidato oficialista, ganó las primarias obteniendo el 38,41%, sacándole 2 millones de votos a su principal competidor, el alcalde de la ciudad de Buenos Aires Mauricio Macri, quien junto con la fórmula multipartidista y electoralmente oportunista denominada #Cambiemos obtuvieron el 30, 07%. Sergio Massa, el tercero en discordia en estas elecciones, sacó el 20,63% de votos por la lista UNA. Entre tanta vertiente pluralista de indómito resultado, hay que resaltar 3 factores claves que definirán al futuro presidente de los argentinos:
- La gente no vota pensando en futuro, vota pensando en pasado, se aferra a lo que tiene y no lo quiere perder, el futuro no existe, el pasado es real. Es esencial tener en cuenta esta variable para analizar la coyuntura y entender el voto hacia el oficialismo en estas primarias.
- Hay 9 candidatos que no pasaron el umbral del 1,5% y quedaron marginados para competir en octubre. Representan 3,5 millones de votos, es decir, casi un 16% de votantes deben repensar su voto. La fórmula que mejor sepa captarlos tendrá una gran ventaja de cara a las elecciones nacionales.
- Hablando en términos comunicativos, comienza una etapa donde habrá que definir discursos. Y esto es para todos los candidatos competitivos que quedaron en pie. “Si bien no toda la comunicación es política, toda la política se presenta en un formato comunicacional”. Los gestos y las propuestas deben poder seducir a amplios sectores, especialmente de clase media, y a los indecisos, a los que el oficialismo no llega fácilmente y que no se conformarán con propuestas vacías.
La tarta aragonesa
Per Guillermo Esteban, periodista
“Esta es una tierra de pactos”, comentó recientemente Luisa Fernanda Rudi, presidenta del Gobierno de Aragón. Cierto. Desde las primeras elecciones a Cortes de Aragón, en 1983, jamás ha existido una mayoría absoluta. Además, desde 1995, son las mismas cinco fuerzas políticas las que han ocupado las sillas del hemiciclo.
Los últimos sondeos pronostican un cambio único en dos décadas. La irrupción de Podemos y Ciudadanos romperá, casi seguro, con el juego tradicional de alianzas.
Según la encuesta más reciente, publicada por Heraldo de Aragón, el actual ejecutivo de coalición PP-PAR no podrá reeditarse en los mismos términos. Ambos partidos sumarían un máximo de 29 asientos en la cámara (actualmente poseen 37), mientras que la mayoría absoluta se sitúa en 34. La alternativa que se vislumbraba hasta la aparición de Podemos, un posible tripartito de izquierdas (PSOE+CHA+IUA), según el citado diario, alcanzaría los 24 escaños en el mejor de los supuestos. Por tanto, dado el escenario, será ineludible contar con las nuevas formaciones emergentes (Podemos y C’s), a los que se les otorga entre 11/14 y entre 7/11, respectivamente.
¿Apoyará Echenique un gobierno de izquierdas? ¿Qué formaciones formarían parte del mismo? ¿Se arriesgará C’s a dar soporte a una coalición PP-PAR? ¿Veremos uniones, a priori, contra natura? Son varias las cuestiones a responder.
El único vaticinio posible es que las Cortes aragonesas serán aún más multicolor. Una pluralidad que, siendo bienvenida, quizá avoque a una repetición electoral ¿tras el verano?
Podem! Guanyem! Udolem!
Per Alfons Pich, historiador i assessor de comunicació centrat en l’impacte social de la tecnologia
De l’altermundisme de Seattle i Gènova al no a la guerra de l’Irak. De l’antibel·licisme dels primers dos mil al 15M i l’ocupació metafòrica de Wall Street. L’esquerra extra-parlamentària a escala mundial s’ha estat cercant a si mateixa des del tombant de segle, ja orfe de la falç i el martell, i aigualida per una social-democràcia i un euro-comunisme, que després de la caiguda del mur i el descobriment dels paradisos fiscals, ja no sabia a quin costat tenia el cor.
Si alguna cosa ha assumit aquesta esquerra que refusa l’arena política és el sincretisme, desenvolupant la capacitat de fusionar colors, unint ecologistes, pacifistes, feministes, indigenistes i una llarga llista de ‘istes’ que compartien el pànic a un món unilateral, il·lustrat en el malson del ‘Fi de la història’ narrat per Francis Fukuyama.
Així, professors de la Complutense, activistes anti-desnonaments i monges que qüestionen la industria farmacèutica són cares del mateix fenomen. Unes cares increpades per no participar al joc electoral, i que ara que ho fan, són difamades als mitjans pel gran corró de la política ibèrica.
Són molts, amb teories molt diferents, i han vist com un partit batejat amb el crit de guerra dels tifosi de la selecció italiana (Forza Italia) prenia el poder a mitjans dels noranta al país del costat. Aquí ve el què heu creat, els fills descreguts del final de la història.
Setge al Parlament
Per Gemma Marcé, advocada economista
L’Audiència Nacional ha dictat sentència pels fets que van tenir lloc al Parlament el juny de 2011, i en ella s’absolt a 18 dels 19 acusats pels delictes contra les institucions de l’Estat, d’atemptat i d’associació il·lícita. L’altre imputat, autor de la pintada a l’esquena de Montserrat Tura, ha estat condemnat com a autor d’una falta de danys. Res més.
La primera part de la sentència examina aspectes processals per tal d’aclarir si els fets han estat suficientment provats; i l’Audiència considera que no és possible determinar la intervenció dels acusats per manca de proves.
Ara bé, sorprèn la segona part de la sentència. Hi destaca la interpretació progressista que l’Audiència fa de l’exercici dels drets fonamentaltals a la llibertat d’expressió i de reunió a l’afirmar que “[…] resulta obligat admetre cert excés en l’exercici de les llibertats d’expressió o manifestació si es vol dotar d’un mínim d’eficàcia la protesta i la crítica”. Tot i no fixar precedent, i esperant veure com el Tribunal Suprem resol el recurs que hi presentaran Parlament, Generalitat i Ministeri Fiscal, la resolució de l’Audiència genera certa inseguretat jurídica en vers quin ha de ser aquest “cert excés”. Poden uns manifestants entorpir el funcionament d’un parlament democràtic? Quina ha de ser la responsabilitat de les persones que provoquen aldarulls en una manifestació?…
I tot en la setmana que el govern ha aprovat el projecte de la involutiva llei de seguretat ciutadana… Aquest projecte de llei suprimeix faltes que es troben en l’ordre penal i les trasllada al dret administratiu, i atorga més potestat a la policia. Els magistrats de la sentència del setge al Parlament no sembla que hi estiguin d’acord…
Socialismo es crisis
Per Marc Hernández Cocaño, militant socialista
El PSC tiene actualmente 3 frentes abiertos: el nacional, el de partido (o gestión) y el social. El primero es debido a la actual polarización situación política de corte nacionalista que tiene noqueado a los cuadros del partido, el segundo es consecuencia del lastre de la antigua gestión de gobierno socialista (en Cataluña y España) y el tercero es debido a la crisis general de la izquierda en Europa.
La primera y la segunda brecha son las más comentadas por el bombardeo mediático diario, pero… ¿y la tercera? El PSC era un partido socialdemócrata vanguardista en España, con tradición de crear argumentario ideológico a todos los socialistas ibéricos, pero ha perdido fuelle. La absoluta negativa del PSC de redefinirse –en la medida de lo posible- hacia una posición liberal o una de más izquierdista y optando finalmente por el inmovilismo ideológico, le va a conllevar probablemente su golpe de gracia final: se le escapan votos que capitalizaba por la izquierda a través de nuevos canales ideológicos (los nuevos populistas y su izquierda más inmediata) y por el centro, que los capitaliza la izquierda unionista (las propuestas de progresismo descafeinado de Ciudadanos). Un auténtico coladero de votos.
Aquesta és la primera d’una ronda de col·laboracions en el blog amb les quals arrodonir la temporada política. En els propers dies aniran passant per aquí diferents firmes amigues convidades. Els hi agraeixo molt.
David Fernàndez
Ignacio Terrado*
Amb xiruques, texans i polar, de la mà d’un “hacker de l’impossible”, una onada d’aire fresc ha entrat al Parlament. I ho ha fet amagada dins del “cavall de Troia” de la CUP, de la “mà estesa per a l’autodeterminació i el puny tancat contra les retallades” del seu líder David Fernández.
Insubmís al servei militar de jove, treballador d’una cooperativa de gran, Fernàndez representa aquella utopia que l’esquerra semblava haver perdut. La seva manera de vestir ens diu que ell no és com els “encorbatats” de dins, sinó com tu i com jo. El seu partit li limita el sou i les legislatures que pot ser diputat ─només una! A l’eix nacional i al social, la CUP hi suma el de la regeneració democràtica. Max Weber diria que Fernàndez és l’encarnació al Parlament de l’ètica de la convicció, una ètica basada en els ideals i la consciència.
Però el polític que de debò vulgui canviar les coses, matisaria el sociòleg, ha de combinar aquesta ètica amb una altra: la de la responsabilitat. Això vol dir que de vegades s’ha de saber cedir, pactar, deixar de banda alguns aspectes per aconseguir-ne d’altres. I l’extrema esquerra ha patit sempre la temptació puritana del tot o res.
Esperem que a David Fernàndez li agradi la història tant com la filosofia, perquè els puritans que als anys 20 van promoure la llei seca no només no van acabar amb l’alcohol, sinó que van crear les bases del gran imperi dels padrinos.
(*Filòsof)
Suau en les formes, fort en els continguts
Ignacio Terrado*
Diu la saviesa popular que ningú no és profeta a casa seva, però Oriol Junqueras, didàctic líder d’ERC, sembla disposat a contradir-la.
Ja ho va fer el 25N. A les eleccions del 2010, al seu poble, Sant Vicenç dels Horts, situat al Baix Llobregat (feu dels socialistes), els republicans van quedar en cinquè lloc amb un 5,8% dels vots; a les del 2012, però, van arrasar amb un 23,5% dels sufragis. És veritat que en Junqueras n’és l’alcalde, però fins fa només uns mesos la saviesa popular deia que mai ningú que no portés les sigles del PSC podria fer-se tant d’espai al Baix Llobregat, i molt menys un independentista. Més del 80% dels habitants de St. Vicenç dels Horts són castellanoparlants, amb la qual cosa cau un altre mite: les suposades “dues Catalunyes” dividides políticament per la llengua.
Junqueras ha aconseguit més impossibles. El primer: ser el principal soci del govern i el cap de l’oposició alhora (i qui ho entengui que ho compri), i, per acabar-ho d’adobar, ser més estimat pels militants de Convergència que el desorientat Duran Lleida. El segon: que la darrera enquesta d’El Periódico el situï en un futur com a principal rival de CiU a les urnes.
Esquerra Republicana està fent un gir copernicà. I qui ho havia de dir? El seu protagonista és un líder d’ERC que és l’antítesi del típic líder d’ERC. Perquè Oriol Junqueras no s’avergonyeix de la seva formació amb els jesuïtes i ha fet seu el lema de l’ordre: suau en les formes, fort en els continguts.
(*Filòsof)
L’origen del guardià Duran
Ignacio Terrado*
Si teniu néts, fills o germans petits, no es voldran perdre la pel·lícula L’origen dels guardians. El Pare Noel, la fada de les dents, l’home de sorra i el conill de Pasqua tenen un problema molt pelut: els nens estan perdent la fe en ells! I quan el darrer nen hagi deixat de creure mai més ningú no els podrà veure. Esdevindran invisibles, reduïts, de protectors dels infants, a una mera referència folklòrica que es manté per tradició.
També a en Duran i Lleida li convindria veure la pel·lícula. Sembla que hagi perdut l’oremus: es lleva sobiranista i se’n va a dormir unionista. Aquest jugar al doctor Jeckyll i Mr. Hyde va allunyar a molts independentistes de CiU el 25N; un professor d’història amb panxa de franciscà anomenat Junqueras els donava més garanties. Però també molts autonomistes (la raó de ser del líder d’Unió) han abandonat el vaixell. Alhora, Vila d’Abadal, l’alcalde star del partit, i molts membres del col·lectiu El Matí, han estripat el carnet, farts de la mà de ferro del polític d’Alcampell.
El col·lectiu El Matí, per cert, és (o era) la part més propera als orígens socialcristians d’Unió. Al seu diari, ‘El Matí Digital’, s’hi barreja Maritain amb la ironia de Chesterton i les rimes de mossèn Tronxo. El seu esperit transformador contrasta amb un Duran que s’ha convertit en la personalització de l’statu quo. Un statu quo en el qual ja no creuen ni a Madrid. I els polítics són com el Pare Noel: quan la gent deixa de creure en ells, desapareixen. O pitjor: queden convertits en una mera referència folklòrica que es manté per tradició.
(* Filòsof)
La força de les “esquerres”
Marc Toro*
En el context de crisi actual, les esquerres alternatives al model del PSC han estat les grans guanyadores d’aquestes eleccions. D’una banda, l’auge sobiranista de la Diada ha portat ERC a ocupar el segon lloc al Parlament i, tal i com es preveia des del trencament del matrimoni CiU – PP, els republicans tenen ara la clau de la governabilitat. De cara al futur, si no volen que aquest suport sigui efímer, caldrà que no oblidin la “E” d’ERC i que la celebració d’un referèndum no passi per donar suport a la retallada de 4.000 milions que ja ha anunciat Mas pel 2013.
ICV-EUiA, en canvi, ja fa temps que presumeix d’inflexibilitat davant les polítiques d’austeritat. Combinar hàbilment l’oposició frontal a les retallades amb la defensa del dret a decidir, ha permès als ecosocialistes convèncer el vot catalanista del PSC i guanyar tres diputats. No obstant, cal tenir en compte que la formació no deixa de ser la cinquena força parlamentària. La feina ben feta podria quedar en molt soroll per no res si no sumen en un front comú d’esquerres.
Un front comú que Herrera ja s’ha encarregat de plantejar a la CUP, els novells d’aquesta legislatura. Les possibilitats d’entesa entre les dues forces no està clara, i més si tenim present que l’esquerra independentista es presenta amb un model trencador que s’ha d’adaptar al formalisme de l’activitat parlamentària. Més enllà d’això, queda clar que la seva entrada a la cambra és un evident toc d’atenció a la classe política i un reclam ciutadà de canvi de sistema en tots els sentits.
(* Politòleg i periodista. Més a: http://capals135.wordpress.com/ )
La gestió de la incertesa
Oriol Vidal-Barraquer i Castells*
El partit del President, que es posa a liderar un procés cap al Dret a decidir, convoca eleccions, demana un préstec i acaba en números vermells. Per què? Per la nefasta gestió tàctica de la incertesa. CiU va començar la campanya electoral demanant un préstec als electors, sense recordar que ja tenia una massa de vot prestat del cinturó barceloní. Sembla que ni els estrategues convergents ni els autors de les enquestes no van tenir-la en compte. Una massa que entre el discurs nacional accentuat i les retallades ha cobrat el seu préstec, i amb interessos. El problema és, doncs, que la campanya de CiU no ha anat destinada a compensar aquesta assegurada pèrdua de suports.
Recordem què passava fa dues setmanes: on era la incertesa d’aquestes eleccions? En la segona força. CiU tenia “garantit” un augment de vot que els situava al llindar de la majoria absoluta. El dubte generalitzat era qui ocuparia el segon lloc. I sí, del president Mas ens en refiem, però al darrere té un senyor calb que fa pudor de socarrim… per tant, amb 66/67 diputats ja n’hi ha prou.
Què ha fet doncs el votant nacionalista? Assegurar-se que el cap de l’oposició sigui independentista. I aquest transvasament de vots ha impossibilitat que CiU compensés el càstig a les retallades i a l’augment del discurs nacional de votants de la rodalia barcelonina. Si demà es tornessin a celebrar eleccions, el resultat s’assemblaria molt més al de les enquestes de fa dues setmanes.
(*Llicenciat en Ciències polítiques, treballa a la Fundació CatDem.)
1400caràcters 