Category: PP
(Des)equilibris europeus
L’italià Antonio Tajani és el nou president del Parlament Europeu. Excomissari europeu de carteres importants i home de confiança de Berlusconi (del sector conservador moderat), Tajani és un home de les institucions europees, sense gairebé trajectòria política dins del seu país. La seva elecció no va ser cap sorpresa: en tenia molt números amb la potència del Partit Popular Europeu al costat, i amb el líder dels liberals Guy Verhofstadt que es vendria l’ànima per un rosegó de pa. Les guerres fratricides de l’esquerra van fer la resta.
El candidat dels socialistes i socialdemòcrates era el també italià Gianni Pittella, també amb una minsa trajectòria política en el seu país i també personatge propi de les llargues enteses de la Gran Coalició popular i socialista europea.
Pittella no entusiasmava ni a Renzi, però les dinàmiques de Brussel·les són fortes com corrents de rius en dies d’aiguats.
I a l’actual ministre d’Exteriors italià, Angelino Alfano (antic deixeble moderat de Berlusconi), ja li devia anar bé el perfil de Tajani.
Segurament un candidat menys proper a la Gran Coalició hagués anat millor per obtenir el suport de l’esquerra de l’Europarlament. En l’influent grup italià del PD dins del grup socialista europeu (el PD va obtenir el millor resultat de tot el grup en les darreres eleccions al Parlament Europeu) calia mirar entre la resta de la llista; i de noms n’hi havia: David Sassoli o Flavio Zanonato eren candidables. Sassoli (foto) ja era vicepresident de l’Europarlament, i Zanonato, exalcalde de Pàdua i ministre de Desenvolupament econòmic durant el govern d’Enrico Letta.
Per a la socialdemocràcia europea ara comença la guerra a terminis per quedar-se amb la presidència del Consell Europeu, succeint a Donald Tusk. L’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt és la millor posicionada. El belga Elio di Rupo podria ser una altra bona opció, o inclús el president sortint de França, Hollande.
La Gran Coalició ha mort (en principi) i ara la major part de l’esquerra del Parlament (i convencent als liberals) s’haurà de posar al costat del seu candidat, sense fractures.
Italians a Brussel·les
Especial política europea
Els polítics i diplomàtics italians han sabut al llarg de la història ubicar-se als cors de tots els poders. Ho va fer Maquiavel, ho van fer amb matrimonis de la seva alta noblesa amb la reialesa europea, ho van fer sempre amb el Vaticà, ho van fer com a polítics a les corts espanyoles, i ho fan gairebé des de la seva fundació amb les vàlvules de poder de la Unió Europea. En saben molt.
Prodi, Monti, Bonino, Padoa-Schioppa, Bini Smaghi, Padoan… Draghi al Banc Central Europeu; i Federica Mogherini fent d’alta representant per Assumptes Exteriors, gràcies a la capacitat de Renzi de jugar les seves cartes i marcar posicions.
L’exprimer ministre Massimo D’Alema sempre ha volgut ser a la llista. Silvio Berlusconi va tenir moltes portes tancades pels seus histrionismes, però els seus ministres d’Exteriors van ser influents.
El gran lobby italià al cor d’Europa torna a ser protagonista. Un fidel berlusconià d’ordre pot ser que sigui ben aviat el proper president del Parlament Europeu en substitució de Martin Schulz (que segurament serà el candidat socialdemòcrata a la cancelleria alemanya). I ho serà tot i que ara mateix el partit de Berlusconi, Forza Italia, es trobi en hores baixes, desorientat i molt avall en les enquestes. Tot i això, Antonio Tajani (imatge), comissari europeu dues vegades (de Transports i d’Indústria) i actual vicepresident de la cambra, té molts números.
El romà Tajani, que parla fluidament anglès, castellà i francès, si triomfa esdevindrà el càrrec polític més important que tindrà el berlusconisme; alhora que la seva veu passarà a ser rellevant en relació als temps post-Berlusconi.
Tajani és el candidat de la “família popular europea”, mentre que els socialdemòcrates i socialistes presentaran a… un altre italià: al seu líder parlamentari, Gianni Pittella, fill de senador i germà de Marcello, president de la regió de la Basilicata.
Però aquesta serà una partida amb dues fases, i la segona compta més que la primera. La segona és el relleu de Donald Tusk al front del Consell Europeu. Els socialdemòcrates sembla que podrien deixar als conservadors fer-se amb la presidència de l’Europarlament (mal li pesi a Pittella) tot esperant obtenir la presidència del Consell. Per a aquest càrrec comencen a sonar dos noms: el de l’exprimera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt i el del president sortint de França, François Hollande. Per França també hi hauria la candidatura alternativa de Jean-Marc Ayrault, actual ministre d’Exteriors i exprimer ministre. I tampoc descartaria les opcions del líder dels socialistes valons i exprimer ministre belga Elio di Rupo (fill d’immigrants italians…).
El portaveu, la “ministra per Catalunya” i el “verso suelto”
Com a portaveu del Govern, el baró de Claret, Íñigo Méndez de Vigo, ministre de Cultura i Educació, ja està demostrant, divendres a divendres davant dels mitjans, el seu tarannà conciliador i afable, amb bon humor, allunyat de l’arrogància tecnocràtica de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
La vicepresidenta guanya el perfil polític que li faltava, fent de “ministra per Catalunya”, i el càrrec de portaveu també n’augmenta, sense la vicepresidenta. Rajoy ha sabut jugar les cartes.
I això que José Manuel García-Margallo va vetar Méndez de Vigo a la cartera d’Exteriors, que li pertocava, donada la seva dilatada carrera política a Brussel·les. El càrrec va ser per un perfil baix i discret, el diplomàtic també amb àmplia experiència “europea” Alfonso Dastis.
Durant dies es van dir molts noms per substituir Margallo a Exteriors. Però quan es fa bullir massa l’olla acaba sortint un estufat, i dir que Rajoy podia fer ministre a un Duran i Lleida era anar massa enllà. No és el seu estil. Hagués pogut ser l’estil d’un Aznar, d’un García-Margallo, o d’una Esperanza Aguirre en cas que fossin caps de Govern. I tot rau en allò de que ell “no fa política”. Fer política seria posar un Duran a Exteriors, o un Gay de Montellà a Indústria.
García-Margallo potser havia volat (o havia volgut volar) massa alt; i és que realment, ara un cop fora de l’executiu ha multiplicat el seu perfil de verso suelto, parlant amb molta llibertat.
Si l’any que ve hi hagués eleccions a l’alcaldia de València o a la presidència del País Valencià, no ho dubtin, García-Margallo demanaria ser candidat. I li podria anar molt bé.
Relleus a Portugal
Portugal (I)
Paulo Portas (foto), el líder carismàtic de la CDS, la formació de dretes i democristiana portuguesa (amb tocs populistes), va anunciar la seva retirada del capdavant del partit. Després d’haver estat el viceprimer ministre de Passos Coelho i perdre l’executiu, va anunciar que era el moment de donar pas a un altre líder. Per a substituir-lo sona la fins fa poc jove ministra d’Agricultura, Assunçao Cristas, però el principal candidat serà Nuno Melo, cap de llista del CDS al Parlament Europeu des del 2009.
La renovació arribarà a la política portuguesa. El catedràtic de Dret, comentarista televisiu, exministre i exlíder del PSD, Marcelo Rebelo de Sousa, amb el suport del PSD i del CDS, podria guanyar les eleccions presidencials en la primera volta el proper dia 24. La campanya electoral just hi comença avui. A Portugal el coneix tothom, és el més popular dels candidats i el pacte d’esquerres de govern li ha insuflat aire. Estaria al voltant del 50% d’intenció de vot. Si no fa cap pífia greu, ho té a tocar de les mans. L’estratègia d’un únic candidat molt potent i amb tots els suports possibles davant dels diversos candidats de l’esquerra li suma. Els votants socialistes moderats potser també el votaran.
No seran els únics canvis. Després de l’elecció presidencial, també pot ser que arribi el torn al PSD, si Pedro Passos Coelho passa de fer oposició i opta per abandonar la bancada conservadora.
Ser Itàlia no és tan dolent
Des de la política espanyola (i des del seu periodisme) ha estat molt habitual durant anys fer d’Itàlia una metàfora del caos polític, metàfora del desori, del multipartidisme, de la necessitat de pactes, d’eleccions anticipades… potser perquè les seves maneres mediterrànies i veïnes s’assimilen més a Espanya que no la desconeguda i clarament federal Bèlgica o que l’estrany i religiós Israel.
Avui, però, la fins ara granítica política espanyola es mira al mirall i comença a no reconèixer-se. Amb el pas dels anys no s’ha dignat ni a maquillar-se, ni a posar-se cremes per mantenir-se fresca i forta… Les expressions de caducitat i de canvis s’han posat de relleu i ara de cop comparar-se amb Itàlia pot ser més habitual, amb un Congrés dels Diputats on no hi ha sumes directes per formar govern i on muntar-ne un pot costar molt més que una missa. Poden acabar rodant caps, inclús per primera vegada a unes eleccions anticipades, amb cadàvers polítics express abans o després. Vés que no siguin els italians els que es riguin ara de la manca de pràctica dels espanyols en pactes. I potser també de la manca de coneixement de política avançada que ha regnat Espanya. Sorprendria a Europa sencera la d’articles que es publiquen de dirigents polítics i catedràtics de Dret i de Ciències Polítiques dient bàsicament que aquell que queda primer en unes eleccions no ha de ser necessàriament el president del govern en la cosmologia parlamentària; i ho anuncien com a Verb Diví!…
Ser Itàlia no és tan dolent, ja ho veuran.
Un Congrés nou
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu. Tret pel PP, com sempre (en la Transició va passar el mateix…). Que Montoro (després de tot!…) encara vagi a dalt de tot de la llista electoral del PP pel 20D és de traca… Tanmateix intueixo que en la propera legislatura als com ell els tocarà un paper molt secundari; i jo crec que Rajoy l’incloc en aquesta llista. (No insistiré avui en el meu pronòstic.)
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu, però hi ha coses que no canvien. Una d’elles és que segueixen sent majoria absoluta d’homes de caps de llista. Ana Oramas de Coalició Canària és de les poques excepcions.
Sí que es notarà una rebaixa substancial de l’edat mitjana dels candidats: Gabriel Rufián, Alberto Garzón, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera fan baixar molt la mitjana. El PP, també en això, no hi ajuda. Amb això, Duran i Lleida, el president Rajoy o Jorge Fernández Díaz són com candidats descatalogats (a la botiga en demanes i et diuen que ja no els hi arriba aquest model) perduts pel mig de la llista. No hi pinten res. Ambdós porten en política des d’abans que aquest articulista nasqués. No entenen res… però res eh!
Francesc Homs, l’excel·lent parlamentari Aitor Esteban del PNB, Joan Baldoví de Compromís (que finalment no van en coalició amb Podem) o Ana Oramas de Coalició Canària són de la generació intermitja, al voltant dels 50.
Sí. Veurem un Congrés molt diferent.
Un pronòstic nadalenc
Especial Eleccions 20D
D’aquí a 21 dies tindrem sobre la taula un nou escenari electoral sorgit del resultat dels comicis generals. Del nou Congrés dels Diputats, després de Nadal, n’haurà de sortir un nou govern. Totes les enquestes i tots els predictors indiquen que ja no podrà ser un govern en solitari d’un sol partit, que per primera vegada a Espanya arribaran els pactes coalicionals.
Una de les previsions que es fa és una amarga victòria del PP, que tornaria a quedar primer, però que hauria perdut pel camí escons a dotzenes. Caldrà pensar-ho molt abans de brindar amb cava… Diuen que poden ser unes festes de Nadal de reflexió i de moltes trucades entre neula i torró. Albert Rivera preveu ser l’home més destacat de les festes i que depenent dels números farà de Pare Noel o de rei Baltasar… N’hi haurà que li faran cartes dient-li que s’han portat bé, d’altres li deixaran l’ampolla de mistela sencera al balcó. Pot acabar dient que prefereix no embafar-se amb segons quins polvorons…
Albert Rivera ha dit clarament que no farà president a Rajoy. Jo dic que a ell no el farà president, però farà presidenta a Soraya Sáenz de Santamaría amb una rottamazione indirecta. Jubilaran al vell ministre d’Aznar, al president de la legislatura del retrocés democràtic; com ja ho van exigir en un parell de comunitat autònomes per pactar amb el PP. Ella és d’una altra generació, és eficient i és dona. Així PP i Ciutadans sí sumaran. Faltarà veure si Albert Rivera prefereix quedar-se fora de l’acció de govern o aspira a ser vicepresident de l’executiu. I si es queda sols en un suport parlamentari, fins a quin punt?…
Sáenz de Santamaría haurà de proposar un govern renovat, amb ministres nous i maneres noves, amb una rebaixa previsible de 20 anys en la mitjana d’edat, ni Montoros ni Margallos… Potser algun indipendent proper a Ciutadans pot ser ministre o secretari d’Estat. També hauran d’acceptar un conjunt de mesures regeneradores, en línia de transparència i bon govern, potser amb un ministeri de Reforma de l’Administració o quelcom similar.
Ministres que seguirien? García Tejerina, Alfonso Alonso (en línia futur del PP), Fátima Báñez (de confiança de la vicepresidenta) i algunes restes de l’influència de Rajoy, com alguna cartera per a Jorge Moragas.
I Pedro Sánchez a fer oposició al mig d’una previsible tempesta futura al PSOE, i Pablo Iglesias a fer soroll al Congrés, ja veurem amb quina repercussió i influència…
Itàlia, piano piano…
Els grecs van optar per mantenir la confiança a Tsipras. Els portuguesos van votar ahir. Rajoy ha triat el 20 de desembre com a data per a les eleccions generals, apurant al màxim una legislatura deplorable… I Itàlia no té eleccions previstes, però sí viu immersa en un lent però estructural procés de canvis polítics.
El PD de Matteo Renzi, el principal partit de govern, aguanta, sobretot perquè no hi ha alternativa forta de centre-dreta. Guanya votants de centre-dreta (inclús guanya alguns vots parlamentaris de diputats ex-berlusonians) i en perd d’esquerres. Renzi confia en que el temps i les seves reformes polítiques li acabin donant la raó i poder-se presentar a unes eleccions presumint de tot el que ha fet. Després dels entrebancs per aconseguir reformar la llei electoral, ara lluita per aprovar una profunda reforma del Senat. Al loro Pedro Sánchez!
La Forza Italia de Berlusconi cau en els sondejos, tocant fons, i l’ex-Cavaliere ja assimila que necessita un hereu polític potent…
Qui sí podria tenir un hereu seria Beppe Grillo (seguiria com a pare de la cosa, clar), que podria cedir liderat i cartells electorals al jove vicepresident del parlament italià, Luigi di Maio. Naturalment, tot dependrà de les primàries electròniques, però si Grillo senyala amb el dit…
I hi ha el “Gran Projecte Nacional” de Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord, que sembla disposat a transformar el seu partit de la Padània en un potent Front Nacional all’italiana, robant votants als grillini i al berlusconisme.
Galícia, el penya-segat i les marees
El 2016 a Espanya sols hi haurà, d’entrada, dues eleccions autonòmiques: les basques i les gallegues. Passades les generals espanyoles, veurem a on queden Podemos i Ciudadanos, cosa que ajudarà a clarificar força el mapa política espanyol.
A Galícia hi mana un dels homes forts del PP, Alberto Núñez Feijóo, que si el PP tornés a governar Espanya podria ser cridat a un càrrec important al govern; però que si no és així necessitaria obtenir de nou el govern de Galícia per a prometre-se-les de futur líder dels populars; un cop s’acabi l’agònic període del gallec impassible Rajoy. Si Núñez Feijóo fos cridat a Madrid, diuen que per Galícia Rajoy comptaria amb la carta assenyada de l’experientada ministra de Foment, Ana Pastor.
Els socialistes, a dia d’avui, no tenen resposta a Galícia. Els lidera Gómez Besteiro, imputat i sense carisma. Pedro Sánchez no estaria de romanços, i depenent de com vagin les generals el partit podria no estar per ximpleries. Sempre ha quedat pendent el retorn a la política (a nivell autonòmic) del Gran Visir de l’antic Aparell Socialista: José Blanco; aixafat pel pas del temps i de les ombres. Una alternativa potent podria ser l’exministre de Justícia Francisco Caamaño.
Però a Galícia cal no deixar de mirar el mar i les onades de “les marees ciutadanes” ja van picar fort contra el penya-segat del PP en les darreres municipals, obtenint per a l’esquerra alternativa La Corunya, Ferrol i Compostela; cosa que ja va començar amb la irrupció de l’Anova Beiras al parlament gallec ara fa quatre anys.
El futur del PP
El president gallec Alberto Núñez Feijóo és el darrer mohicà de la fornada de dirigents populars que van governar tot l’estat autonòmic amb les sigles de la gavina, i és l’únic amb valor a l’alça per un futur pròxim. El PP sols manté també les comunitats de Madrid, Múrcia i La Rioja, però amb presidents nous, i Castella i Lleó amb Juan Vicente Herrera, un president en retirada: volia fer una passa enrere durant l’anterior mandat, però Rajoy li va demanar personalment que es tornés a presentar per tal de mantenir la comunitat lleonesa. Al tornar a guanyar, sense majoria absoluta, i favorable com és de la regeneració democràtica (després de 15 anys com a president de la regió…), es va mostrar obert a retirar-se si això suposava estabilitat política conservadora, com a Múrcia i a La Rioja, amb pactes amb Ciutadans. No va caldre i segueix de president, però tothom dóna per fet que no acabarà la legislatura, inclús retirant-se a la meitat. Per això ja ha ubicat de vicepresidenta i portaveu a la seva delfina, Rosa Valdeón.
Cristina Cifuentes és un valor a l’alça, però tot just acaba d’arribar a la primera línia política, i els presidents de Múrcia i La Rioja són d’una lliga més petita.
A les Balears i al País Valencià ja han canviat de liderats, a Catalunya també, “la Cospedal” a La Manxa està esgotada, al líder andalús no se l’espera…
Queden Núñez Feijóo, la mega-vicepresidenta del govern, el ministre Alfonso Alonso… bé, i la nova jove estrella televisiva, Pablo Casado. Poc més.
1400caràcters 