Category: Euskadi
Itàlia, piano piano…
Els grecs van optar per mantenir la confiança a Tsipras. Els portuguesos van votar ahir. Rajoy ha triat el 20 de desembre com a data per a les eleccions generals, apurant al màxim una legislatura deplorable… I Itàlia no té eleccions previstes, però sí viu immersa en un lent però estructural procés de canvis polítics.
El PD de Matteo Renzi, el principal partit de govern, aguanta, sobretot perquè no hi ha alternativa forta de centre-dreta. Guanya votants de centre-dreta (inclús guanya alguns vots parlamentaris de diputats ex-berlusonians) i en perd d’esquerres. Renzi confia en que el temps i les seves reformes polítiques li acabin donant la raó i poder-se presentar a unes eleccions presumint de tot el que ha fet. Després dels entrebancs per aconseguir reformar la llei electoral, ara lluita per aprovar una profunda reforma del Senat. Al loro Pedro Sánchez!
La Forza Italia de Berlusconi cau en els sondejos, tocant fons, i l’ex-Cavaliere ja assimila que necessita un hereu polític potent…
Qui sí podria tenir un hereu seria Beppe Grillo (seguiria com a pare de la cosa, clar), que podria cedir liderat i cartells electorals al jove vicepresident del parlament italià, Luigi di Maio. Naturalment, tot dependrà de les primàries electròniques, però si Grillo senyala amb el dit…
I hi ha el “Gran Projecte Nacional” de Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord, que sembla disposat a transformar el seu partit de la Padània en un potent Front Nacional all’italiana, robant votants als grillini i al berlusconisme.
Galícia, el penya-segat i les marees
El 2016 a Espanya sols hi haurà, d’entrada, dues eleccions autonòmiques: les basques i les gallegues. Passades les generals espanyoles, veurem a on queden Podemos i Ciudadanos, cosa que ajudarà a clarificar força el mapa política espanyol.
A Galícia hi mana un dels homes forts del PP, Alberto Núñez Feijóo, que si el PP tornés a governar Espanya podria ser cridat a un càrrec important al govern; però que si no és així necessitaria obtenir de nou el govern de Galícia per a prometre-se-les de futur líder dels populars; un cop s’acabi l’agònic període del gallec impassible Rajoy. Si Núñez Feijóo fos cridat a Madrid, diuen que per Galícia Rajoy comptaria amb la carta assenyada de l’experientada ministra de Foment, Ana Pastor.
Els socialistes, a dia d’avui, no tenen resposta a Galícia. Els lidera Gómez Besteiro, imputat i sense carisma. Pedro Sánchez no estaria de romanços, i depenent de com vagin les generals el partit podria no estar per ximpleries. Sempre ha quedat pendent el retorn a la política (a nivell autonòmic) del Gran Visir de l’antic Aparell Socialista: José Blanco; aixafat pel pas del temps i de les ombres. Una alternativa potent podria ser l’exministre de Justícia Francisco Caamaño.
Però a Galícia cal no deixar de mirar el mar i les onades de “les marees ciutadanes” ja van picar fort contra el penya-segat del PP en les darreres municipals, obtenint per a l’esquerra alternativa La Corunya, Ferrol i Compostela; cosa que ja va començar amb la irrupció de l’Anova Beiras al parlament gallec ara fa quatre anys.
El factor Podem
Els sondejos no deixen de sorprendre. Podem seria primera força a Navarra segons un sondeig regional; i sense tenir encara candidat! (Podria ser l’economista d’origen català Joan J. Bosch) Navarra! Una regió històricament de dretes, en la qual el partit regionalista Unió del Poble Navarrès ha fet i desfet sempre, governant normalment amb el suport del PP. La segona força seria Bildu! UPN seria tercera i els socialistes (que aquesta legislatura han mig-acompanyat al govern d’UPN) quarts. Després vindria Geroa Bai, Izquierda Unida, PP i UPyD. Navarra ha girat a l’esquerra? No. Podem es queda indubtablement amb votants que vénen del centre, però ep, Podem no parla de dreta-esquerra. Corrupció i esgotament són les respostes correctes. El govern de Yolanda Barcina ha estat un desastre i ella ja va anunciar que no es tornaria a presentar. Devia rebre algun sondeig abans i devia entendre que era millor enretirar-se… Alerta: Podem primera força i Bildu segona! Podrien governar conjuntament…
Amb el factor Podem pel mig ja es pronostica que a Castella – la Manxa, a la Comunitat de Madrid o a l’Aragó el PP podria aconseguir mantenir els governs, però necessitarien suports. Probablement seria l’hora de les aliances amb UPyD.
I a Extremadura Podem arribaria com a tercera força, preveient ja la (merescuda) desaparició a la regió d’Izquierda Unida, que ha permès la presidència del ‘popular’ José Antonio Monago des de l’inici i també després de l’escàndol dels viatges a Canàries…
L’efecte escocès
(Especial Escòcia)
No cal comentar-ho gaire. Divendres al matí tot Europa esperava comentar un sol mot monosíl·lab. Va ser ‘No’.
El ‘No’ prou clar dels escocesos a independitzar-se del Regne Unit. Una dura derrota per una part molt important de la societat escocesa i pel seu partit representatiu, el Partit Nacionalista Escocès (SNP); i un triomf per la unitat del regne i per a David Cameron, el primer ministre anglès que constarà per sempre a Viquipèdia com aquell que va mantenir la integritat de la Gran Bretanya. Veurem en els propers mesos com el premier arranja la compensació pels escocesos per haver-se quedat en la unió, veurem quins seran els premis de consolació i com la política britànica i el govern de Downing Street ho gestionen… També va ser una victòria per als laboristes britànics, líders de l’oposició escocesa i responsables de la campanya del ‘No’.
Alex Salmond, ministre principal d’Escòcia i capdavanter del ‘Sí’, ja ha posat la seva dimissió sobre la taula, un cop vençut el seu projecte polític. Sembla que a la seva número dos, Nicola Sturgeon, li tocarà gestionar la nova etapa “autonòmica” d’Escòcia…
I amb tot això ve “l’efecte escocès”, que tindrà recorregut… Amb Catalunya pendent de la convocatòria de la consulta pel proper 9 de novembre i de la seva previsible suspensió (si sols es suspèn això rai… en tenen ganes). El futur de Catalunya penjant d’anhels i voluntats polítiques incertes… Al president Mas se li acaben les metàfores i a diferència de Salmond ell ha de negociar també dins les branques dels del “Sí” (per ara del “Sí a votar”). Escòcia no ens arquitrava l’esquena.
Mentrestant a Euskadi regna una calma gairebé letàrgica. Properament els nacionalistes flamencs només seran socis de govern, però de ben segur no tindran el càrrec de primer ministre en la nova aliança governamental de Bèlgica. I a la regió italiana del Vènet l’any que ve hi ha eleccions i el president regional, Luca Zaia (de la Lliga Nord), deixarà el discurs xenòfob i parlarà clarament d’independentisme tot brandant la bandera del lleó.
El PSOE busca líder
El final tardà, esperat i previst de Rubalcaba finalment ha arribat. Als socialistes espanyols els hi ha fet falta una altra clatellada electoral per adonar-se que un canvi és necessari. Un canvi d’idees i de persones.I no els hi val a badar, perquè l’escletxa per la dreta del partit es fa grossa amb UPyD i per l’escletxa de l’esquerra ja hi passa un autocar que hi porta a Izquierda Unida i a ‘Podem’.
I quan el mort encara és calent, tots els nebots han corregut a per l’herència, potser pensant més en personalismes que en aquest gir realment necessari:
L’exministra Carme Chacón tenia ganes que arribés aquest moment. Ho va tenir a tocar i ara vol guanyar. A Eduardo Madina li falta carisma i trajectòria però encaixa com a dirigent de partit. Podria començar per intentar ser el nou líder socialista basc, ara que l’exlehendakari López deixa el lloc vacant. No és precisament un Matteo Renzi, tot i que ara aixequi la veu contra un partit que ja sembla que coroni a Susana Díaz. La presidenta andalusa sembla que no es conformaria en ser la queen-maker i el PSOE li posarà fàcil perquè el que els hi passa és que davant dels seus bons resultats, la seva torrencial energia i que Felipe González l’apadrina (i González encara és molt González…) veuen a Díaz com una redemptora i s’agafen a ella, encara que sigui un clau roent.
Després que Rubalcaba anunciés que plegava, Patxi López va fer el mateix amb la direcció de la sucursal basca; no obstant, perd força en la carrera successòria. Potser seria l’ideal número dos d’un projecte de partit; com amb Chacón, és valorable el seu millor cursus honorum, que li dóna punts, cosa que a d’altres no.
El diputat Pedro Sánchez, el més desconegut de tots els possibles candidats, no ho té gens fàcil. Tanmateix és el més fresc i qui parla més de regeneració autèntica de persones i projecte.
Tot esperant Rajoy…
El gran Partit Popular és una forta estructura ben travada, però certes peces grinyolen. Fa falta prendre decisions. Una cosa que ja sabem que a Rajoy li costa. El president viu en la inacció, com ja feia en l’oposició. Sent ploure, fuma puros i deixa que el temps passi. Passivitat absoluta, mentre les seves dones de confiança, De Cospedal i Sáenz de Santamaría, treballen gestionant polítiques i partit. S’acosten les europees i cal designar candidats, i als territoris es mouen a poc a poc les successions…
A Andalusia fa mesos que hi esperen un reforç. L’alcalde de Sevilla, Juan Ignacio Zoido, segueix de cap provisional de l’oposició. El dirigent del PP andalús, José Luis Sanz, i el jove alcalde de Córdoba, José Antonio Nieto, són els principals candidats a succeir-lo. Per aquesta tasca, Rajoy no sembla disposat a prescindir de Fátima Báñez del seu executiu (com que ho està fent tan bé en polítiques d’Ocupació…).
Semblant és el cas de Canàries, on sembla que el president no té cap intenció de reenviar-hi al seu ministre d’Indústria, José Manuel Soria, perquè hi lideri el partit amb més quota de popularitat.
També manca un nou líder a Navarra, on, només hi ha col·locat un equip de transició. I per la mateixa mancança, sembla que a Euskadi Arantza Quiroga està segura en el seu càrrec de líder del PP regional.
I a Catalunya si la desgastada Sánchez-Camacho no és enviada a Europa o feta ministra quan toqui, només serà per la passivitat de Rajoy.
La discreció basca
La passada Diada, com sempre, també hi havia ikurrinyes pels carrers. La bandera nacional d’Euskadi passejant-se per reivindicar i donar força a l’iniciativa catalana en el seu dia gran. Euskadi també “hi era” d’alguna forma. Tot i que darrerament es troba a faltar cert suport de l’esquerra abertzale al “procés català” (crèiem que Bildu faria més soroll al Congrés de Diputats i en les pròpies institucions basques), així com del Partit Nacionalista Basc, amb la lehendekaritza.
L’executiu d’Iñigo Urkullu és un govern discret i treballador, que va per feina; com alguns (dir que són pocs no és cert) voldrien que fos el govern d’Artur Mas, sense tants enrenous independentistes. Urkullu seria com Mas (i viceversa), si el president no estigués comandant el vaixell cap a Ítaca. Molts punts uneixen les dues regions, però també n’hi ha que els separen en l’actualitat; i no cal dir que “el procés” preocupa al fort País Basc, que viu tranquil·lament gràcies al seu “Concert”.
En la seva discreció, el PNB i el PSE (encara amb Patxi López al davant) han signat un acord d’entesa en fiscalitat, reactivació econòmica, serveis socials i institucions; amb aquest pacte els nacionalistes bascos han cedit en les negociacions amb els socialistes, però així confien en el seu suport per aprovar els pressupostos del 2014.
D’això també dista molt la política basca de la catalana: la ‘Sociovergència’ segueix sent una quimera, i cada cop més en l’evolució tan de CiU com del perdut PSC.
Els guapos són els raros?
Hi ha polítics que es perllonguen en política, i n’hi ha, com Aznar, que fins i tot amenacen de tornar després d’anys; no obstant n’hi ha que entenen que no tenen massa a fer en la seva carrera pública. Antonio Basagoiti (el del centre de la foto), líder fins ara del PP basc, n’és un exemple. Fill d’una família d’empresaris i banquers, ha entès que no anirà més enllà com a polític, però sí, en canvi, pot ser un home molt ric amb els contactes familiars. El seu paper com a líder popular basc mai va ser massa lluït, tot i aconseguir pactar un govern que deixés els nacionalistes fora de la lehendekaritza.
Com a substitut de Basagoiti sonava molt fort Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés, que potser es reserva perquè el micro madrileny té més visibilitat…
La substituta és Arantza Quiroga (a l’imatge), que la passada legislatura era presidenta del Parlament d’Euskadi. Jove, resolutiva i de perfecta bellesa institucional, però de l’ala dreta del PP i Opusfriendly; cosa que, clar, deu suposar algun problema amb el secretari general Iñaki Oyarzábal, un elegant fill de casa bona, però gay… Oyarzábal segueix, però veurem quan dura en el “variopinto” partit de Quiroga o el ministre Fernández Díaz.
La nova líder ha nomenat una altra cara jove i guapa del PP basc (la sucursal més jove del partit) com a portaveu: Borja Sémper, fins ara president del PP de Guipúscoa (el de l’esquerra de la foto). Ahir Sémper va criticar subtilment les declaracions d’Aznar. El jovent que es posiciona pel futur? El partit podrà amb ells o ells podran amb el partit?
Política basca
Des que va assumir la vara de la lehendakaritza, no tenim moltes notícies de la política del govern del Partit Nacionalista Basc. La discreció, pulcritud i treball del govern d’Iñigo Urkullu són antonomàsia de la política basca. El seriós senyor Urkullu i la professionalitat política demostrada de Josu Erkoreka al Congrés de Diputats. Eficiència i responsabilitat basca. Seriositat carlina. Severitat d’una llengua d’orígens molt remots.
Mentrestant, la resta de partits busca el seu lloc. Sobretot Bildu, tantejant què és el poder i esperant “un futur”…
Al PSE, Patxi López pot ser que aviat deixi el seu lloc a Euskadi per fer el salt a dalt de tot del PSOE, com a gendre basc ideal. El podria succeir temporalment l’expert Rodolfo Ares (per més endavant sona el diputat Eduardo Madina). I també tard o d’hora (ja fa dies que se’n parla) el popular Antonio Basagoiti deixarà el seu càrrec (son pare el deu voler al negoci familiar i ja ha vist que no té molt futur polític) i s’obrirà la successió popular basca… Hi haurà, segurament, dos noms principals: Arantza Quiroga, expresidenta del parlament basc, dona i de l’Opus, o Alfonso Alonso, actual portaveu del PP al Congrés i exalcalde de Vitoria. Qui sap si té possibilitats Iñaki Oyarzábal, número dos de Basagoiti, imatge fresca i gay… No cal afinar massa per veure que Alonso o Quiroga tenen més números, sobretot per calmar els ultres del partit que encara voldrien el retorn de María San Gil a primera fila.
Don Jorge i el pecat d’omissió
Part intrínseca del PP de Catalunya, va ascendir en temps d’Aznar, ocupant diferents secretaries d’estat, i la legislatura anterior va ser vicepresident tercer del Congrés. És conseller de la Sánchez-Camacho i un dels garants de que en el futur ella pugui ascendir encara més. També en depèn l’estancament del seu germà Alberto en la política municipal.
Jorge Fernández Díaz és un dels ministres del govern que sembla que hagin de sortir a la televisió amb blanc i negre perquè encara denoten aires de l’UCD, en la qual va fer els primers passos en política el 1978. Rajoy el va escollir pel seu perfil “moderat” per fer-se càrrec d’un ministeri de l’Interior que hauria d’anar curant les ferides obertes d’ETA. Tant profundament religiós que és membre de l’Opus Dei, seria un bon ministre per assistir a actes commemoratius de víctimes.
Però Don Jorge també és el ministre de la mà dura de l’executiu pel que fa a les manifestacions i el responsable que, per desinformació o interès, permet l’escàndol electoral que han estat les publicacions del rotatiu del Sr. Ramírez. No em crec que un supernumerari de l’Opus no sàpiga del pecat d’omissió…!
Quan Rajoy es decideixi a renovar el seu gabinet, potser Fernández Díaz hauria de ser un dels canvis. El ministeri de l’Interior necessita algú més ferm, i Don Jorge ha demostrat que al seu ministeri hi governa el desgovern. O això, o el porten venut. Però sobretot, sobretot, se’l podria acusar de mentir, d’acceptar la falsedat documental i d’omissió. Pecats greus.
1400caràcters 