Category: ERC
Un Congrés nou
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu. Tret pel PP, com sempre (en la Transició va passar el mateix…). Que Montoro (després de tot!…) encara vagi a dalt de tot de la llista electoral del PP pel 20D és de traca… Tanmateix intueixo que en la propera legislatura als com ell els tocarà un paper molt secundari; i jo crec que Rajoy l’incloc en aquesta llista. (No insistiré avui en el meu pronòstic.)
El proper Congrés no el coneixerà ni Déu, però hi ha coses que no canvien. Una d’elles és que segueixen sent majoria absoluta d’homes de caps de llista. Ana Oramas de Coalició Canària és de les poques excepcions.
Sí que es notarà una rebaixa substancial de l’edat mitjana dels candidats: Gabriel Rufián, Alberto Garzón, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera fan baixar molt la mitjana. El PP, també en això, no hi ajuda. Amb això, Duran i Lleida, el president Rajoy o Jorge Fernández Díaz són com candidats descatalogats (a la botiga en demanes i et diuen que ja no els hi arriba aquest model) perduts pel mig de la llista. No hi pinten res. Ambdós porten en política des d’abans que aquest articulista nasqués. No entenen res… però res eh!
Francesc Homs, l’excel·lent parlamentari Aitor Esteban del PNB, Joan Baldoví de Compromís (que finalment no van en coalició amb Podem) o Ana Oramas de Coalició Canària són de la generació intermitja, al voltant dels 50.
Sí. Veurem un Congrés molt diferent.
El moment ha arribat
Els resultats de les eleccions europees sols va ser l’antecedent, l’avís, la posició corporal per agafar embranzida en la cursa que vindria. Però encara no va ser res en comparació al mapa polític d’un estat espanyol que s’està redissenyant aquests mesos de maig, juny i juliol. Els resultats de la nit del 24 de maig van parlar per si sols; però sols era el primer pas. El parlamentarisme de partits vigent portaria moviments destacables en la conformació d’ajuntaments i de govern autonòmics. El primer dels casos ja s’ha resolt. Es va resoldre i tancar ahir. I va donar a una Catalunya i una Espanya diferents. L’”Eppur si muove” es queda curt. La cosa ja s’ha mogut.
El canvi passa per uns consistoris municipals formats per una diversitat política àmplia i heterogènia, que demostra una democràcia més viva i plural, però també una capacitat reactiva de l’esquerra després de certa paràlisi; parèntesi durant el qual a les Espanyes hi imperava el Gran Partit de la Dreta. I el canvi passa en majúscules pels nous governs de les capitals destacades: la Barcelona d’Ada Colau, la Madrid de Manuela Carmena, la València de Joan Ribó, la Palma de Mallorca de José Hila, la Saragossa de Pedro Santisteve, la Coruña de Xulio Ferreiro, la Cadis de “el Kichi”… Dels que he dit, sols Hila és socialista, però jove, amb ganes de canvi, i amb un pacte amb Més i els Podem illencs. Sí que ha canviat la cosa.
En relació al “Procés” català, es deia que aquestes eleccions municipals podien ser una gran ocasió. Hi ha qui recordava que en unes municipals es va tombar a Alfons XIII. Però la CUP ha optat més per la línia social i ERC no ho ha sabut fer. Ha estat una revolta per l’esquerra sí, però no l’esquerra del “Procés”. Ha estat l’esquerra de la societat farta i amb ganes de canvi.
Barcelona
Especial: eleccions municipals
Xavier Trias. Un sènior vital i de la política catalana que aspira a la reelecció a l’alcaldia de la ciutat comtal. És un candidat ferm, amb experiència de gestió al darrere i una opció seriosa davant del batibull polític que es pronostica. Si ho aconseguís acabaria el mandat amb una edat “cardenalícia”… No sé si és el perfil idoni per la ciutat que presumeix tant d’innovadora i jove i bla bla bla…
I sóc molt crític amb l’estesa percepció que la vellesa és quelcom dolent com a valor personal. Regeneració no vol dir jubilar tot aquell major de 60 anys. Crec que el perfil d’Ángel Gabilondo a la Comunitat de Madrid és idoni, però Xavier Trias porta a la seva esquena una molt llarga trajectòria política sumada a la motxilla de l’edat. La regeneració tan necessària per a Convergència no l’ha transmet. CDC tindria algun altre nom vàlid, segurament tret de les altes esferes del partit, i no tant Joaquim Forn, número dos de l’alcalde, però sí per exemple el regidor-escriptor Antoni Vives.
Jaume Collboni, sens dubte, és un home de la Barcelona actual i un bon candidat, però la situació actual del PSC li permetrà solament potser ser soci de govern i qui sap si ni això. Si Ada Colau integra a la seva potent coalició amb Podem a l’Iniciativa Verds sòcia de govern durant anys dels socialistes barcelonins, si a demés també sumés amb el PSC de Serra, Maragall, Clos i Hereu… Alguna cosa no encaixaria.
El PP presentarà, una vegada més, a Alberto Fernández Díaz.
La CUP pot ben ser que entri a l’Ajuntament; i sembla que ho farà desaprofitant la tirada que té l’actual líder parlamentari de la formació, David Fernàndez.
I finalment la darrera novetat: el magistrat Santiago Vidal podria anar de número 2 d’Alfred Bosch a la llista d’ERC per Barcelona. Què aportarà a l’Ajuntament de Barcelona exactament el jutge que en les seves estones lliures es creu amb el dret de fer una “constitució catalana”?…
Aconseguir governar sembla que serà dificilíssim per a tots; poder realitzar una suma de govern municipal serà un autèntic exercici pràctic politològic.
Xops però impassibles
Durant més d’una setmana no hem entès què passava a la Fiscalia General… I finalment hi haurà querella… i de quina manera!…
Tots els focus posats a Catalunya, que mentre mirem allí no mirem enlloc més. Però els sondejos ja van parlant i a Espanya no preocupa tant “la integritat territorial”… La irrupció de Podem, que va agafar en roba interior a més d’un, no sembla que es quedi en un vot divertimento d’eleccions europees. Però, escolti, Catalunya i més Catalunya, que així es distreu el personal de la necessitat de purga de la Gran Corrupció.
L’estratègia en un i altre factors van en paral·lel. El govern Rajoy i el magma del PP està portant el vaixell a topar amb les roques. Segueixen impassibles mentre la tempesta els deixa xops. El 2015 plourà de valent.
Pedro J. Ramírez ja ataca durament tal impassibilitat, fins al punt que el seu antic diari no li publica segons quina carta dominical. El diari El Mundo un cop més demostrant estímuls reals de la política espanyola. També ho fa la gent que mou la diputada Cayetana Álvarez de Toledo (atenció a la jove marquesa de Casa Fuerte!) a favor de la unitat integrista d’Espanya i d’una posició dura contra el govern català. La posició d’Álvarez de Toledo encaixaria amb la d’UPyD, inclús amb la d’uns ‘Ciudadanos’ d’Albert Rivera. ¿Podria sorgir una força a la dreta que defensi aquest dur nacionalisme espanyol que prohibiria la consulta i que defensaria una regeneració des de l’ordre de la dreta? Difícil. El PP és una ferma muralla (per això la querella). Però dels maons d’altes muralles se n’han alçat altres torres…
L’efecte escocès
(Especial Escòcia)
No cal comentar-ho gaire. Divendres al matí tot Europa esperava comentar un sol mot monosíl·lab. Va ser ‘No’.
El ‘No’ prou clar dels escocesos a independitzar-se del Regne Unit. Una dura derrota per una part molt important de la societat escocesa i pel seu partit representatiu, el Partit Nacionalista Escocès (SNP); i un triomf per la unitat del regne i per a David Cameron, el primer ministre anglès que constarà per sempre a Viquipèdia com aquell que va mantenir la integritat de la Gran Bretanya. Veurem en els propers mesos com el premier arranja la compensació pels escocesos per haver-se quedat en la unió, veurem quins seran els premis de consolació i com la política britànica i el govern de Downing Street ho gestionen… També va ser una victòria per als laboristes britànics, líders de l’oposició escocesa i responsables de la campanya del ‘No’.
Alex Salmond, ministre principal d’Escòcia i capdavanter del ‘Sí’, ja ha posat la seva dimissió sobre la taula, un cop vençut el seu projecte polític. Sembla que a la seva número dos, Nicola Sturgeon, li tocarà gestionar la nova etapa “autonòmica” d’Escòcia…
I amb tot això ve “l’efecte escocès”, que tindrà recorregut… Amb Catalunya pendent de la convocatòria de la consulta pel proper 9 de novembre i de la seva previsible suspensió (si sols es suspèn això rai… en tenen ganes). El futur de Catalunya penjant d’anhels i voluntats polítiques incertes… Al president Mas se li acaben les metàfores i a diferència de Salmond ell ha de negociar també dins les branques dels del “Sí” (per ara del “Sí a votar”). Escòcia no ens arquitrava l’esquena.
Mentrestant a Euskadi regna una calma gairebé letàrgica. Properament els nacionalistes flamencs només seran socis de govern, però de ben segur no tindran el càrrec de primer ministre en la nova aliança governamental de Bèlgica. I a la regió italiana del Vènet l’any que ve hi ha eleccions i el president regional, Luca Zaia (de la Lliga Nord), deixarà el discurs xenòfob i parlarà clarament d’independentisme tot brandant la bandera del lleó.
Socialistes, Societats Limitades
En temps imprevisibles de desgavell polític proliferen noves formacions polítiques sorgides de la desconstrucció dels partits forts clàssics desconcertats. A Catalunya això es va veient amb CiU, el PSC i inclús IV–EUiA…
El cas dels socialistes catalans, abans el segon partit del país, és el més clar. Desmembrant-se internament i perdent votants per tots els flancs: els “progressistes conservadors” els marxen cap a Ciutadans, els independentistes cap a ERC i els “progressistes emprenyats d’esquerra-esquerra” cap a formacions com Podem o Guanyem…
Però és el desmembrament intern el que fa més mal, ja que els votants només parlen cada quatre anys, mentre que perdre l’ala d’una avioneta sí que es nota… La Nova Esquerra Catalana d’Ernest Maragall; l’Avancem de Joan Ignasi Elena; Socialisme, Catalunya i Llibertat de Toni Comín i els ex-Ciutadans pel Canvi; el Moviment Socialista de Castells, Tura i Companyia… I quants més?!…
Amb tot això es troba Miquel Iceta al capdavant del PSC… Dubtar que tingui prous dits per tapar tots els forats de la barca és lògic. No hi ha retorn possible. Del PSC de tota la vida en quedarà una federació dels socialistes espanyols. La qüestió interessant i profitosa seria si tota la resta de petites formacions socialistes, d’esquerra i catalanistes es posessin d’acord per anar juntes de cara a les municipals i a les eleccions legislatives que puguin venir. Juntes podrien sumar en positiu i crear una força política. Per separat no aniran enlloc.
Trias, Collboni… i Bosch?
Alfred Bosch ja ha aixecat la mà: es perfila com a alcaldable d’ERC a Barcelona. O preveu o no es veu més de delegat d’ERC a la Carrera de San Jerónimo; i amb això que de la plaça Sant Jaume en surti Jordi Portabella hi ha un pas, a no ser que es posin en unes primàries. També es parlava d’Oriol Amorós com a possible candidat… A ERC ara totes els hi ponen i no tenen ganes d’aldarulls interns; potser faran primàries per demostrar salut democràtica de partit, però de ben segur que tan Portabella com Amorós tindran un altre emplaçament.
En les properes eleccions municipals, ERC pot fer una gran pujada en tot el territori i aniran a guanyar (les anteriors municipals van ser un autèntic fracàs). A Barcelona aspiren a ser segona força. A la capital, una candidatura oberta a perfils independents vinguts de l’àmplia esquerra que ERC vol abraçar, ajudaria a neutralitzar els socialistes, dels quals podrien adoptar a Toni Comín o al mateix Jordi Martí, ambdós futuribles números dos d’una llista potent.
Mentrestant, els socialistes han estat els únics que han fet ja el canvi, amb l’elecció de Jaume Collboni, que haurà de lluitar perquè el PSC mantingui la seva vida barcelonina; i la cosa, en general, no promet.
I, si no es produeix cap gir inesperat, l’alcalde Xavier Trias optarà a la reelecció. No sé si l’electorat barceloní de CiU és el que realment voldria però les dinàmiques de partit són així i Trias és un gat vell que sap caure sempre d’empeus.
Perdedors
El PP va quedar en primera posició, però perdent fins a 8 eurodiputats, un resultat que no els va permetre sortir al balcó de Gènova però que donarà garanties a l’impassible Rajoy per anar fent.
El PSOE tindrà 9 eurodiputats menys que en les europees del 2009 i les seves xifres percentuals devastadores de part dels que serien els capdavanters de l’oposició han portat a accelerar una mica les coses i ahir Rubalcaba va donar el pas que ja feia temps que hauria d’haver fet, començar a plegar.
Izquierda Unida va millorar resultats, passant de 2 a 6 representants europeus; un resultat però, que no hauria de ser símbol d’alegria per ells, pel fet que els que van quedar per darrere d’ells, Podem, ho van aconseguir en part a costa seva. Sense Podem i amb uns dirigents i unes idees actualitzades, Izquierda Unida possiblement hagués pogut tenir fins a 8 o 9 diputats europeus. I el mateix li va passar a UPyD, que ja no és un partit petit, i que hauria pogut treure 5 o 6 eurodiputats, o 7 o 8 si entenguessin que poden anar junts amb Ciudadanos, que aconsegueixen 2 seients s Brussel·les. Ja no són sols en la lluita contra el bipartidisme i hauran de lluitar contra un grup encara més allunyat que ells de la classe política.
CiU, tot quedant segona i malgrat mantenir els seus dos eurodiputats, també va perdre, davant d’una ERC que fa el cim per primera vegada a Catalunya des de la Segona República.
Fer primàries
Jordi Martí va presentar ahir la seva dimissió davant la seva derrota a la primera volta de les primàries del PSC de Barcelona. (Entrarà a Esquerra?…)
Assumpta Escarp o Gabriel Colomé, fidels oficialistes de primer nivell, aspiren a ocupar la regència a l’Ajuntament fins l’any vinent, i amb això potser guanyar-se un segon lloc al costat del ‘vencedor’ (sense comentaris sobre certes pràctiques electorals…) Jaume Collboni. El tercer potser serà per la mateixa Carmen Andrés, tenaç contrincant a la segona tanda (fidel al partit tanmateix), que es va quedar a només 500 vots del vencedor!
Igual de tensat va ser el recent resultat de les primàries pel lideratge dels socialistes balears, escollint entre dues dones: Aina Calvo, exalcaldessa de Palma i secretaria general de la formació, i Francina Armengol, la líder fins ara i candidata oficialista, que va vèncer per un més que ajustat 54% en front d’un 45% de Calvo. Hauran d’aprendre a sumar per poder guanyar.
Mentrestant, al País Valencià, de línia oficialista dels socialistes no n’hi ha; el seu líder, Ximo Puig, no és precisament un col·lega de Rubalcaba, però tot i això va ser ell el vencedor de les primàries, en gran part gràcies al seu carisma planer. Ell sí va tombar més còmodament a Toni Gaspar, rubricant el seu perfil, que sondeig rere sondeig va agafant punts per ser el proper president del País Valencià, amb un pacte potser ‘tripartit’ que desperta moltes suspicàcies encara sense existir.
Bitllets a Brussel·les
Josep Maria Terricabras va ser el primer enunciat com a cap de llista per les eleccions europees de l’any en el que entrem. Esquerra Republicana proposava a un no-polític per representar els interessos del partit al Parlament Europeu. Un destacat membre de la societat civil: vell catedràtic en filosofia i loquaç analista polític entre d’altres coses. Tot en la línia de Junqueras: sent el lloc que ara ocuparà Terricabras el seu origen com a polític.
Després d’un procés de primàries internes dins d’Iniciativa Verds, enfrontant-se a l’exconseller Salvador Milà, el jove Ernest Urtasun ha estat el segon designat per anar-se’n a Brussel·les i substituir al treballador Raül Romeva.
Són els únics candidats en clar. A CiU segueixen debatent si l’eficient Ramon Tremosa seguirà. La ditxosa “llista unitària” sembla que no serà tal, per tant, cal pensar-hi bé.
Al PSC l’”Obiolisme europeu” es va acabar amb el defenestrament de Maria Badia. Ara busquen un candidat atraient. Es parlava de Miquel Iceta, però el seu intel·lecte fa més falta al pont aeri Barcelona-Madrid. Després es va parlar d’Esther Niubó, secretària de política europea de l’executiva socialista, que sembla que podria ocupar la segona plaça, deixant el primer lloc a una cara ben jove: la del primer secretari de les joventuts socialistes, Javi López. Una aposta (arriscada potser) pel relleu generacional, que necessitarà molt de suport en campanya (no n’hi haurà prou amb Navarro…).
I mentre esperem notícies de Ciutadans en relació a Europa, sí que hem sabut que el PP català no vol més la cara de Vidal-Quadras a cap cartell. El seu número dos i gat vell del PP, Santiago Fisas, podria passar al primer lloc. Ja ho veurem. Es parla de moviments al PPC, inclús d’Alícia Sánchez-Camacho com a candidata estatal a les europees…
1400caràcters 