Category: CiU
Vella política
Sí, vella política, més vella política quan tothom s’afarta a parlar de “nova política”. Aquesta setmana ha estat una altra setmana de vella política. Vella política per part dels protagonistes clàssics d’aquesta però també dosis de vella política per part d’aquells que es diuen ser nova política. I parlo de l’alcaldessa Colau tirant a la brossa el projecte dels Jocs d’Hivern sense ni parlar-ho amb els alcaldes dels Pirineus.
I vella política de la bona dels que són vella política. Mariano Rajoy i Josep Antoni Duran i Lleida van en aquest sac. Homes respectables de la política espanyola fa un temps, ambdós han perdut tot encant i als dos els podríem pronosticar curts futurs. Les seves actituds polítiques davant de la realitat són molt desafortunades i molt poc comprensibles per la nostra societat.
Prometre reformes de fons del partit i nombrar quatre nous vicesecretaris joves i telegènics, però mantenir a De Cospedal i a Arenas a dreta i a esquerra de la foto principal… Això és no entendre res! I a demés fent-se el distret amb riure de pel·lícula de Berlanga…
I què dir de Duran… La crònica d’una mort anunciada de la federació CiU ha estat una demostració més de part seva de supèrbia i de no entendre que la seva formació no és sols el seu ego. I no donar la cara, quan sempre ha estat rodejat de mitjans… i ara mig partit li gira l’esquena i la federació es desmunta, i s’esmuny.
Vull creure que el castell tronat de la vella política està a punt de caure i que totes aquestes maneres quedaran sepultades sota les seves runes.
Barcelona
Especial: eleccions municipals
Xavier Trias. Un sènior vital i de la política catalana que aspira a la reelecció a l’alcaldia de la ciutat comtal. És un candidat ferm, amb experiència de gestió al darrere i una opció seriosa davant del batibull polític que es pronostica. Si ho aconseguís acabaria el mandat amb una edat “cardenalícia”… No sé si és el perfil idoni per la ciutat que presumeix tant d’innovadora i jove i bla bla bla…
I sóc molt crític amb l’estesa percepció que la vellesa és quelcom dolent com a valor personal. Regeneració no vol dir jubilar tot aquell major de 60 anys. Crec que el perfil d’Ángel Gabilondo a la Comunitat de Madrid és idoni, però Xavier Trias porta a la seva esquena una molt llarga trajectòria política sumada a la motxilla de l’edat. La regeneració tan necessària per a Convergència no l’ha transmet. CDC tindria algun altre nom vàlid, segurament tret de les altes esferes del partit, i no tant Joaquim Forn, número dos de l’alcalde, però sí per exemple el regidor-escriptor Antoni Vives.
Jaume Collboni, sens dubte, és un home de la Barcelona actual i un bon candidat, però la situació actual del PSC li permetrà solament potser ser soci de govern i qui sap si ni això. Si Ada Colau integra a la seva potent coalició amb Podem a l’Iniciativa Verds sòcia de govern durant anys dels socialistes barcelonins, si a demés també sumés amb el PSC de Serra, Maragall, Clos i Hereu… Alguna cosa no encaixaria.
El PP presentarà, una vegada més, a Alberto Fernández Díaz.
La CUP pot ben ser que entri a l’Ajuntament; i sembla que ho farà desaprofitant la tirada que té l’actual líder parlamentari de la formació, David Fernàndez.
I finalment la darrera novetat: el magistrat Santiago Vidal podria anar de número 2 d’Alfred Bosch a la llista d’ERC per Barcelona. Què aportarà a l’Ajuntament de Barcelona exactament el jutge que en les seves estones lliures es creu amb el dret de fer una “constitució catalana”?…
Aconseguir governar sembla que serà dificilíssim per a tots; poder realitzar una suma de govern municipal serà un autèntic exercici pràctic politològic.
Mal temps britànic
Especial: Regne Unit
Un altre diputat conservador britànic va saltar del partit tory de David Cameron a l’UKIP, liderat per Nigel Farage… La força euròfoba, anti-immigració i nacional-conservadora ja té dos seient a la cambra baixa que mai havia tingut, i les seves previsions per les eleccions de l’any vinent són exponencials.
David Cameron no les té totes. Si és que les ha tingut mai: com a candidat tou, com a guanyador fluix d’eleccions, com a primer ministre voluble, com a líder líquid del seu partit… Sempre ha fet de funambulista. Enfadant-se o somrient a Europa, fent polítiques thatcheristes o tirant endavant lleis progressistes. Cameron aguanta en la seva posició intermèdia, fent equilibris. I li han recomanat seguir així. Fermesa conservadora però aires moderns i centristes. Defensar la dreta però salvaguardant el centre.
Més a l’abisme està el seu soci de govern, el liberal-demòcrata Nick Clegg, que fa uns anys havia de ser l’actor revelació de la política britànica. Ara no és segur ni que el votin al seu districte electoral. Aviat tindrà un successor en front dels molt dèbils lib-dems anglesos, que amb les eleccions poden entrar en coma. Ser els socis de govern de Cameron ha estat fer-se un harakiri. Tanmateix, Clegg va dient que aguanta perquè seran necessaris guanyi qui guanyi, per poc que treguin, ja que ningú voldrà governar amb l’UKIP i la suma de conservadors i laboristes és “impossible”…
I tot això amb Ed Miliband, líder dels laboristes a la corda fluixa… i pot caure. Alan Johnson, Yvette Cooper o Andy Burnham serien possibles substituts. Els sondejos que arriben d’Escòcia tampoc ajuden a Miliband, ja que anuncien que la potència del Labour al nord està disminuint molt, i sense un pes consistent a Escòcia, els laboristes ho tindran difícil per guanyar, per no dir impossible (com passava amb els socialistes a Catalunya).
El potencial que està agafant Nicola Sturgeon com a successora d’Alex Salmond a Escòcia és molt gran i la oposició no és ferma (els toris no tenen pes). Ha dit al recollir el testimoni de Salmond que el primer pas ara és tenir molt de pes a Londres, per tal de reivindicar tot allò que Londres va prometre abans del referèndum, afirmant que els laboristes no complirien. El concepte que ha emprat CiU diverses vegades pel que fa al seu plantejament electoral a Madrid: ningú et representarà allí millor que nosaltres.
Pluja intensa als Highlands. Boira densa a Londres.
Xops però impassibles
Durant més d’una setmana no hem entès què passava a la Fiscalia General… I finalment hi haurà querella… i de quina manera!…
Tots els focus posats a Catalunya, que mentre mirem allí no mirem enlloc més. Però els sondejos ja van parlant i a Espanya no preocupa tant “la integritat territorial”… La irrupció de Podem, que va agafar en roba interior a més d’un, no sembla que es quedi en un vot divertimento d’eleccions europees. Però, escolti, Catalunya i més Catalunya, que així es distreu el personal de la necessitat de purga de la Gran Corrupció.
L’estratègia en un i altre factors van en paral·lel. El govern Rajoy i el magma del PP està portant el vaixell a topar amb les roques. Segueixen impassibles mentre la tempesta els deixa xops. El 2015 plourà de valent.
Pedro J. Ramírez ja ataca durament tal impassibilitat, fins al punt que el seu antic diari no li publica segons quina carta dominical. El diari El Mundo un cop més demostrant estímuls reals de la política espanyola. També ho fa la gent que mou la diputada Cayetana Álvarez de Toledo (atenció a la jove marquesa de Casa Fuerte!) a favor de la unitat integrista d’Espanya i d’una posició dura contra el govern català. La posició d’Álvarez de Toledo encaixaria amb la d’UPyD, inclús amb la d’uns ‘Ciudadanos’ d’Albert Rivera. ¿Podria sorgir una força a la dreta que defensi aquest dur nacionalisme espanyol que prohibiria la consulta i que defensaria una regeneració des de l’ordre de la dreta? Difícil. El PP és una ferma muralla (per això la querella). Però dels maons d’altes muralles se n’han alçat altres torres…
Que dimiteixin!
Fernández Díaz, Mato, Wert… On queda la dignitat política?
La comissària europea d’Interior dirigeix una carta al govern queixant-se de les pràctiques anti-humanitàries per part de la policia espanyola a les tanques limítrofes amb el Marroc. La resposta del govern és que cal esperar que es faci el traspàs al següent comissari europeu… S’ha de ser pocavergonya! I són acusacions que van a un ministeri encapçalat per Jorge Fernández Díaz, el mateix ministre que es dedica a promoure que circulin entre els diaris (de dretes curiosament) documents falsos amb acusacions cap a destacats dirigents catalanistes, com va ser del president Mas en l’anterior campanya electoral i com ha passat ara amb el fals compte suís de Xavier Trias, alcalde de Barcelona. Però res de dimitir…
Com tampoc ha tingut la decència de dimitir Ana Mato, la ministra de Sanitat que fa mesos que rau sota l’ombra de la corrupció i que va ser arraconada per la pèssima gestió de la crisi sanitària de l’ebola.
I tampoc dimitirà José Ignacio Wert, tot i que la resta de la política espanyola li porti la contrària, i tot i que la meitat de premiats pels trofeus de l’Estat li girin l’esquena, així quedi en el darrer cas del Mestre Savall.
I aquests són els pitjors, però ¿tampoc cal que pensi si realment ho està fent bé pel que fa a l’ocupació la ministra Báñez?… No cal que repensi res el pitjor gestor del ministeri d’Indústria i Energies?… No estem farts de la política de baix to del ministre Montoro?…
Notícia de Canàries
Queden tant a l’extrem de la perifèria que des de temps dels Reis Catòlics ningú parla gaire d’ells… De les Illes Canàries. Una novetat política ve d’allí. El president regional per dues legislatures i líder de Coalició Canària, Paulino Rivero, ha fet un pas enrere i no es tornarà a presentar a les eleccions de l’any vinent. Enlloc d’ell ha estat proclamat candidat el jove alcalde de La Laguana, Fernando Clavijo (els dos a la imatge). Si comunica bé el missatge anti-explotació petroliera (anti-Madrid, anti-PP), transmet aires de canvi i dinamitza l’esperit autonomista de les illes (Catalunya de fons), pot arribar a ser el successor d’un parell de dècades de govern de Coalició Canària.
José Miguel Pérez, membre de l’executiva socialista de Pedro Sánchez, excandidat a la presidència i soci de govern de CC, exercint de vicepresident de la comunitat, podria repetir, però ho té difícil per guanyar. Té números de seguir si CC no puja com per governar en solitari i sobretot perquè Clavijo ja ha deixat clar que no pensa negociar aliances amb partidaris de buscar petroli.
José Manuel Soria va ser el darrer candidat del PP a les illes i tot i vèncer les eleccions no va poder governar. Proper al president del govern, va aconseguir un ministeri com a premi de consolació. Però és just des del seu ministeri des d’on s’ha impulsat el pla per buscar petroli a les Canàries. Sent ministre ha guanyat popularitat sí, però bona o dolenta?… El tornarà a enviar Rajoy a provar sort a les seves illes?…
L’efecte escocès
(Especial Escòcia)
No cal comentar-ho gaire. Divendres al matí tot Europa esperava comentar un sol mot monosíl·lab. Va ser ‘No’.
El ‘No’ prou clar dels escocesos a independitzar-se del Regne Unit. Una dura derrota per una part molt important de la societat escocesa i pel seu partit representatiu, el Partit Nacionalista Escocès (SNP); i un triomf per la unitat del regne i per a David Cameron, el primer ministre anglès que constarà per sempre a Viquipèdia com aquell que va mantenir la integritat de la Gran Bretanya. Veurem en els propers mesos com el premier arranja la compensació pels escocesos per haver-se quedat en la unió, veurem quins seran els premis de consolació i com la política britànica i el govern de Downing Street ho gestionen… També va ser una victòria per als laboristes britànics, líders de l’oposició escocesa i responsables de la campanya del ‘No’.
Alex Salmond, ministre principal d’Escòcia i capdavanter del ‘Sí’, ja ha posat la seva dimissió sobre la taula, un cop vençut el seu projecte polític. Sembla que a la seva número dos, Nicola Sturgeon, li tocarà gestionar la nova etapa “autonòmica” d’Escòcia…
I amb tot això ve “l’efecte escocès”, que tindrà recorregut… Amb Catalunya pendent de la convocatòria de la consulta pel proper 9 de novembre i de la seva previsible suspensió (si sols es suspèn això rai… en tenen ganes). El futur de Catalunya penjant d’anhels i voluntats polítiques incertes… Al president Mas se li acaben les metàfores i a diferència de Salmond ell ha de negociar també dins les branques dels del “Sí” (per ara del “Sí a votar”). Escòcia no ens arquitrava l’esquena.
Mentrestant a Euskadi regna una calma gairebé letàrgica. Properament els nacionalistes flamencs només seran socis de govern, però de ben segur no tindran el càrrec de primer ministre en la nova aliança governamental de Bèlgica. I a la regió italiana del Vènet l’any que ve hi ha eleccions i el president regional, Luca Zaia (de la Lliga Nord), deixarà el discurs xenòfob i parlarà clarament d’independentisme tot brandant la bandera del lleó.
Socialistes, Societats Limitades
En temps imprevisibles de desgavell polític proliferen noves formacions polítiques sorgides de la desconstrucció dels partits forts clàssics desconcertats. A Catalunya això es va veient amb CiU, el PSC i inclús IV–EUiA…
El cas dels socialistes catalans, abans el segon partit del país, és el més clar. Desmembrant-se internament i perdent votants per tots els flancs: els “progressistes conservadors” els marxen cap a Ciutadans, els independentistes cap a ERC i els “progressistes emprenyats d’esquerra-esquerra” cap a formacions com Podem o Guanyem…
Però és el desmembrament intern el que fa més mal, ja que els votants només parlen cada quatre anys, mentre que perdre l’ala d’una avioneta sí que es nota… La Nova Esquerra Catalana d’Ernest Maragall; l’Avancem de Joan Ignasi Elena; Socialisme, Catalunya i Llibertat de Toni Comín i els ex-Ciutadans pel Canvi; el Moviment Socialista de Castells, Tura i Companyia… I quants més?!…
Amb tot això es troba Miquel Iceta al capdavant del PSC… Dubtar que tingui prous dits per tapar tots els forats de la barca és lògic. No hi ha retorn possible. Del PSC de tota la vida en quedarà una federació dels socialistes espanyols. La qüestió interessant i profitosa seria si tota la resta de petites formacions socialistes, d’esquerra i catalanistes es posessin d’acord per anar juntes de cara a les municipals i a les eleccions legislatives que puguin venir. Juntes podrien sumar en positiu i crear una força política. Per separat no aniran enlloc.
El PSC a la frontera
Per Ignacio Terrado, filòsof
La frontera és el lloc on es troben les contradiccions; potser sigui aquest el motiu pel qual viatgem quan volem trobar-nos a nosaltres mateixos. Potser per aquest motiu, també, Lleida, capital fronterera des de sempre, sigui el lloc idoni per preguntar-se: quo vadis, PSC?
Lleida és una ciutat estranya: el PSC hi va obtenir majoria absoluta a les municipals però només hi va rebre un 10% dels sufragis a les europees. El batlle, l’Àngel Ros, fa bona la dita dels profetes: se’l considera del sector crític del partit a tot arreu menys a casa seva. Per si fos poc, de vegades sembla més de dretes que la gent de CiU. En voleu un exemple? Quan aquests van proposar crear un impost als bancs que tenen pisos buits al municipi, el PSC s’hi va negar.
Fins fa no res, es donava per suposat entre “els que en saben” que en els plans del paer en cap hi havia coses com presentar-se amb una marca blanca a les municipals per evitar el descrèdit autonòmic del partit. De cop i volta, però, veiem que accepta un càrrec de mans de Miquel Iceta, qui, al capdavall, no era sinó una de les ombres de Pere Navarro, l’establishment més establert. Les enquestes no li donen majoria absoluta a les municipals, però està clar que guanyarà, i altra vegada “els que en saben” diuen que hi ha un pacte (secret) amb CiU, i que Antoni Postius entrarà al govern de la ciutat en el lloc de Marta Camps, la tinent d’alcalde, i que així Ros mata dos pardals d’un tret: s’assegura l’alcaldia i es desfà del sector… navarrista, en deien… del partit. Però no acabava de pactar-hi?
La frontera, deia, és la terra on les contradiccions humanes surten al descobert.
Trias, Collboni… i Bosch?
Alfred Bosch ja ha aixecat la mà: es perfila com a alcaldable d’ERC a Barcelona. O preveu o no es veu més de delegat d’ERC a la Carrera de San Jerónimo; i amb això que de la plaça Sant Jaume en surti Jordi Portabella hi ha un pas, a no ser que es posin en unes primàries. També es parlava d’Oriol Amorós com a possible candidat… A ERC ara totes els hi ponen i no tenen ganes d’aldarulls interns; potser faran primàries per demostrar salut democràtica de partit, però de ben segur que tan Portabella com Amorós tindran un altre emplaçament.
En les properes eleccions municipals, ERC pot fer una gran pujada en tot el territori i aniran a guanyar (les anteriors municipals van ser un autèntic fracàs). A Barcelona aspiren a ser segona força. A la capital, una candidatura oberta a perfils independents vinguts de l’àmplia esquerra que ERC vol abraçar, ajudaria a neutralitzar els socialistes, dels quals podrien adoptar a Toni Comín o al mateix Jordi Martí, ambdós futuribles números dos d’una llista potent.
Mentrestant, els socialistes han estat els únics que han fet ja el canvi, amb l’elecció de Jaume Collboni, que haurà de lluitar perquè el PSC mantingui la seva vida barcelonina; i la cosa, en general, no promet.
I, si no es produeix cap gir inesperat, l’alcalde Xavier Trias optarà a la reelecció. No sé si l’electorat barceloní de CiU és el que realment voldria però les dinàmiques de partit són així i Trias és un gat vell que sap caure sempre d’empeus.
1400caràcters 