El 4 de maig Panamà va escollir president, acabant amb el quinquenni de Ricardo Martinelli, que d’italià no només en té el cognom, també alguna cosa de les formes polítiques de Berlusconi: el perfil autoritari (Martinelli massa), fer del país la seva empresa (és l’amo d’una gran cadena de supermercats; com si a Espanya fos president l’amo de Mercadona) i la seva voluntat de perpetuar-se: no podia presentar-se a la reelecció per mandat constitucional, va col·locar de successor un pupil fidel, el ministre José Domingo Arias, i de candidata a vicepresidenta la seva esposa. Com que la situació econòmica del país és la de més creixement d’Amèrica Llatina, els sondejos auguraven continuïtat al model Martinelli en el seu successor, però al final les urnes van sorprendre.

Amb una bona campanya electoral amb un model continuista liberal, però alhora un model trencador i opositor, Juan Carlos Varela (a la foto), fins ara vicepresident enemistat amb el president i líder del partit conservador nacionalista (conegut com ‘Arnulfista’, pel seu fundador: Arnulfo Arias), va obtenir una victòria electoral que el farà president de la nació. Una victòria que ratifica que els panamenys segueixen optant per la sana alternança política que es repeteix al país des que va començar l’etapa democràtica de després del règim del general Noriega. De fet, el govern Martinelli va ser una excepció d’una dreta diferent al país, amb una coalició amb els “arnulfistes” que ara Valera torna a encapçalar.

La deriva irracional del Chavisme descol·loca. Les escenes de presidents que clamen haver sentit la veu del president difunt del pic d’un ocellet, mentre una gran multitud aplaudeix, deixen sense paraules. Tot plegat supera les millors novel·les de García Márquez, i si l’ancià posseís una mica de claredat mental a estones i llegís què passa a Veneçuela, maleiria la seva dissort de no poder-ho narrar.

L’anècdota que el vicepresident de la nació sigui el gendre d’Hugo Chávez i que aquest, la seva esposa i la germana d’aquesta segueixin vivint al palau presidencial mentre que el president Nicolás Maduro habita, diuen, la casa del vicepresident, xoca i desperta imaginació de novel·la; però a tot això cal sumar-hi un context de revolta civil d’una gran part de la societat contra els despropòsits del govern. I, alhora que tot plegat passa igual a Ucraïna, parlem de manifestacions, de morts al carrer o de líders opositors buscats (i trobats) per la policia; com Leopoldo López (descendent de la família de Simón Bolívar!), número dos del cap de l’oposició, Henrique Capriles (junts a la imatge), que va encendre la metxa de les protestes contra Maduro. Sí, imatges de guerra civil d’un país dividit en dos. Maduro parla de “cop d’Estat” i empra els mots feixisme i nazisme com aquell qui no té coneixement del què suposen. I com Chávez quan estava farcit de si mateix, Maduro fa uns dies va obligar a tots els canals de televisió nacionals a passar un discurs seu de tres hores… Tant de bo ho pogués escriure García Márquez!