El portaveu, la “ministra per Catalunya” i el “verso suelto”
Com a portaveu del Govern, el baró de Claret, Íñigo Méndez de Vigo, ministre de Cultura i Educació, ja està demostrant, divendres a divendres davant dels mitjans, el seu tarannà conciliador i afable, amb bon humor, allunyat de l’arrogància tecnocràtica de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
La vicepresidenta guanya el perfil polític que li faltava, fent de “ministra per Catalunya”, i el càrrec de portaveu també n’augmenta, sense la vicepresidenta. Rajoy ha sabut jugar les cartes.
I això que José Manuel García-Margallo va vetar Méndez de Vigo a la cartera d’Exteriors, que li pertocava, donada la seva dilatada carrera política a Brussel·les. El càrrec va ser per un perfil baix i discret, el diplomàtic també amb àmplia experiència “europea” Alfonso Dastis.
Durant dies es van dir molts noms per substituir Margallo a Exteriors. Però quan es fa bullir massa l’olla acaba sortint un estufat, i dir que Rajoy podia fer ministre a un Duran i Lleida era anar massa enllà. No és el seu estil. Hagués pogut ser l’estil d’un Aznar, d’un García-Margallo, o d’una Esperanza Aguirre en cas que fossin caps de Govern. I tot rau en allò de que ell “no fa política”. Fer política seria posar un Duran a Exteriors, o un Gay de Montellà a Indústria.
García-Margallo potser havia volat (o havia volgut volar) massa alt; i és que realment, ara un cop fora de l’executiu ha multiplicat el seu perfil de verso suelto, parlant amb molta llibertat.
Si l’any que ve hi hagués eleccions a l’alcaldia de València o a la presidència del País Valencià, no ho dubtin, García-Margallo demanaria ser candidat. I li podria anar molt bé.
1400caràcters 