Les conseqüències del No
La política italiana té en previsió un nou sisme. El referèndum constitucional impulsat pel primer ministre Matteo Renzi el pot tirar als peus dels cavalls. La política mundial recent ens ha ben demostrat que els referèndums els carrega el diable i que solen respondre als que els disparen amb un tret per la culata. Digues-li Regne Unit, digues-li Colòmbia.
El “No” al referèndum a Itàlia és molt més fort que el Sí. El No té molta gent crítica del mateix PD (partit del premier), té la massa dels 5 Estrelles de Grillo molt actius, la potent Lliga Nord, els grups petits de l’ultradreta i la major part de la desorientada Forza Italia de Berlusconi. Darrerament s’ha sumat al No l’exprimer ministre i destacat influencer Mario Monti.
Matteo Renzi pot ser que acabi menjant els torrons a casa seva a Florència i no al palazzo Chigi de Roma. Renzi s’ha encadenat al referèndum, i el referèndum pesa molt. Si surt que No s’haurà de tirar al mar amb la seva mega-proposta, i amb ell la seva ministra estrella de les Reformes, Maria Elena Boschi.
El president Mattarella nomenaria aleshores un govern de transició i es convocaria eleccions al llarg del primer semestre del 2017.
Es parla de l’ancià i respectat ministre d’Economia Pier Carlo Padoan per a encapçalar un govern de “scopo” (que diuen ells), però Padoan té empenta política per encapçalar un govern? potser seria bo mantenir-lo al ministeri que tant ordre necessita…
Opcions de consens també serien la ministra de Defensa Roberta Pinotti i, sobretot, Dario Franceschini: ministre de Cultura, ben valorat políticament (com Padoan), renzià moderat, exsecretari general del PD i home de diàleg amb totes les formacions parlamentàries.
1400caràcters 