Trudeaumania
Passada la frontera politològica-comunicativa dels primers 100 dies de govern, el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, es pot dir que és el polític de moda del Canadà i del món sencer. Ha sabut aprofitar, i molt, les primeres 100 jornades al capdavant del seu país.
Trudeau va arribar al càrrec després d’una campanya comunicativament innovadora i potent, generant una Trudeaumania real; reblant-ho consolidant el missatge de centre-esquerra dels liberals, restant-li molta potència al partit socialdemòcrata canadenc.
Un cop de primer ministre va saber nomenar un gabinet excel·lent: jove, plural, fresc, paritari, amb membres de tots els col·lectius principals de la nació canadenca, amb Stéphane Dion a Exteriors, un sij al front de Defensa… Ben aviat es consolidarien les postures del seu executiu en fer polítiques clarament socials i progressistes, ep, però ben fetes, res de bla-blas de pseudopolítica progre. La seva oferta de ser país d’acollida de refugiats sirians, sense els vergonyosos embuts europeus, va sorprendre a tothom (els va anar a rebre ell mateix a l’aeroport). El seu discurs econòmic ferm, positiu i social (pujant impostos als més rics i restant-ne a les classes mitjanes) es mereix ser escoltat. Se’l rifen a cimeres mundials.
Les seves polítiques clarament progressistes marquen tendència. La legalització de la marihuana, una reforma electoral, reflexionar sobre el TPP, polítiques a favor de les minories indígenes, reforma del Senat, drets de les dones… Són uns quants dels temes a l’agenda del primer ministre. I de tots ells des del govern es vol saber l’opinió dels ciutadans.
No és sols un polític “guapo”; ha heredat el carisma, el savoir-faire i la intel·ligència política del seu pare.
La darrera? Trudeau serà el primer cap de govern que assistirà a una manifestació LGTB, la de Toronto.
1400caràcters 