Ser Itàlia no és tan dolent
Des de la política espanyola (i des del seu periodisme) ha estat molt habitual durant anys fer d’Itàlia una metàfora del caos polític, metàfora del desori, del multipartidisme, de la necessitat de pactes, d’eleccions anticipades… potser perquè les seves maneres mediterrànies i veïnes s’assimilen més a Espanya que no la desconeguda i clarament federal Bèlgica o que l’estrany i religiós Israel.
Avui, però, la fins ara granítica política espanyola es mira al mirall i comença a no reconèixer-se. Amb el pas dels anys no s’ha dignat ni a maquillar-se, ni a posar-se cremes per mantenir-se fresca i forta… Les expressions de caducitat i de canvis s’han posat de relleu i ara de cop comparar-se amb Itàlia pot ser més habitual, amb un Congrés dels Diputats on no hi ha sumes directes per formar govern i on muntar-ne un pot costar molt més que una missa. Poden acabar rodant caps, inclús per primera vegada a unes eleccions anticipades, amb cadàvers polítics express abans o després. Vés que no siguin els italians els que es riguin ara de la manca de pràctica dels espanyols en pactes. I potser també de la manca de coneixement de política avançada que ha regnat Espanya. Sorprendria a Europa sencera la d’articles que es publiquen de dirigents polítics i catedràtics de Dret i de Ciències Polítiques dient bàsicament que aquell que queda primer en unes eleccions no ha de ser necessàriament el president del govern en la cosmologia parlamentària; i ho anuncien com a Verb Diví!…
Ser Itàlia no és tan dolent, ja ho veuran.
1400caràcters 