Els nacionalismes francesos
En plural. Sí, en plural. S’equivoca tant aquell que diu que a Espanya sols hi ha els nacionalismes català i basc com aquell que diu que a França no hi ha nacionalisme o sols n’hi ha un: el de l’Estat Francès.
En aquesta categoria s’hi podria encabir políticament allò que fins no fa gaire encara es coneixia, davant de tota segona volta electoral, el “bloc republicà”, que unia a socialistes i a conservadors (que ara s’han quedat amb la firma) en un centralisme nacional, amb els Le Pen com a adversaris.
El nacionalisme que representen justament els Le Pen, el del Front Nacional, s’ha fet fort amb el pas del temps, i tota la seva imatge i atrezzo característica dels seus actes en són demostració: les reivindicacions de la Marianne, de Joana d’Arc, de la Vella França, de la Gran França, de les banderes amb simbologia reial… Proper al nacionalisme del Front Nacional hi ha el del partit del conservador Nicolas Dupont-Aignan, Debout la France, un sobiranisme de tall gaullista, euroescèptic, amb punts monàrquics…
Per cap d’aquests no hi ha espai per nacionalismes més enllà dels seus, per això la sorpresa de les passades eleccions regionals a Còrsega no ha agradat gens. I és que des del passat dia 13 de desembre els nacionalistes corsos presideixen el parlament regional i presideixen la regió. Jean-Guy Talamoni, president de l’Assemblea de Còrsega, va fer tot el seu discurs d’investidura en cors.
A la illa ja es parla amb tons èpics, recordant el mite Pasquale Paoli, Pater Patriae cors (foto: escultura i bandera), fundador del sobiranisme illenc i un dels pares dels nacionalismes moderns de la Història. L’independentisme hi és molt lleuger però el brot nacionalista ha agafat a molts per sorpresa i sense gens de disposició: “El francès és l’única llengua a la República Francesa” o “Hi ha línies roges que no es poden discutir”, són frases dites per a un que el nacionalisme no li és res nou, el “català” Manuel Valls, primer ministre de França.
1400caràcters 