Grècia a les urnes
Especial Eleccions a Grècia
Els sondejos per les eleccions gregues d’avui no aclareixen si Alexis Tsipras podrà tornar a ser primer ministre. En té molts números (i ho sap) però res és definitiu. En cosa d’un mes el partit conservador Nova Democràcia ha aixafat els talons de Syriza i el seu líder, Vangelis Meimarakis, no descarta les seves opcions de governar pactant amb la coalició socialdemòcrata entre el Pasok i Dimar, i amb els liberaldemòcrates d’El Riu (dues forces petites). Seria possible si aquests volen i si la diferència amb Syriza fos ajustada. Si el petit partit d’ultradreta, soci de Tsipras fins ara, desapareix de l’arc parlamentari, tampoc serà una bona notícia per a aquest. Ep! I no oblidem que el president de la República, màxim àrbitre polític, és un conservador, moderat, però conservador.
Meimarakis, ministre de Defensa amb Karamanlís i president del Parlament hel·lè amb Samaràs, tan sols havia de ser líder provisional, substituint a Samaràs; però de sobte es va trobar amb unes eleccions. Meimarakis mai hagués estat cridat a ser líder, no és un home per a un cartell electoral de l’any 2015. Però som a Grècia i tot és excepcional, i si alguna cosa transmet Meimarakis és molta seriositat i severitat: és el sogre que un no voldria tindre.
Hom pensava que Tsipras aguantaria més i que quan hi tornessin a haver eleccions tots els altres actors polítics s’haurien actualitzat. No hi ha hagut temps. Una idea més de guineu de Tsipras, que era conscient que agafava als contrincants amb el pas canviat.
No ha passat una legislatura sencera i Tsipras es manté fort, però no tant: els grecs han viscut un corralito, Tsipras ha incomplert la promesa del referèndum de juliol i gairebé un terç de Syriza s’ha escindit… Molts grecs poden dir que el primer ministre ha acabat sent una marca blanca, que fa el que fan els altres, però dient el contrari. I si a alguna cosa passen factura les urnes són la falsedat, no complir allò promès, trair allò que et definia en essència.
1400caràcters 