La fi de la Pax Mariana
Durant els darrers anys el PP de Mariano Rajoy ha dominat tot el panorama polític espanyol. El govern amb majoria absoluta a les cambres parlamentàries, 11 governs de les 16 autonomies, moltíssims ajuntaments, inclosos més de la meitat de les capitals de província espanyoles i un reguitzell de diputacions. Unes xifres polítiques aclaparadores a les quals es sumava tots els càrrecs de dependència política que se li van afegir: institucions públiques, judicials, econòmiques… Tot un imperi de poder. El mestre Enric Juliana l’anomena “el Partit Alfa”. Molt de poder en un partit piramidal compacte amb un faraó totalment hieràtic al capdamunt, amb un rictus sever però insegur. Insegur per la “Gran Corrupció” i insegur per fer la “política d’Estat” que algunes veus li reclamen.
En aquest PP gairebé no hi ha dissidència interna, però la poca que hi ha ressona força. I ara tot just comencen els embolics interns pel poder. Ara, que el resultat de les eleccions andaluses ha deixat el PP davant del possible canvi de panorama; davant del canvi de clima polític que ve a Espanya aquest 2015. El bipartidisme ferm s’acaba. El Partit Popular està molt erosionat.
Si a les eleccions europees Aleix Vidal-Quadras hagués aconseguit l’euro-escó a Brussel·les (i va anar per uns quants centenars de vots), la cosa seria molt pitjor, perquè ara el PP perillaria (molt) pel centre, amb Ciutadans, i per la dreta amb Vox. Ho tindrien realment malament i el bipartidisme ja es donaria per enterrat.
1400caràcters 