Gallardón i la primera ministra
L’adéu d’Alberto Ruiz-Gallardón ha estat al nivell d’algú que aspirava a presidir un Estat i al qual han deixat caure pel propi pes dels seus actes. El govern Rajoy compta amb perfils tant o més integristes i conservadors que els governs d’Aznar; Gallardón o Fernández Díaz en són exemples. Amb això Gallardón va extrapolar el seu paper, jugant a ser el “adalid” del conservadorisme, la dreta de la dreta, el peó de l’Opus i de Monsenyor Rouco Varela… I li semblava possible dins del govern de l’impertèrrit Rajoy, un govern de figures de diferents perfils on el president sols és una mòmia que fa de faraó.
Però l’error de Gallardón va ser creure que així arribaria més amunt; va errar en aprofundir en aquest paper i no entendre que Espanya té un president que presideix, però té una vicepresidenta que fa de primera ministre executiva, que remena les cireres i talla el bacallà.
El final de Gallardón és la línia política de Soraya Sáenz de Santamaría i les directrius del principal assessor del president, Pedro Arriola, el gurú que ha entès que el PP ha de quedar-se com a gran partit inamovible i ferm de centre-dreta. Mentre l’esquerra es fragmenta i es confronta, el PP s’afinca. La línia de la primera ministra és la convenient: no només cal semblar ministres eficients, cal que siguin tecnòcrates; i aquí ve el nou ministre Rafael Catalá. I a la vicepresidenta encara li queden Wert, Montoro i Mato a la llista dels que trauria… i ui si li deixessin tocar el partit…
1400caràcters 