El PSC a la frontera
Per Ignacio Terrado, filòsof
La frontera és el lloc on es troben les contradiccions; potser sigui aquest el motiu pel qual viatgem quan volem trobar-nos a nosaltres mateixos. Potser per aquest motiu, també, Lleida, capital fronterera des de sempre, sigui el lloc idoni per preguntar-se: quo vadis, PSC?
Lleida és una ciutat estranya: el PSC hi va obtenir majoria absoluta a les municipals però només hi va rebre un 10% dels sufragis a les europees. El batlle, l’Àngel Ros, fa bona la dita dels profetes: se’l considera del sector crític del partit a tot arreu menys a casa seva. Per si fos poc, de vegades sembla més de dretes que la gent de CiU. En voleu un exemple? Quan aquests van proposar crear un impost als bancs que tenen pisos buits al municipi, el PSC s’hi va negar.
Fins fa no res, es donava per suposat entre “els que en saben” que en els plans del paer en cap hi havia coses com presentar-se amb una marca blanca a les municipals per evitar el descrèdit autonòmic del partit. De cop i volta, però, veiem que accepta un càrrec de mans de Miquel Iceta, qui, al capdavall, no era sinó una de les ombres de Pere Navarro, l’establishment més establert. Les enquestes no li donen majoria absoluta a les municipals, però està clar que guanyarà, i altra vegada “els que en saben” diuen que hi ha un pacte (secret) amb CiU, i que Antoni Postius entrarà al govern de la ciutat en el lloc de Marta Camps, la tinent d’alcalde, i que així Ros mata dos pardals d’un tret: s’assegura l’alcaldia i es desfà del sector… navarrista, en deien… del partit. Però no acabava de pactar-hi?
La frontera, deia, és la terra on les contradiccions humanes surten al descobert.
1400caràcters 