Ara que els hi queda poc
José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió europea, Herman van Rompuy, president de la Unió Europea, i Catherine Ashton, alta representant d’Exteriors de la Unió. Dels tres, Barroso és el més conegut perquè ha estat al càrrec durant dos mandats i perquè va fer d’amfitrió a la foto de les Açores; els altres dos potser molts no saben qui són i la majoria no saben pronunciar els seus noms. Per què? Perquè durant el període en que han exercit de veus i cares de dalt de tot de la Unió Europea han estat mers fantasmes transparents que han arrossegat pesades cadenes, les dels països sobirans i preponderants de la Unió, que han fet dels seus càrrecs simples gerros decoratius. No dic que no hagin fet feina, que n’han fet, però amb la seva gestió gris i apagada han aconseguit que la posteritat no tingui necessitat de recordar-los
Els tres poden tenir un futur internacional o nacional. Els tres poden buscar una gran institució inter/supra-nacional on dirigir o poden tornar als seus països respectius: Barroso pot tornar a Portugal i aspirar a succeir a Cavaco Silva en la presidència de la nació; Van Rompuy pot tornar a la sempre inestable políticament Bèlgica i ser un mediador raonable; i la baronessa Ashton podria ser la número dos del proper candidat laborista a governar Regne Unit, per exemple.
Martin Schulz i Jean-Claude Juncker hauran de demostrar que poden fer més i fer-ho més visible. Europa es mereix més política, perquè Europa és política en essència.
1400caràcters 