Inestabilitat perenne
El democristià de centre-esquerra Enrico Letta va dir ‘sí’ al mandat de Giorgio Napolitano, quan li va oferir ser primer ministre d’Itàlia. Era una oportunitat única (sense primàries, sense campanya electoral, sense Berlusconi de contrincant…), però sabia a què s’enfrontava: tenia per endavant un govern que podia setmanes… i al mig de les tensions del seu propi partit, i les del de Berlusconi (que tornarà a ser ‘Forza Italia’), el qual, dia rere dia, amenaça amb acabar amb el gabinet de coalició si ‘il Cavaliere’ és definitivament inhabilitat i expulsat: cosa que avui passarà al Senat, acabant d’enfonsar al Caiman. I, de fons, la crisi econòmica i política del país. Aquest dimecres va ser un punt zenital d’aqueta tensió; i per sort va acabar bé (per tots?).
Berlusconi diu que no es retirarà mai, però és clar i evident que si ell no pot ocupar un escó ni ser candidat, farà falta un escollit per liderar la formació, si més no al seu costat. I no desapareixen els rumors d’una successió monàrquica en la seva filla Barbara. I més ara, que el mig-delfí Angelino Alfano no s’ha mostrat lleial.
Mentrestant, al desembre el PD seleccionarà el seu nou líder en primàries, amb totes les mirades fixades i totes les xifres a favor de l’alcalde de Florència, Matteo Renzi (dret a la imatge), que pot ser una bona garantia electoral. Alguns socialistes diuen que no el votaran, però sembla que Renzi sedueix a la part a l’esquerra de votants berlusconians decebuts. Ara li faltarà que Letta no ho estigui fent massa bé…
1400caràcters 