El Síndrome Segismundo
Darrerament tornem a parlar molt d’una necessària reforma de la Constitució. I quan el govern central es posa a “reestructurar l’administració de l’estat” les campanes encara sonen més. I és clar que no pot haver cafè i pastes per a tothom! El problema és que per ideologia i interessos de la ‘Gran Partitocràcia’ (l’anomenat “PPSOE”; i Rubalcaba ho posa fàcil…) les reestructuracions comencen sempre per afectar les duplicitats que toquen els seus interessos, i sí els de les autonomies. Res de reduccions de secretaries d’Estat ni ministeris, les competències dels quals es van repartir en les autonomies, ni reducció d’un Senat sempre inútil… abans suprimiran diputats autonòmics.
Què fer de les Comunitats Autònomes, doncs? Cal recordar aquell esborrany inicial de la Constitució que instaurava Catalunya, Euskadi i Galícia com a autonomies diferenciades en un estat de regions, que va passar a ser aquest estat de 17 senyorius tret de la màniga. Potser seria cap al que hauríem d’anar. I aquí ve el “Síndrome Segismundo”, el pobre príncep polonès de Calderón de la Barca a La vida es sueño, que de viure presoner descobreix la llibertat en el més alt dels setials, i de cop el tornen a la foscor. És una gran i ampla metàfora: passar de la foscor a la llum és fàcil, però retornar de la llum a una foscor ja coneguda no és tan fàcil. ¿Després d’anys de llum, els polítics de les autonomies espanyoles voldran deixar de ser i reduir el seu poder a les ombres?… No serà tan fàcil.
1400caràcters 