Qui dia passa, any empeny
La política italiana viu ara en una situació d’una certa calma, la calma entre la tempesta que ha passat i la que pot venir.
Enrico Letta porta amb tranquilitat les regnes del govern de concentració. El Financial Times ja l’ha acusat de potser portar-lo amb massa tranquilitat… Però Letta és com una constructora de metro a Roma: hi ha la voluntat de fer-ne més, però a la que avencen un metre amb l’excavadora es troben amb algun escull de la vella política… Sí, el govern s’aguanta i la majoria dels seus membres són ideals per ocupar els ministeris, però la seva feina es veu limitada per la pròpia partitocràcia, bàsicament per la ferocitat del Caiman, que ferit encara és més perillós. Abans d’acabar el mes, els alts tribunals el podrien arribar a inhabilitar, ja sigui directament o indirectament. Ho sap i amenaça i trama. Fa temps que té Itàlia ‘atada y bien atada’.
Paral·lelament a la paràlisi del govern, l’activitat dels partits es mou cavil·lant en com avançar. Petits i lents canvis. Els comicis municipals han revificat al Partit Demòcrata i han esfondrat al partit de Berlusconi (PdL) i al moviment de Grillo (M5S). Fixem-nos en el detall! Tan el PdL com el M5S s’anomenen més pels seus ego-líders que per les seves sigles… i d’aquí els seus problemes. A Grillo la meitat dels diputats ja li porten la contrària… A Berlusconi això no li passa, però en el fons del PdL rauen les ganes dels temps post-Berlusconi que no acaben d’arribar.
Piano, piano, si va lontano.
1400caràcters 