La necessitat d’un cèsar
Roma necessita un cèsar. Sempre l’ha necessitat. Algú que ordeni el caos, algú que faci sonar certa harmonia. No em remuntaré als temps dels Estats Pontificis ni al poder dels Savoia. Em quedo amb la colla d’anys que el nostre record ens subratllen la figura de Silvio Berlusconi en la política italiana. Berlusconi no és un magnat de la política, Berlusconi és una època.
Quan Berlusconi va caure, amb “l’Operació Monti”, aquest va ocupar el seu lloc de cèsar. Un cèsar presentat com a just, com a temporal, com a mestre d’obres d’una reforma arquitectònica d’unes velles ruïnes. Mario Monti, però, a l’acabar-se el seu període apolític, no va voler deixar de ser cèsar i va optar per presentar-se a les eleccions. Error. Va quedar quart en la cursa i amb uns resultats curts. Si hagués estat el cèsar temporal que es requeria i hagués fet un pas enrere, ara potser seria el nou president de la República que els italians cercaven i que no han sabut trobar. Bé, sí l’han sabut trobar, simplement l’han retrobat en l’únic cèsar que queda dempeus, donada la caiguda de la casta política italiana, mancada de lideratges de futur, mancada d’ordre. L’únic cèsar avui, i per això l’han reelegit president, és Giorgio Napolitano, un ancià de 87 anys, ex-comunista catòlic friendly, carregat d’experiència i de seny. Un cèsar per posar ordre a la política nacional pel temps que sigui necessari; òbviament no pels 7 anys que acostumen a durar els mandats del cap de l’Estat italià.