Segona Transició?
Caceres d’elefants en plena crisi econòmica, una salut física precària, amants públicament finançades còmodament, un gendre acusat en un cas de corrupció colossal que embruta la seva pròpia filla Cristina… Aquest és el rei Joan Carles I del 2013. I sense voler fer un repàs crític de la seva trajectòria vital. Amb tot això no cal dir que la posició del cap de l’Estat espanyol estigui en entredit; en un moment social i polític en el qual són moltíssimes les coses que es troben en entredit, començant i principalment per la política. L’Espanya actual, la que ve de la transició de Suárez i del mateix Joan Carles, la de González i Aznar, la de la desfeta de Zapatero i Rajoy, aquesta Espanya es troba sota l’espasa de Dàmocles. És ben normal que es parli d’una necessària Segona Transició. Tota Espanya necessita un centrifugat. (No entro en el tema català.) Per aquí passa també, ara més que mai, l’abdicació del monarca en el seu propi fill, el príncep d’Astúries, qui guanyaria totes les credencials per exercir de Felip VI si sap dur el timó d’aquesta nació a la deriva, conduint-la amb fermesa i amb renovació regenerativa cap a una nova Transició, més madura, més del segle XXI, deixant enrere el tuf ranci d’aquesta vella mòmia que és l’Espanya actual, corcada per la corrupció de tot el seu sistema polític. Espanya ha de rumiar què fer amb el seu model de cap d’Estat… Bé, i del seu model d’Estat en general…
1400caràcters 