David Fernàndez
Ignacio Terrado*
Amb xiruques, texans i polar, de la mà d’un “hacker de l’impossible”, una onada d’aire fresc ha entrat al Parlament. I ho ha fet amagada dins del “cavall de Troia” de la CUP, de la “mà estesa per a l’autodeterminació i el puny tancat contra les retallades” del seu líder David Fernández.
Insubmís al servei militar de jove, treballador d’una cooperativa de gran, Fernàndez representa aquella utopia que l’esquerra semblava haver perdut. La seva manera de vestir ens diu que ell no és com els “encorbatats” de dins, sinó com tu i com jo. El seu partit li limita el sou i les legislatures que pot ser diputat ─només una! A l’eix nacional i al social, la CUP hi suma el de la regeneració democràtica. Max Weber diria que Fernàndez és l’encarnació al Parlament de l’ètica de la convicció, una ètica basada en els ideals i la consciència.
Però el polític que de debò vulgui canviar les coses, matisaria el sociòleg, ha de combinar aquesta ètica amb una altra: la de la responsabilitat. Això vol dir que de vegades s’ha de saber cedir, pactar, deixar de banda alguns aspectes per aconseguir-ne d’altres. I l’extrema esquerra ha patit sempre la temptació puritana del tot o res.
Esperem que a David Fernàndez li agradi la història tant com la filosofia, perquè els puritans que als anys 20 van promoure la llei seca no només no van acabar amb l’alcohol, sinó que van crear les bases del gran imperi dels padrinos.
(*Filòsof)
1400caràcters 