Hamlet Duran Lleida
La declaració del dret a decidir que s’ha de debatre, votar i promoure des del Parlament de Catalunya ja fa dies que sacseja la política catalana; que sap lluir de petita i poc airejada. És una pena acabar amb 4 propostes de declaració…: CiU-ERC (ara més rebaixada en la proposta d’Estat propi), PSC (federalisme sense sortida), CUP i ICV (les dues amb un viratge més social).
Al mig de tot això, Duran i Lleida va recordant que ell també lidera un partit i que no només és el segon de CiU, que Unió existeix i té poder de pressió dins la federació nacionalista. Demostra múscul pel que fa a lideratge, saltant sobre el Cas Pallerols i proposant una declaració per la consulta més oberta, que permeti sumar més. I quan diu més vol dir (com un clam existencial) ¡el seu propi vot! i al PSC; a Duran poc li interessa la suma d’ICV i CUP, en canvi, la relació amb els socialistes sempre ha tingut més ponts: la vella idea de la Sociovergència es devia en gran part a ells (i a LaVanguardia, of course). I la Sánchez-Camacho li fa de dimoniet darrere l’orella i li reclama el seny que l’altra meitat de la federació no té. Ser o no ser. Unió és; segueix sent. Unió és Duran.
La fredor en la coalició augmenta com s’intensifica l’hivern. El nomenament de Jordi Vilajoana resta una mica més de pes a Duran com a mitjancer amb Madrid, com també Homs en la seva conselleria. I que el seu número dos convergent a Madrid, Pere Macias, li recomanés donar explicacions pel Cas Pallerols exemplifica fins on arriba l’acqua alta…
1400caràcters 