Quan Cèsar vol ser rei
Després de la corrupció de l’antiga monarquia, l’esplendor de la República Romana s’allargà fins a l’ascens imperial d’Octavi. Abans d’ell, Juli Cèsar es va perllongar com a dictador de la República, assumint tots els poders però cautelós de proclamar-se “rei”. En una República assetjada per una crisi de poder, Cèsar va mantenir l’ordre, com els dictadors de la vella Atenes. Però a l’Antiga Roma del Senat i del Poble tots eren iguals i si un s’atrevia a destacar era la seva fi. Cèsar ho sabia.
Quan Mario Monti va ocupar la presidència del Consell de ministres italià ho va fer en una situació d’excepció. Itàlia s’enfonsava amb un primer ministre corrupte i escandalós que amb el seu desgovern portava el caos econòmic a la nació i a la mateixa Europa. Monti va ser una mesura excepcional. Un cèsar tecnòcrata per posar ordre en el caos. Un premier per gestionar un impàs que ha estat més breu del previst pel retorn d’un Berlusconi que reapareix i mareja un cop més el Gatopardisme: fent que a Itàlia res canviï. I es torna al passat sense saber si les mesures eficients del govern tecnòcrata s’acabaran d’aplicar, llançant-se a una carrera electoral amb tuf d’anys 90: amb partits petits per tot arreu, amb el centre-esquerra de vells post-comunistes, amb el centre-dreta encara (tot i que molest i feixuc) amb Berlusconi… I amb un Professore Monti que l’erra i molt al voler perllongar-se sense mullar-se amb el partidisme directe. A Itàlia ha pogut ser cèsar, però no es pot ser rei.
1400caràcters 