González i Aznar
Diumenge, el PSOE (i El País fent una crònica somrient) va commemorar el 30 aniversari de la primera investidura de Felipe González com a president del govern. Ho van celebrar por todo lo alto, amb catifes per nombrosos exministres, l’expresident Rodríguez Zapatero, el líder actual Rubalcaba i l’homenatjat. Un auditori per aplaudir a un dels timoners de la Transició, un dels il·lusionistes que van voler fer veure que aquest era un estat modern i europeu, un d’aquells polítics que sempre ha fet creure a Espanya el que no és.
Xiuxiuejos de sarcasme. “És tot el que podem celebrar…” deien alguns. Tensa desesperació en vers l’actualitat. Si hi haguessin eleccions demà i el candidat tornés a ser Rubalcaba, el PSOE potser ni pujaria de nombre d’escons, per malament que ho fagi el govern Rajoy. Tot aniria cap a Izquierda Unida i UPyD. Seria la darrera sagnia. Ja ho han vist amb els resultats catalans. Ja veuen com qui fa d’oposició a Rajoy són només algunes veus i el govern andalús. Sempre Andalusia. Ningú més. Volen canvi però no troben els punts cardinals per buscar un destí.
José M. Aznar presenta memòries, fa declaracions, s’accelera, vol fer-se sentir. El lideratge en el PP després d’ell no va ser el mateix, com a can socialista amb González. Rajoy era només una opció. Són temps convulsos i manca fermesa. També com González, mira a Catalunya més que mai. Ell mai va atacar tant a Catalunya, ni amb majoria absoluta. Ara es juga fort.
1400caràcters 