Duran Lleida i el context
Que Duran i Lleida és una figura política desencaixada en un moment de canvis ja és quelcom evident. El temps de Duran Lleida va acabar amb les mentides de Zapatero i amb les firmes contra l’Estatut promogudes pel PP. Ell volia una CiU forta a Madrid per intervenir en la política de l’estat i tenir una Catalunya millor. Segurament encara ho està paint que això no és possible, que a Madrid ens prenen el pèl i els quartos, i encara se’n riuen. Tota aquesta giragonsa ràpida i ‘radical’ cap a l’independentisme del país i del seu propi partit l’agafa amb el pas canviat (que porti un temps caminant amb crosses és enèrgicament metafòric).
Ja s’han discutit més de dues i tres vegades amb Artur Mas. Amb ordre, el president vol caminar cap a un gran objectiu al qual Duran és reticent, però que inclús dins del seu sub-partit, Unió, ha agafat embranzida i pel qual les bases bullen. La Independència.
Es va encarregar de vetar a Josep M. Vila d’Abadal a les llistes al Parlament. L’alcalde de Vic i president de l’Associació de Municipis per la Independència és un heterodox en un partit controlat fèrriament per Duran, que fins que no es retiri n’és amo i senyor. Vila d’Abadal vol canvi de lideratge i la independència i Duran no vol sentir a parlar de res d’això.
Canviar d’etapa no sempre és fàcil i pot deixar fora de joc. Duran Lleida ha de passar el dol d’aquella “unió” que volia. Veurem si cau del cavall (com Sant Pau!) i què li depara el futur pròxim…
1400caràcters 