L’Esquerra de l’Economia
El líder del PSC va sorprendre amb l’adquisició de l’alt executiu econòmic Maurici Lucena com a número 2. Aquesta ha estat la seva aposta per als temps de crisi i per somriure als empresaris descontents amb la deriva sobiranista de CiU.
Que l’esquerra política fitxi personatges més propis de la dreta pels àmbits econòmics no és cap novetat. A Itàlia en tenim un cas excepcional en Monti fent de premier, gràcies en gran part al centre-esquerra polític. Un altre cas és Matteo Renzi, actual candidat important a liderar el centre-esquerra, que diuen que compta amb un as a la màniga si ho aconsegueix: oferir el ministeri d’Economia a un exmembre de la direcció del BCE, Lorenzo Bini Smaghi, qui el va haver de deixar perquè Draghi en pogués ser governador.
El New Labour de Blair i Brown també va perdre el nord cap a les finances. I fins a l’actual cap dels laboristes a l’oposició, Ed Miliband, que ha virat cap cal centre picant l’ullet a l’empresariat, tot i que abans fos conegut com “el Roig” per ser del bàndol més esquerranós del partit.
A Alemanya el centrista Peer Steinbrück ha estat l’escollit pels social-demòcrates per intentar vèncer a Merkel. Va ser ministre de Finances i és fill d’una de les grans famílies de banquers alemanyes…
I molts francesos han rumiat algun cop que, si no hagués estat pels greus escàndols, ara Strauss-Kahn seria el seu president. Ell havia estat ministre de Finances de França i director general del FMI. Sens dubte, aquest home haguessin volgut els francesos. Com a candidat a les primàries socialistes s’hagués menjat a tots els altres candidats. Hollande seguiria sent un home gris de la cúpula del partit, o ministre.
1400caràcters 