L’Andalusia Popular
En les passades eleccions autonòmiques a Andalusia i Astúries el PP de Rajoy es va lluir en ineptitud, presentant mals candidats per costum o per afinitat. A Andalusia un candidat que no fos Javier Arenas, algú que fos jove i nou, hagués pogut guanyar, per poc, però guanyar. Igual que a Astúries, on les trames de María Dolores de Cospedal en contra de Álvarez Cascos van fer impossible l’acord. Volien una Astúries popular i obedient, i no tenen ni una cosa ni l’altra: si haguessin acceptat a Cascos com a número 1, tindrien el govern d’Astúries, i ara només tenen una oposició partida.
A Andalusia, Javier Arenas era el señorito que els andalusos no han volgut mai. I sembla que va agafar el missatge i deixarà d’insistir en voler ser president de la seva autonomia. És un home fort del partit, i diuen que se li prepara un ministeri. Ara a Andalusia el substitueix, liderant els populars, l’alcalde de Sevilla, Juan Ignacio Zoido, el típic señorón alcalde que tan com per candidat a la presidència… Sembla que és provisional, que buscarien algú altre en unes properes eleccions. La ministra Fátima Báñez?… Arenas hi vol dir la seva, però Lola Cospedal remena les cireres andaluses: són les dos veus fortes de la cúpula dirigent actual. Rajoy ja té prou maldecaps.
Al Gran Sud, mentrestant, el president Pepe Griñán s’està fent amb un poder fort (però delicat), fent d’opositor de Rajoy, però també de Rubalcaba (i la suma amb Izquierda Unida marca bona part de les polítiques).
1400caràcters 