‘Fumando espero’
Mariano Rajoy és un gallec pura sang. Un reposat i parsimoniós gallec que fuma puros mirant com plou. Hi ha qui hi veu prudència en la seva gestió política, però de la virtut al defecte pot haver-hi un pas, i en els temps que corren, de la santedat a la foguera inquisitorial també. Vol controlar els tempos de l’estat, però els tempos van a un ritme molt ràpid, a un ritme que sobrepassa a aquest calmat senyor compostel·là. I és que peca de pausat, i alguns dels seus ministres ja prou nerviosos es deuen posar (De Guindos mateix, acostumat a la frenètica borsa), i què dir de l’ala dreta del seu avió: aquells que voldrien tenir un president ferm en mots i accions, i es troben amb un líder tan tou com el rescat que no acaba de demanar…
Així és qui ocupa La Moncloa: és gallec i se’l fa. Mira com plou, fumant puros, i sent ploure a l’actualitat política: ara sent ploure amb el tema català, com també va sentir ploure esperant les eleccions andaluses abans de fer les grans retallades (i sembla que no n’ha après d’aquells resultats). Viu en un món paral·lel i no té prou veu per liderar la realitat. No és d’estranyar que proliferin les teories per fer-lo fora de la presidència del Govern (ja li va passar liderant el PP a l’oposició).
Va deixant passar el temps i no demana el rescat a Europa, pel que pugui ser, perquè confia que després pot venir alguna cosa bona, com li va passar a ell, sense fer res, esperant, esperant…
1400caràcters 