Monti bis
Passada la meitat del seu mandat, el primer ministre italià Mario Monti segueix insistint en la seva promesa d’un govern tecnocràtic temporal. Va prometre governar durant un parèntesi suficient com per airejar la política italiana, sanejar l’economia i donar estabilitat a un país que l’estava a punt de perdre del tot. A dia d’avui, però, es troba que encara voldria fer reformes, que segurament li quedaran al tinter, perquè la política italiana estira els seus fils.
D’altra banda, també es troba que els polítics encara han de fer neteja, que la corrupció surt per tot arreu, que s’han de fer primàries i s’han de prendre decisions importants en les formacions polítiques. A demés, cap dels dos principals partits en els darrers anys (ni el centre-dreta ni el centre-esquerra) tenen decidit qui serà el seu candidat a primer ministre a principis de 2013.
Monti s’adona que cada dia ha d’insistir en que no es presentarà a les eleccions, ni que vulguin que l’executiu tecnòcrata es perllongui. Li demanen que es quedi des de molts sectors: hi ha por. Hi ha por a dins i a fora d’Itàlia que sense ell el país torni a l’orgue de gats que era: les bogeries de Berlusconi, la debilitat del centre-esquerra, els populismes creixents a banda i banda de la política… A Itàlia es parla del ‘Monti bis’, una repetició suficient del seu govern per tal d’acabar d’arranjar el país, per mantenir la confiança dels mercats, per reestructurar bona part de l’organisme estatal…
1400caràcters 