El somriure de Don Nacho
Avui, i amb tota normalitat, Ignacio González s’asseurà al seu nou despatx. Flamant, però ja conegut despatx. Fins fa poc seia a les cadires del davant i portava documents i informes per comentar. Ara ja no és el segon, és el primer. La comtessa de Murillo ha plegat i ell és el nou president de la Comunitat de Madrid.
González, que ja és conegut pel seu somriure irònic, encara somriu més. La seva fidelitat ‘aguirrista’ li ha donat fruits. És el nou president, i per un temps suficient com per consolidar-se i exigir ser ell el candidat per les properes eleccions. Somriu perquè ningú a la cúpula actual del PP ha pogut dir res del seu nomenament: des dels propers a Rajoy hi ha certa por a Esperanza Aguirre i ja tenen prou problemes. Somriu el president madrileny, perquè no fa tant de temps (i ara sembla una època), va intentar ser el nou president de Caja Madrid, l’actual Bankia… Rajoy i els seus no ho van permetre i van col·locar a Rodrigo Rato. Si ho hagués aconseguit aleshores, ara on seria?!… Sort o destí.
Ignacio González, assegut a la cadira que ocupava Aguirre, somriu. S’ha fet un executiu a mida, sense vicepresident per augmentar la seva potestat, traient qui feia nosa, mantenint qui interessa i nomenant a propers. Farà i desfarà a la seva; per les coses importants la trucarà… La fidelitat li va donar càrrec rere càrrec, i de vicepresident a president de la regió de la capital de l’estat.
1400caràcters 